Som un 10% més pobres. I ara, què?

Ha estat un mes de març per a oblidar. Abans-d’ahir, es va fer pública la dada de l‘IPC, un 9,8% interanual, que és la més alta d’ençà del maig del 1985. Ahir, en l’enquesta del CIS referida al març, es reflectia que la confiança dels consumidors registrava la caiguda més gran intermensual de tota la sèrie històrica. I avui, l‘índex dels directors de compres (PMI) industrials, referit al mes passat i també a l’estat espanyol, presenta una baixada en les comandes per primera vegada en catorze mesos i una caiguda sense precedents al subíndex que mesura les expectatives empresarials del sector manufacturer. Vet aquí el panorama preocupant que ens deixa el primer mes de guerra a Ucraïna. No és que totes aquestes situacions hagin estat causades al 100% per la guerra, però sí que les ha intensificades.

El cas és que som més pobres. Amb els mateixos diners, avui podem comprar gairebé un 10% menys de productes i serveis que el març de l’any passat. En definitiva, hem perdut poder adquisitiu, i això té conseqüències. Unes, familiars, a l’hora de fer la despesa, i unes altres, entre col·lectius que lluiten per veure com s’acaben repartint els costos de la baixada de poder adquisitiu i provar de minimitzar-los.

Quant a la primera, de moment, sembla que l’IPC encara no passa gaire factura al consum de les llars. Les darreres dades de la despesa feta amb targetes de crèdit només suggereixen una “certa moderació”. Però els analistes coincideixen que és qüestió de temps que hi hagi el pas d’una conseqüència a l’altra. És de sentit comú. I això què significa? Un descens del 10% de la renda disponible real de les famílies podria reduir el consum de les llars un 2% a curt termini i un 4% a llarg termini, segons que acaben de calcular la gent del BBVA Research. Mala notícia, quan tot just som a la rampa de sortida de la crisi de la covid-19.

Evidentment, no tots els consumidors han respost a aquesta crisi de la mateixa manera. Mentre alguns miren de compensar els increments de preus a còpia de buscar promocions i passar a comprar marques de distribuïdor, uns altres s’aprovisionen pel temor d’un desproveïment. Segons l’enquesta que va presentar ahir la consultora Kantar, la màxima referència en el sector, aquesta vegada hauran estat més els qui, amb la vaga addicional de transportistes, han optat per fer provisió. Així, les compres dels consumidors de tot l’estat han comportat un creixement del sector del gran consum, que, durant les setmanes del 6 al 20 de març, ha crescut en valor un 12,9% respecte al mateix període de l’any passat. És una barbaritat! A més, això ha fet que, de mitjana, els productes de gran consum hagin vist incrementats els preus un 5%.

Segons l’enquesta, totes les cadenes han començat a traslladar els increments al preu dels seus productes. Fins i tot, assenyala que Lidl i Mercadona, malgrat ser dos dels distribuïdors amb més resistència a l’increment, tampoc no han pogut contenir aquesta pujada. I atenció a les xifres que ens aporta la consultora. Entre les categories que més han notat aquest augment d’ençà del 6 de març, destaquen l’oli, que s’ha encarit d’un 303% respecte al mateix període del 2021; la pasta, que ha pujat d’un 183%; i els arrossos i la llet, amb un increment del 181% i del 145%, respectivament.

I qui paga aquesta inflació? En principi, tots, però sempre n’hi ha uns que paguen més que uns altres. Tornem al que diuen els analistes de BBVA Research. Posen alguns exemples que poden servir per a mostrar aquest impacte diferenciat. Les famílies de rendes baixes, diuen, gasten relativament més en electricitat, que és un bé de primera necessitat. L’increment de la gasolina perjudica les llars de més ingressos, que fan servir poc transport públic o tendeixen a viatjar per lleure amb més freqüència i a destinacions més llunyanes. I als qui necessiten el cotxe o la camioneta per a treballar. El percentatge d’ingressos que dediquem al transport cau amb l’edat, sobretot passats els seixanta-cinc anys. Els joves viuen de lloguer i els afecta més la indexació dels contractes d’arrendament a l’IPC, cosa que beneficia els propietaris… I així podríem continuar, però si hagués de centrar-me en un col·lectiu, seria, sens dubte, en el que té rendes més baixes. Per això, sempre s’ha dit que la inflació és “l’impost” més injust de tots.

I queda la segona conseqüència a què feia esment abans. Quan el país perd poder adquisitiu, per culpa d’aquest deteriorament de preus relatius davant la resta del món, no s’empobreix únicament la nostra economia, sinó que es genera el problema redistributiu de com es reparteix aquest cost entre els diferents col·lectius. I això, precisament, veiem aquests dies amb les vagues de transportistes i del sector pesquer i les manifestacions de pagesos i ramaders. Per evitar l’escalada d’aquests conflictes, seria ideal assolir un pacte de rendes com més ampli millor, que evités d’incórrer en una lluita costosa entre agents econòmics que intenten de traslladar els costos de la inflació més gran amb la finalitat de preservar en la mesura que sigui possible el seu poder adquisitiu. “La inflació importada significarà un cost afegit per a tots, i el més lògic seria que aquest esforç es distribuís entre el conjunt de la societat d’una manera tan justa com sigui possible”, diuen analistes del BBVA.

Fa pocs dies, també s’hi va referir el governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos: “Seria desitjable que un eventual pacte de rendes preveiés compromisos plurianuals tant pel que fa als increments salarials com a la protecció de l’ocupació. En un context tan incert com l’actual, la possibilitat d’aconseguir aquests compromisos aportaria una gran certesa a les llars i a les empreses a l’hora de prendre decisions de despesa i inversió, cosa que podria redundar en un dinamisme més gran del conjunt de l’activitat econòmica.”

En definitiva, el governador del Banc d’Espanya va demanar que es fes un repartiment del cost entre empreses i treballadors. D’una banda, els empresaris haurien de contenir els seus marges (no traslladar tota la pujada de la inflació a uns preus més alts, encara que costi part del benefici) i els treballadors haurien de fer un altre sacrifici igualment dur, com és acceptar que els salaris no pugin al mateix ritme de la inflació general, encara que això suposi una pèrdua temporal de poder adquisitiu. Suposo que algú deu haver pensat amb els Pactes de la Moncloa (1977), però els temps són molt diferents i les coses han canviat molt.

Per acabar d’adobar el mes de març, aquest matí hem sabut la inflació de la zona euro. I la xifra és espectacular: és la màxima que s’ha assolit en l’època de la nova moneda comunitària. Ha estat del 7,5%, que supera amb escreix la del febrer (5,9%) i també les previsions dels analistes, que la situaven en el 6,6%. L’augment dels preus continua impulsat per la pujada del petroli, el gas i l’electricitat, però d’una manera més marcada que abans. Així, els preus de l’energia van augmentar d’un 44,7% interanual al març, després d’haver pujat d’un 32% al febrer. Tanmateix, tots els components de l’índex es veuen afectats. No cal dir que l’acceleració de la inflació alimenta una crisi social molt forta a Europa, amb cada vegada més llars que tenen dificultats per a arribar a final de mes. Veurem on para. De moment, és un gran maldecap per al BCE, que ha de controlar l’estabilitat dels preus i ben segur que tindrà més pressions dels consellers “falcons” perquè avanci la pujada dels tipus d’interès.

Per últim, tenim també l’enquesta de directors de compres (PMI) d’empreses industrials, referida al març i que hem sabut aquest matí, que tampoc deixa bon gust de boca. Diu que, com era d’esperar, ateses la incertesa i la inestabilitat causades per la guerra d’Ucraïna, el sector manufacturer espanyol va veure com els fluxos de noves comandes es contreien, mentre que la producció augmentava a un ritme molt més lent. Inevitablement, les pressions dels preus s’han tornat a intensificar i, combinades amb la situació de guerra, han fet que la confiança dels empresaris caigui dràsticament, a uns nivells observats per darrera vegada durant el punt àlgid de la pandèmia el 2020.

És una bona amanida de dades del març que ens deixen amb l’ai al cor per als mesos vinents. No cal dir que el fet que més aviat podria ajudar a aclarir la situació seria una ràpida conclusió de la guerra d’Ucraïna. Després, ja ho veurem.