14.10.2018 - 22:00
|
Actualització: 15.10.2018 - 10:16
Estimat Josep:
Sempre has tingut una capacitat especial d’encomanar-nos la passió i la convicció que et fan vibrar i viure. La teva mirada neta, l’honestedat del teu projecte, la convicció íntima d’allò que fas i dius és allò que penses i sents t’han donat sempre una força enorme. No és massa habitual en la política de trobar gent com tu, que et contagia amb els seus somnis. La política és també –no pas únicament– compartir somnis i horitzons. Sense aquesta càrrega d’ideals, corre el risc de caure en el cinisme o la mera gestió tecnocràtica. I tu ets mestre a l’hora d’albirar i creure possibles els horitzons. Allò d’en Maragall i la lluna que des de tan jove ens has recitat tantes vegades!
Per això som molts els qui hem cregut en tu i encara hi creiem. I ara que suportes amb tanta dignitat la injustícia d’aquesta presó injustificable, la teva coherència et fa més gran.
És clar que tu i jo no ho hem vist sempre tot igual, ans el contrari: hem discrepat i discutit a fons, especialment aquests darrers anys i molt singularment després del referèndum del primer d’octubre. Però malgrat aquestes discrepàncies, que no han estat pas petites, continuem compartint idees fonamentals que han definit el catalanisme i la nostra vida, i que sabem que tornen a esdevenir centrals a l’hora d’encarar els desafiaments que ara es presenten al país.
D’entrada, la idea que els nostres pares i avis polítics van saber sintetitzar en l’expressió que som i volem ser un sol poble, cosa que, per tant, fa que el nostre nacionalisme sempre hagi volgut ser cívic i integrador i que defugi qualsevol temptació etnicista i essencialista. I, això, ho hem de continuar fent. En la teva etapa de líder municipal i candidat a la batllia de la teva estimada ciutat de Terrassa, sempre vas tenir clar que no et podies adreçar tan sols als catalans de soca-rel sinó que el nostre projecte s’havia de dirigir a tothom, independentment d’on fossin nascuts ells o els seus pares i de l’idioma que parlessin a casa. I et vas esforçar a entendre, respectar i empatitzar amb les raons, els sentiments i els valors de tants i tants catalans amb els orígens i les arrels a fora de Catalunya, en terres castellanes, andaluses, aragoneses o gallegues, i també marroquines, colombianes o senegaleses. Ara sabem que aquesta aspiració a ser un sol poble té el riscs evident de trencar-se i que alguns treballen activament perquè passi, potser fins i tot de manera inconscient. I sabem que només essent un sol poble aconseguirem la llibertat nacional plena.
I Josep, ens hem de conjurar per defensar l’herència més intel·ligent llegada per la generació de Josep Benet i la de Jordi Pujol.
Compartim la idea que la independència és també un ideal i un instrument al servei de la justícia social i el progrés compartit. No ens va agradar el discurs que el nostre govern va fer el 2010, defensant les polítiques d’austeritat que llavors ens va tocar d’aplicar. Sabies, i ho vas estudiar, que sense un compromís amb la igualtat, el progrés i la mobilitat social, el país que deixaríem a les generacions joves no ens agradaria; un país fracturat socialment per la crisi, en la qual aquestes generacions perceben que viuran pitjor que els pares. I no era aquesta, la ciutat d’ideals que volíem bastir. També en això ens hem de conjurar per refer el contracte social que dóna confiança i estabilitat a les societats.
I finalment, Josep, ets un noucentista. El teu discurs s’inspira en Macià mentre que el teu fer és de Prat de la Riba; t’agrada la feina ben feta, el rigor, la profunditat, el bon govern, el sentit de l’ordre i l’estètica que permet que les societats avancen i progressin. Quan has estat regidor, diputat i Conseller has aspirat, i déu n’hi do si has reeixit, en treballar bé, de manera responsable i seriosa. No has participat mai de la banalització de la política per la via de l’exabrupte, el tweet infantil o la desqualificació per la desqualificació de l’adversari, ans el contrari. Fins i tot ara, davant un judici ignominiós, que té més de venjança que no pas de justícia, i que tindries raons més suficients per estar irat, mantens la serenor d’aquell que sap que només la coherència estètica i ètica ens permet esdevenir millors com a persones i com a societats. I saps, com feren els homes i les dones de la Mancomunitat, que amb idees, talent i complicitats amb un poder limitat es pot treballar molt i bé. Ara toca fer-ho.
Estimat Josep, els teus amics patim per tu i alhora t’admirem profundament. Avui tu ens poses al mirall i ens obligues a pujar el nostre llistó. Quan acabi aquest malson i tornis a viure en llibertat, potser podrem dir que el teu sacrifici va valdre la pena i va tenir el seu sentit… Mentrestant, seguirem lluitant per la teva llibertat.
Un petó ben fort!
Carles Campuzano
