Somni d’una nit d’estiu

L’exili és aquí al costat. De tant en tant hi pujo, potser amb un punt d’addicció inicial. Una mica, sí. Si ets periodista, i t’agrada el que fas, bàsicament conèixer persones, allà dalt, nord enllà, n’hi veus massa de potents perquè no t’atrapi una mica, la veritat. Tots aquests nostres governants a l’exili, tots aquests cervells i potencialitats, tot aquest poder al costat d’una fragilitat espectacular. Visites, sí, una feblesa poderosíssima. Un poder esquerdat. Una barreja que ho amara tot i constantment. L’exili és aquí al costat i va bé visitar-lo, perquè ens fa tocar de peus a terra. Res com l’exili per a ajudar-te a somniar, a volar. Res com l’exili per a veure la cruesa del moment, i arrelar. Des dels habitants de la Casa de la República, a Waterloo, fins als polítics exiliats i la seva poderosa solitud, tot això és un petit reialme en construcció que anirà creixent. N’hi ha prou de comparar-ho amb fa mig any i els seus aparthotels. Ara, des dels visitants que reben ocasionalment els nostres governants, fins als amics europeus que hi tenim permanent, des del seu CNI al nostre, és tot plegat una feblesa i potència que ho amara tot i constantment. Puges a Brussel·les, Lovaina, Londres, Ginebra, Hèlsinki, i cada vegada passa igual: en tornar cap a casa des de l’estranger reps una estranya potència, en contrast amb un interior que no viu en la flama permanent dels d’allà dalt, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, sí, i on ningú no se’n riu, de la llei i de l’antiga saviesa d’aquest nostre àrid poble, i sap perfectament que hem de seguir el nostre somni, el somni d’una nit d’estiu que ara comença. En fi, com sempre em passa quan pujo nord enllà, visitant del reialme de l’exili, torno totalment insuflat d’una estranya energia poderosíssima i de visions de no-ficció que m’acompanyen l’endemà de la Nit de Sant Joan. Sense nens no hi ha foguera. Això ens diuen a l’exili: no tot és culpa de l’asfalt.

Sense nens, no hi ha Sant Joan, ni fusta amuntegada, ni foguera per a saltar-hi. És la manca de nens campant lliures pels carrers que ha matat les fogueres de Sant Joan. Eren els nens que recollien la fusta i l’amuntegaven per fer-ne foc. I eren els nens que anaven a demanar-ne als veïns, porta per porta. Eren nens fent vida al carrer. Eren nens matant el temps. Eren nens portant el foc i la festa. I ara els nens fan extrascolars, amb horari, monitors i normes reglades. Sense nens, les fogueres de Sant Joan s’han anat apagant, i  només ens queden les tristes fogueres que organitzen els grans, sobretot des dels ajuntaments. Són fogueres reglades, que porten el logo incorporat i gairebé diries que monitor i tot fent hores extres, amb horari i normes reglades.

Quan tornes de l’exili et demanes, més que mai, per què hem deixat els nens pel camí en aquesta pel·lícula? I per què coi volem fogueres reglades, nosaltres? Volem nens campant lliures i al carrer.  Que facin el favor de tornar, pujar damunt el cotxe i avançar.