‘Som intervencionistes perquè volem defensar el llibre al cent per cent’

El març del 2000, l’editorial Meteora va néixer des del punt de vista legal: es van signar els papers de la societat limitada formada per Jordi Fernando i Maria Dolors Sàrries. Però els primers cinc llibres meteòrics no varen ser al carrer fins al 30 de novembre de 2000, coincidint amb la declaració de les esglésies de la Vall de Boí com a patrimoni de la Unesco. Ara en tenen gairebé dos-cents. Era el somni fet realitat d’un Jordi Fernando que havia treballat quinze anys com a cap de publicacions de l’Ajuntament de Barcelona amb diferents regidors, entre els quals, Maria Aurèlia Capmany, i que havia viscut un moment d’esplendor editorial coincidint amb els Jocs Olímpics. Però els jocs es van acabar, a poc a poc van anar arribant retallades i al final ‘ja no hi havia lloc on poder fer coses mínimament responsables de cara al ciutadà i va arribar el moment de deixar-ho’. Per la seva banda, Maria Dolors Sàrries havia patit un greu accident de circulació que va fer que el tribunal mèdic la jubilés de la funció pública després de divuit anys com a professora. Així va ser com aquests dos filòlegs que adoren els llibres van decidir de fer-ne ells. Divuit anys després, l’editorial arriba a la majoria d’edat no sense haver patit alguna sotragada més forta que les pulsions adolescents i encarant una nova etapa marcada per la jubilació del seu editor. A partir d’ara, faran només els llibres dels quals estiguin totalment enamorats. Parlem amb ells després del darrer Sant Jordi.

—Passats aquests divuit anys, amb la jubilació de Jordi Fernando, arriba una nova etapa. Cap on va Meteora ara?
—En aquests divuit anys hem treballat força i crec que tenim un catàleg amb uns autors molt dignes i molt important, molt per sobre del que és l’editorial, i això ens omple d’orgull. Però el nostre recorregut vital fa que ara la publicació no sigui prioritària per a pagar factures i sous sinó que podem anar perdent velocitat. La inèrcia continuarà durant un temps, però si fins ara fèiem vint llibres l’any, ara volem editar-ne mitja dotzena l’any que valguin molt la pena i tenir més hores per a descansar i atendre altres obligacions, com per exemple, valorar el nostre fons i intentar la traducció a altres països. Això vol dir viatjar bastant, anar a fires, fer traduccions i tots els actes relacionats amb els nostres llibres. Mantindrem el grup de lectura de Meteora i totes les col·laboracions que fem en diferents mitjans per a la promoció de la lectura.

—Un dels moments més durs i compromesos de l’editorial va ser quan Firex, la distribuïdora, va fer fallida. Ara sou amb UDL. Com es van viure aquells moments i el canvi?
—Que desaparegués la distribuïdora d’un dia per l’altre va significar pràcticament la desaparició d’un fons que en bona part es va perdre. Vam anar recuperant llibre per llibre a diferents llibreries i com vam poder, però la meitat de l’estoc va desaparèixer, sobretot de llibres en castellà que havíem editat algun temps i que no podíem rescatar de cap manera. Això va ser pràcticament el nostre final, però per sort entre editors companys ens van fer un pont cap a UDL i al cap d’un mes ja tornàvem a ser a les llibreries i ens vam salvar. Els editors de mena gairebé no estem mai contents amb els nostres distribuïdors, però amb UDL sí que ho estem, molt. En els moments dolents és quan trobes els amics de veritat, amb amics llibreters que ens van ajudar molt, i alguns, afortunadament pocs, que no ens van ajudar gens.

—En aquests divuit anys també heu assajat diferents fórmules d’associacionisme. Primer vau formar part del grup Portàtil per a fomentar la novel·la de butxaca i després vau ser membres fundadors de Llegir en Català…
—El cas de Portàtil va ser una associació editorial de cara al llibre de butxaca. En aquell moment, hi havia una sola editorial que en publicava i nosaltres volíem fer el contrapès i crear una col·lecció que trenqués l’hegemonia i cerqués el seu lloc, però quan ho vam fer ja no era el seu moment en català, acabava d’entrar l’e-book i hi havia altres formats. La sensació que vam tenir tots plegats és que havíem fet tard. Va ser un intent valent de voler ocupar un mercat. Associar-se va permetre d’aconseguir millors condicions per al paper i per a la impressió, hi havia uns motius econòmics, i també vam poder fer la distribució i la difusió de manera conjunta. En el cas de Llegir en Català, tot és més complex perquè la producció la fa cada editorial de manera individual i els esforços són per a la venda en fires, promoció i, a la llarga, com a cara visible en la negociació amb l’administració. És una associació professional a la qual veig molt de futur, però que implica unes responsabilitats que nosaltres no podem cobrir. L’altre fet és que no haurien d’entrar en competència amb l’Associació d’Editors en Llengua Catalana.

—Quin és el principal mal pel qual passa el sector editorial en aquest moment?
—Que costa molt de fer rutllar les coses. Falta molt de mercat. Ni les editorials grans ni les petites no fem edicions de més de mil exemplars, i si no ho fem és perquè no es vénen. I no és que hi hagi una oferta excessiva, sinó que falta mercat i conscienciació de gent que compri llibres en català, originals i traduccions. Falten lectors i hi ha molta gent que llegeix que es deixa portar pel que sona, hi ha poca definició.

—I això té cap solució?
—Hem de connectar més amb el públic i hem de demanar a la gent que s’hi acosti, hem d’enamorar-los dels llibres i hem de lluitar perquè tinguin més prestigi, hem de prestigiar el llibre, que ara com ara no té el valor que hauria de tenir. Però aquesta és una tasca que ha de ser col·lectiva.

—Durant un bon grapat d’anys també vau intentar de vendre llibres en castellà…
—Sí, però amb la desaparició de la distribuïdora anterior, havíem perdut la meitat del fons, el gran gruix corresponent a llibres en castellà. Això ens hauria obligat a començar de nou de zero i no ens hi vam veure en cor. Vam decidir de centrar-nos a vendre tant com poguéssim i com més a prop de casa millor. Era un esforç molt gran, amb molts desplaçaments, i implicava massa problemes. Hem après que s’ha de vendre el màxim a la vora.

—Dèieu que hi ha llibres que feu per gust i altres perquè heu de mantenir la roda de publicacions. Ara que aquesta necessitat no hi és, com serà la selecció?
—D’entrada, ens obligarà a triar molt més i aquesta mateixa exigència la que tindrem en tota la fase, des de la contractació fins a la promoció. Això vol dir que ara havíem enviat algun llibre al mercat amb més rapidesa que no pas reflexió, i alguns haurien d’haver sortit més tard o no haurien d’haver sortit, perquè a vegades, quan et veus obligat a fer girar la roda, t’equivoques. A més a més, amb el temps hem après a dir que no, que és una de les feines més difícils que ha d’aprendre un editor. Ara publicarem només allò que ens enamori cada vegada.

—Jordi, us considereu un editor intervencionista?
—Sí, ho sóc, perquè abans que editor sóc lector i demano uns mínims. Hi ha autors que no coincidiran amb les meves intervencions i que no coincidiran amb allò que jo espero d’una novel·la, però sempre procuro un debat amb els autors, que poden decidir agafar la porta i anar-se’n o bé quedar-se. I sóc intervencionista perquè jo he de poder defensar el llibre al cent per cent, si no és així, no el vull publicar.

—Dolors, fins ara us havíeu encarregat sobretot de la promoció i de la part comercial. Com canviarà el nou format editorial?
—No canviarà res essencial, sinó que ara tindré molt més temps per a fer-ho jo. Ara sovint havia de delegar aquesta feina contractant terceres persones o altres empreses perquè volia que tots els llibres tinguessin la mateixa atenció i jo no ho podia fer. Ara ho faré de manera directa. També és cert que ara és molt més fàcil, perquè conec tota la gent i sé on moure les fitxes.

—Vist des de fora, em fa la sensació que la vostra és una editorial que no ha acabat de gaudir del favor de la premsa cultural del país. No de la crítica, que ara en parlarem, sinó de les seccions de cultura…
—Bé, en el nostre cas, hi ha llibres que han tingut més crítiques positives que no pas vendes, però entenem què vols dir. Potser freqüentem poc alguns ambients i això fa que no siguem tan visibles i, és clar, en un món de relacions humanes, si no hi ets és complicat que comptin amb tu. Tanmateix, hi ha editorials més de moda i això els ajuda, i nosaltres no hem sabut fer-ho.

—I en canvi, penseu que hi ha bona crítica al país?
—Sí, però com a tots els llocs del món, hi ha les capelletes i segons qui publiquis ja saps quines ressenyes i crítiques tindràs i quines no. És curiós, perquè gairebé mai no s’entrecreuen, però això ha passat tot la vida i no és l’única malaltia que patim.

—Des de sempre, el vostre catàleg s’ha omplert d’autors sèniors –potser una mica més en els darrers anys. Autors amb llargues trajectòries que publiquen grans obres a casa vostra. Continuaran tenint-hi el seu lloc?
—Aquest ha estat un ideari de l’editorial des de sempre. Hem publicat Formosa, Sampere, Teresa Jové, Olga Xirinacs, Ricard Salvat, Antoni Vidal Ferrando, Llorenç Capellà, Pau Faner… I ho hem fet amb un gran respecte, perquè nosaltres no som canalla i això ens acosta a tota aquesta gent. Però no hem descuidat els joves i hem descobert o ajudat a consolidar autors com Mònica Batet, Empar Fernández, Antònia Carré-Pons o tu mateix, per exemple. Però continuarem publicant sèniors, perquè és un honor fer-ho i perquè hem de lluitar perquè continuïn presents a les llibreries. Som un país que no té memòria i que prescindeix de la gent de seixanta anys i de setanta que escriuen molt bé, que no repapiegen i no els hem de deixar de llegir. A més a més, a partir d’una certa edat, a molts d’aquests autors els costa de publicar a les grans editorials. D’això ens n’hem aprofitat i ho continuarem fent.

—Un altre dels problemes que sembla que hi ha en el sector és l’estacionalitat: surten per Sant Jordi, per la Setmana del Llibre en Català i per Nadal, i sembla que qualsevol llibre que aparegui al mig està condemnat…
—Sí, són les tres grans campanyes i l’única manera que hi ha hagut de trencar-les una mica ha estat amb els festivals. El gener arrenca amb molta força la novel·la negra, el maig és la poesia i l’octubre, una mica, la novel·la històrica. Aquí, l’administració hi ha posat de la seva part i ha fet bé la feina, però no sabem veure com podem trencar aquest circuit tan tancat dels tres grans moments de publicació. Això comporta mesos amb facturacions dramàtiques, el juliol i l’agost no es ven res i hi ha les devolucions de les llibreries que fan espai per a les novetats de tardor. El mes de febrer és dramàtic, tothom espera les novetats de Sant Jordi i literalment buiden la llibreria per fer-hi espai. Quan ho saps ja ho tens en compte, però aquesta estacionalitat tan centrada en campanyes no és bona.

—Un dels fets que proven de trencar aquesta dinàmica són les fires editorials. Hi continuareu anant en aquesta nova etapa que emprèn l’editorial?
—Les fires han estat un dels canvis importants del món editorial els darrers trenta anys. Anar a una fira a un poble és una de les poques maneres que tenim de poder parlar directament amb els compradors, i això per a un editor és important –o hauria de ser-ho–, perquè entens què cerquen i per on va el mercat. Vol dir això que totes les fires són bones per a una editorial com la nostra? Per descomptat que no, i a partir de l’experiència, seleccionarem molt on anem. Ja no és tant una qüestió de negoci, sinó de sentir-nos-hi bé, de creure en el model de la fira i altres aspectes semblants. On serem segur és a la Setmana del Llibre en Català, a la de Besalú, a la de Cervera, pels orígens familiars, i a la de la Bisbal perquè ens fa il·lusió. Aquestes quatre, segur. D’una altra banda, cal dir que les fires d’editorials independents són una mostra perfecta del que ha passat al món editorial: davant una gran concentració editorial, ha aparegut una petita galàxia d’editorials petites i mitjanes, moltes de les quals no existien fa cinc anys, i que han estat un contraatac directe a la globalització.

—Sí que heu après, en aquests divuit anys, que s’ha acabat per a sempre la figura de l’autor ermità…
—A Meteora no en publiquem. Ens agraden molts escriptors i molt especialment els escriptors motxilla, com els anomenen els distribuïdors: gent que va a tot arreu, que es belluga i que defensa els seus llibres. Hem vist que en qualsevol gènere literari un escriptor motxilla ven el doble que un escriptor que no es belluga gaire, i ja no parlem d’un escriptor ermità.