Som a la vora de l’abisme climàtic?

“Som en risc de travessar un punt de no-retorn planetari? Som en risc d’empènyer el planeta de manera irreversible en una trajectòria en què s’allunyaria de manera imparable d’un estat que pot donar suport a la vida humana tal com la coneixem?” Amb aquestes preguntes, fetes per Johan Rockström, director de l’Institut de Potsdam per a la Recerca de l’Impacte Climàtic (Alemanya), comença el documentari Climate Extremes. At the abyss? (“Extrems Climàtics. A l’abisme?”), que podem veure amb subtítols en català a YouTube i Spotify. Al documentari, els científics miren d’alertar el públic general dels greus riscs i conseqüències futures irreversibles de continuar en la trajectòria actual d’escalfament global, particularment del traspàs del que anomenen “punts de no-retorn”. Si bé fins ara hem vist un augment progressiu de la temperatura (“lineal”, en termes matemàtics), l’escalfament s’accelera i podríem entrar en una fase que es retroalimentaria (no lineal), de manera que els impactes que fins ara han estat mitigats pel planeta passarien a ser amplificats per la Terra, que hauria perdut la capacitat d’esmorteir-los.

“Corredor de la vida”: hem travessat el rang de temperatura que ha permès el desenvolupament de les civilitzacions humanes

Actualment, la temperatura mitjana al planeta ha pujat d’1,48 °C en relació amb els valors pre-industrials. Sembla una xifra petita sense importància, atès que experimenten variacions molt superiors d’un dia per l’altre, per exemple. Aleshores, per què la comunitat científica expressa repetidament una preocupació extrema perquè el clima tingui una pujada d’aquesta magnitud? Primerament, cal entendre que aquest valor és una mitjana del planeta per a tot un any, amb les variacions que hi ha durant les estacions. I, com tota mitjana, emmascara i atenua moltes coses, la qual cosa pot donar una idea equivocada. Tampoc tenim perspectiva temporal per a saber si aquesta pujada del valor mitjà és important o no. És per això que els científics que apareixen al documentari volen fer-nos entendre que una pujada d’1,5 °C és un valor molt gran. I el primer concepte que ens expliquen és del “corredor de la vida”.

Aquests darrers tres milions d’anys, l’època geològica coneguda com a Quaternari, s’han donat les condicions climàtiques del planeta Terra tal com el coneixem actualment. Durant el Quaternari, les temperatures no han superat mai els 2 °C de pujada del valor de referència de 14 °C. Per sota, els períodes de glaciació han estat conseqüència d’unes baixades fins de 6 °C, cosa que ha fet que s’acumulessin capes de gel de desenes i fins i tot centenars de metres en llocs on actualment hi ha grans ciutats, i ha fet baixar el nivell del mar de més de 100 metres. Entre una pujada de 2 °C i una baixada de 6 °C és el que els científics del documentari anomenen com a “corredor de la vida”, les condicions en què s’ha desenvolupat la vida i les condicions ambientals de les quals depenem actualment.

Tanmateix, els humans moderns existim de fa uns tres-cents mil anys, període durant el qual hem experimentat dues glaciacions i dos períodes càlids interglacials. L’última glaciació va acabar fa uns deu mil anys i va inaugurar l’Holocè, el període càlid interglacial en què vivim actualment i que ha tingut una temperatura mitjana de 14 °C, la referència abans de començar la crema en massa de combustibles fòssils. Però dins l’Holocè, la variació de temperatura mitjana ha estat encara menor, de solament 0,5 °C amunt o avall. I és gràcies a aquesta petita variació, a aquesta estabilitat climàtica, amb estacions repetitives i predictibles, que els humans hem pogut desenvolupar l’agricultura, la ramaderia, ser sedentaris, fundar ciutats, inventar l’escriptura i, en definitiva, crear les civilitzacions que van canviar dràsticament la nostra manera de viure dels 290.000 anys precedents, en què ens limitàvem a la supervivència caçant i recol·lectant de manera nòmada en un clima que ens era hostil per uns canvis climàtics més grans. I ací els científics ens alerten: avui dia, amb 1,48 °C de desviació, hem triplicat el valor de variació natural de l’Holocè. Som a l’època més càlida d’ençà que vam sortir de l’última glaciació.

Hem fet emmalaltir el planeta?

Si durant l’Holocè el clima s’ha mantingut tan estable és perquè la Terra és un sistema enormement complex que té la capacitat d’esmorteir fenòmens naturals com ara erupcions volcàniques, terratrèmols i, fins ara, la crema de combustibles fòssils. Un planeta sa absorbeix als oceans el 90% de la calor generada per la crema dels combustibles fòssils i el 50% de les emissions de CO₂ són retingudes d’un 25% als oceans i d’un 25% als continents, en compte de mantenir-se a l’atmosfera. Els processos naturals del planeta fan que ens mantinguem en un marge de variació de temperatura tan petit, al corredor de la vida. I ací és els acadèmics fan un advertiment seriós: “Ara sortim d’aquest patró i som en risc de traspassar punts de no-retorn que ens deixarien de manera irreversible fora d’aquest estat de l’Holocè.”

Al documentari, els científics ens posen un exemple planer perquè ho entenguem. Imaginem-nos un got d’aigua que anem empenyent sobre una taula. Mentre sigui dins el límit de la taula, es mou i prou, i això ha passat amb el clima fins ara. Però una vegada tenim el got just a la vora, una petitíssima empenta, molt més suau que les que hem fet fins aleshores, farà que el got caigui a terra i entri en un nou estat d’equilibri completament diferent. Per això els científics alerten que fins i tot canvis iguals o menors que no hem fet fins ara, amb una Terra que ja no té més capacitat d’esmorteir-los, poden tenir conseqüències desproporcionades en relació amb les que hem vist normalment.

Hem travessat els llindars que ens faran entrar en una espiral climàtica sense control?

Els sistemes que regulen el clima i la vida al planeta són extremadament complexos i els científics no poden dir amb precisió a partir de quina temperatura exacta es poden superar aquests punts de no-retorn. Però amb el coneixement actual, han establert models que proporcionen rangs de temperatures dins els quals es podrien travessar. En molts d’aquests processos, amb una pujada d’1,5 °C com l’actual ja seríem dins la zona de canvi irreversible, per la qual cosa ja podrien haver començat. Així, el col·lapse del casquet polar de Grenlàndia, és a dir, el desgel complet (que s’esdevindria al llarg de dos segles o tres), els models diuen que es podria produir amb un augment entre 0,9 °C i 3 °C. Per aquest motiu sovint sembla que els científics no donin una resposta clara. Si el model bo és el de 3 °C, això vol dir que el desgel que hi ha a Grenlàndia és reversible si aconseguim limitar la pujada de temperatura i fer-la baixar. Però si el model correcte és el de 0,9 °C, el desgel ja és irreversible i s’autoreforçarà. Hem fet tard.

El gel és un dels punts fonamentals per a entendre el canvi de passar de tenir capacitat d’esmorteir l’escalfament global a amplificar-lo. En primer lloc, cal tenir en compte que l’escalfament induït per la crema de combustibles fòssils ha estat absorbit de més d’un 90% pels oceans, d’un 3% pel desgel (és a dir, fonent glaceres refresquem el planeta, atès que consumeix energia) i solament un 2 % d’aquesta calor s’acumula a l’atmosfera. I quan parlem d’escalfament global, de variació de la temperatura mitjana, ens referim tan sols a l’escalfament causat per aquest 2% a l’aire. A més, el gel reflecteix la llum solar de tornada a l’espai, de manera que no és absorbida pel planeta. Aquests dos fenòmens fan que el gel actuï d’esmorteïdor de la pujada de la temperatura. Però una vegada sense gel, ens trobem amb dos efectes contraris i irreversibles que amplifiquen la pujada de temperatura d’una manera no lineal.

Per una banda, la terra i l’aigua de sota el gel són fosques i absorbeixen calor en compte de reflectir-la com el gel. Per una altra, si es perdés la dissipació pel desgel, atès que no n’hi hauria per a fondre, el 3% d’escalfament passaria a l’atmosfera i els oceans. Per tant, seria un punt de no-retorn clar, en què tot i mantenir el mateix ritme de pujada de gasos d’efecte hivernacle, la pujada de temperatura seria amplificada enormement en relació amb la situació prèvia perquè les zones polars passarien de ser una nevera del sistema a ser-ne una estufa. Encara que aturéssim les emissions de gasos d’efecte hivernacle, les conseqüències perdurarien durant milers d’anys. Per això els científics reclamen que es facin els màxims esforços ara, que s’eviti d’arribar a un desgel irreversible, es mantingui la capacitat del sistema d’esmorteïment i es pugui tornar a acumular el gel de seguida una vegada aturades les emissions i passat el pic de temperatura. Evitar que el got caigui de la taula.

Europa, una de les zones més perjudicades pels punts de no-retorn

Si el desgel de Grenlàndia (i de l’est de l’Antàrtida) preocupa molt els científics, és perquè podria desencadenar canvis encara més grans a l’oceà, que, com hem vist, absorbeix el 90% de la calor. Això faria que la mar entrés en el seu punt de no-retorn particular. Un efecte dominó que faria que més peces del sistema planetari d’autoregulació també travessessin els seus punts de no-retorn. Un dels debats científics més intensos darrerament és el que fa referència al corrent de circulació de retorn meridional de l’Atlàntic (AMOC, per les sigles en anglès). L’AMOC forma part de la circulació termohalina mundial, un corrent que recorre tot el planeta i que triga uns mil anys a fer el trajecte sencer. Al nord de l’Atlàntic, el corrent, que circula a prop de la superfície, es refreda i s’enfonsa, atès que com que prové de zones equatorials i tropicals on s’evapora l’aigua, ha guanyat salinitat, per la qual cosa pesa més que no pas les aigües que l’envolten, amb menys sal.

Tanmateix, el desgel de Grenlàndia fa que grans quantitats d’aigua dolça vagin a parar a la mar en aquesta zona i en fa baixar la salinitat. Per tant, dificulta i fins i tot impedeix que l’aigua pugui enfonsar-se, i afebleix el corrent, en primer terme, i el pot aturar si s’hi aboca prou aigua dolça. Segons els científics que apareixen al documentari, l’afebliment de l’AMOC causaria el desviament dels corrents atmosfèrics generals (corrents en jet), desviaria aire tropical cap al sud d’Europa, on pujaria la temperatura encara més. Els Països Catalans en serien perjudicats directament. Si l’AMOC s’aturés del tot, no arribarien corrents marins càlids al nord d’Europa, com passa ara, i grans zones de Noruega, i fins i tot el Regne Unit, podrien veure baixar les temperatures mitjanes anuals fins de trenta graus (a l’hivern baixarien encara més). Això faria inviable la vida en grans ciutats, que s’haurien d’abandonar. Si l’AMOC s’alentís i s’aturés del tot (el consens científic és que no passa ara per ara), no seria de cop, sinó que es perllongaria durant dècades, però el resultat final tindria conseqüències socials i econòmiques gravíssimes i fins i tot posaria en risc l’existència de països sencers.

Un altre dels punts de gran preocupació dels científics és la biosfera, la part viva del planeta. I específicament l’Amàzones, que fins ara ha proporcionat un efecte atenuador de la pujada de temperatures. Quan hi puja la temperatura de la superfície boscosa (que és fosca i absorbeix calor), augmenta l’evaporació de l’aigua, forma núvols que reflecteixen la llum solar i fan baixar la temperatura. L’aigua evaporada plou sobre la mateixa selva, i torna a començar el cicle. El 40% de l’aigua de pluja de l’Amàzones prové de la mateixa selva. És el seu estat natural fins ara. Però si en continua la desforestació i l’augment de la temperatura, l’Amàzones pot passar d’amortir a autoreforçar l’escalfament i la sequera. Amb menys arbres, hi ha menys evaporació i menys pluja, per la qual cosa hi ha menys arbres encara. Per cada grau de temperatura, augmenta d’un 7% la capacitat de l’aire de retenir humitat i augmenta l’aridesa perquè l’aire xucla l’aigua de la superfície.

Al mateix temps, com que l’aire conté més aigua (més humitat) i té més energia per la calor, les tempestes de pluja poden ser molt més intenses i poden causar riuades i erosió, i eliminar així el sòl necessari on creixen les plantes. Aquest punt de no-retorn duu a un nou equilibri, amb l’Amàzones que passaria de ser una selva tropical a esdevenir una sabana, alliberaria gran quantitat de CO₂ que havia estat retingut a la massa vegetal de la selva i el sòl, i potenciaria encara més l’efecte hivernacle mundial. De fet, al documentari els acadèmics expressen la seva por que amb la crema de combustibles fòssils el planeta passi d’absorbir CO_2, com ara, a emetre’l ell mateix. La coberta vegetal del planeta conté tant CO₂ com el que hem alliberat durant dos-cents anys de crema de combustibles fòssils i els sòls contenen tres vegades aquest volum. Traspassats els punts de no-retorn, tot aquest CO₂ retingut de manera natural podria alliberar-se progressivament encara que hàgim aturat l’ús de combustibles fòssils.

Amb el documentari Climate Extremes. At the abyss els científics volen advertir-nos que fins ara hem vist canvis lineals, immediats i previsibles: tempestes i més fenòmens climàtics com més va més freqüents i extrems sobre els quals tenim capacitat d’adaptar-nos durant una vida. Però si continuem en la mateixa trajectòria, arribarà a un punt en què un petit canvi tindrà conseqüències desproporcionades, sense retorn i imprevisibles, a què l’adaptació serà impossible. El moment per evitar-ho és ara, durant aquests anys vinents: cal abandonar l’ús de combustibles fòssils de seguida.