Som un parc temàtic

No em vull posar tràgic, perquè sovint caus en el ridícul, però no em sé estar de dir que no m’agrada el món en què visc. I per bé que tantes vegades em queixo dels dirigents que ens governen (que ens ‘govergonyeixen’, és a dir, que ens governen i ens avergonyeixen alhora, deia en un poema antic), la responsabilitat dels individus, de cadascun de nosaltres, no pot ser negligida. Arriba un moment en què les persones hem de dir prou i posar-nos a cridar, sense necessitat que algú ens llanci la consigna.

Som en un estadi permanent de frivolitat. I el permetem. O potser és desídia? El cas és que és tan impregnada en la societat que no ens adonem del grau de frivolitat –o de desídia– que ens endinyen, que tolerem, que acceptem com a membres d’un ramat de xais despersonalitzats. Exemples? A cabassos. En diré uns quants: a les festes de San Fermín violen tot un seguit de dones i no solament no se suspenen les festes, sinó que la gent continua bevent, rient i corrent desbocats pels carrers. I les violacions es repeteixen. Visca la festa! L’alcalde de Pamplona, en una de les demostracions d’estultícia política més gran que he escoltat mai, repetia per totes les televisions que era una sort que ara les dones s’atrevissin a denunciar les violacions. Quina misèria, ell i tots els qui no escopien sobre les seves paraules!

Uns altres casos provenen del món del futbol. Fa poques setmanes, un jugador de la selecció espanyola que havia de jugar a l’Eurocopa és acusat de tenir relació amb un cas d’abusos sexuals i, sense saber si era veritat o no, el ministre d’Interior (sí, el beat conspirador) només diu una cosa: que espera que el rendiment de la selecció no se’n ressenti. Un altre miserable, doncs, que anteposa l’espectacle (si és patri, encara millor) a la decència i a la dignitat. I a Catalunya? Messi és condemnat per frau fiscal, és a dir, per haver deixat de pagar uns impostos proporcionals als seus ingressos hiperbòlics els quals haurien de servir per a contribuir a millorar els serveis per al conjunt de la societat. I el Barça engega aquesta denigrant campanya del ‘Tots som Messi’, imitant iniciatives sorgides de fets dramàtics, com la de ‘Je suis Charlie. Messi és un tipus privilegiat, un gran jugador de futbol, però res més que això. Per mi, però, la cosa més greu no és que els membres adinerats de la junta directiva del F.C. Barcelona generin i permetin una campanya com aquesta, sinó que milers de persones s’hi apuntin, tot demostrant que hi ha gent que no sap diferenciar entre ser seguidor d’un equip de futbol i perdre el sentit ètic en termes absoluts. El Barça, amb aquesta campanya, ja no pot dir que és més que un club.

No sé si cal continuar: moren tantes persones a Niça i a un subjecte només se li acut de dir que, malauradament, el turisme baixarà a la ciutat… Segur que podria buscar més exemples d’aquest alarmant capgirament de les prioritats, la diversió per la diversió s’ha convertit en un fi, no en un mer lapse d’entreteniment. Fa temps que tot va tombant en proporció inversa a la integritat, a l’ètica, encara que la frase em quedi amb un tuf retrògrad. La festa porta les masses; les masses –els turistes– porten els diners. No es pot interpretar de cap més manera aquesta dèria pels parcs temàtics: Port Aventura, el nou Open Camp, el projecte de Barcelona World, la Girona de Joc de Trons, la Barcelona que vol conciliar Gaudí i els ‘paelladors’ congelats de la Rambla, els festivals de música d’estiu per als sumptuosos que volen aparentar, i més i més. Com una taca d’oli, el parc temàtic que vol distreure s’ha transmès als carrers i a les places sense solució de continuïtat.

Ja s’entén, en aquest món artificial no hi pot haver contrarietats, res que destorbi la disbauxa. ‘The show must go on’, la festa no pot saber res de violacions, de famosos que puguin anar a la presó o de manters que embruten la ficció de ciutat amable, guapa i neta. Us es recordeu quan es preparaven els Jocs Olímpics del 1992? Em sembla que allà va començar tot. Una de les grans preocupacions del moment era que, venint de l’aeroport, els estrangers veurien el cementiri de Montjuïc. Els morts molestaven tota aquella catèrvola d’aparadoristes, trencaven aquella construcció impostada de ciutat moderna. Sí, allà vam començar a ser parc temàtic. Allà vam començar a saber que la festa, que l’espectacle, s’ho menjava tot.

Som en un estadi permanent de frivolitat. I el permetem. Per això dic que aquest món no m’agrada, un món que es construeix basant-se en ficcions d’aparador, que oculta tot el mal que hi ha darrere el vidre, que bandeja la reflexió. Ja no dic res sobre l’oposició a la banalitat. El pitjor és que els qui ens en queixem, amb articles com aquest, no deixem de formar part d’aquest món trivial o vulgar. Visca la festa! La diversió és la prioritat.

Tot plegat, no m’hauria d’estranyar, però. Guy Debord ho va preveure fa molt de temps, l’any 1967, amb el llibre La societat de l’espectacle; un llibre que començava amb aquesta frase: ‘Tota la vida de les societats dominades per les condicions modernes de producció es presenta com una immensa acumulació d’espectacles.’ Quan el vaig llegir per primera vegada no em podia arribar a imaginar que una proposta teòrica acabaria encarnant-se en la crua realitat d’una manera tan vergonyosa.