28.06.2022 - 05:15
Les ficcions sobre el futur, i els humans que l’han de poblar, estan fonamentades en la consciència de les nostres limitacions i d’allò que mai no podrem arribar a ser. Aquestes representacions, ja siguin utòpiques o distòpiques, expressen la nostra contradicció entre els nostres anhels i els nostres dubtes.
Paraules clau: ciència-ficció, mitologia, superherois, cultura popular, distopia.
Agafem dos moments molt concrets en què éssers sublimats i reinterpretats per la ficció topen amb l’evidència de la seva fragilitat. Un és el fatídic instant en què el guerrer Aquil·les veu com la fletxa de Paris li travessa el taló, el seu únic punt feble segons la llegenda iniciada pel poeta Estaci. L’altre és quan Superman, al número 61 de les seves aventures, s’adona que la kryptonita, fragment del seu planeta d’origen, afebleix els seus poders i el torna tan vulnerable com qualsevol humà (Siegel i Schuster, 1949). Entre un episodi i l’altre hi ha uns quants segles de diferència; de fet, el primer esdevé el cànon en què s’emmiralla el segon, però ambdós comparteixen una mateixa essència. La narrativa al voltant dels posthumans, o la visió d’un món en què som millors i més avançats fins al punt de desafiar la lògica de la nostra caducitat, sempre emana de la constatació de les nostres fragilitats. Ens sabem efímers i la ficció projecta herois o antiherois que encarnen l’eterna batalla per l’eternitat.
Des de l’inici dels temps s’ha imaginat una realitat en què transcendim les nostres limitacions i superem velles febleses, però aquestes sempre acaben essent part indissoluble del relat. Això és perquè, al final, no es pot entendre la concepció d’un futur, i dels humans que l’han de poblar, sense assumir que totes aquestes narracions són una paràbola de la nostra consciència del que mai no podrem arribar a ser. La representació de tot futur, utòpic o distòpic, és una captura del present, del desig o aspiració de ser un altre, un reflex del nostre anhel de supervivència en un món que ens aboca a desaparèixer. Com també ho pot ser de la por a ser fagocitat per la màquina, o al mal ús dels avenços tecnològics. La novel·la 1984 (Orwell, 1949/2010) n’és un dels exemples més influents. La majoria d’aquestes històries parlen del que voldríem ser com a metàfora del que realment som, i parteixen d’una contradicció: els seus protagonistes són la nostra salvació i, a la vegada, la màxima expressió dels nostres dubtes i clarobscurs. És per aquest motiu que la idea d’un futur amb humans millorats comporta una radiografia de la persistència del dolor, la renúncia i el sacrifici com a motors d’aquesta transformació. Hi ha infinitat d’autors i títols que hi fan referència i es poden dividir en tres eixos que ajuden a comprendre la seva vigència al llarg de la història de la cultura popular: mitologia, evolució i tecnologia.
De mites i humans
No sembla forassenyat afirmar que bona part de la ficció moderna occidental es pot articular, principalment, a partir de tres herències, que són els textos bíblics, la mitologia grega i la llegenda artúrica. Els primers s’expressen en històries de redempció, d’assumpció dels càstigs inherents a l’existència i els via crucis de personatges que breguen amb la mala consciència i els pecats no confessats; la segona, en la manifestació de mons poblats d’herois hiperbòlics que representen l’aspiració col·lectiva a l’eternitat, i la tercera, amb cròniques sobre un home comú que en realitat està cridat a regnar, a la consecució de grans gestes que usualment quedarien fora del seu abast. Totes elles comparteixen molts aspectes, i n’hi ha dos de prou evidents: la lluita contra el temps (això és, la nostra condició d’efímers, de finits) i el nostre desig de reconeixement d’un ens superior que simbolitza el sentit de la nostra travessia. També tenen en comú la recerca d’una empara moral i emocional, una brúixola que ens permeti trobar el nostre destí i a nosaltres mateixos. La cultura de masses és plena d’aquest tipus de representació d’una recerca que mai no acaba i en què la majoria de personatges són fills del que Umberto Eco anomena «ideologia de la consolació» (Eco, 1964), és a dir, heroïnes o herois que consolen el lector perquè no és el superhome que voldria ser.
El llegat de les mitologies és palpable tant en la literatura clàssica com en l’eclosió de la ficció audiovisual al llarg del segle XX (Arnaudo, 2013; Mayor, 2018; Reynolds, 1992; Unceta Gómez, 2007). El mostrari de divinitats de la mitologia grega i la llarga llista d’herois que busquen la seva aprovació han anat adoptant infinitat de rostres de manera que s’han erigit, en la cultura popular, en el motllo de tota una manera de narrar. I la manifestació més clara i vigent són els superherois, nascuts en forma de vinyeta com a antídot contra les grans crisis socials i polítiques del segle passat, i transmutats en síntesi del que entenem com a modernitat gràcies a les seves traduccions cinematogràfiques i televisives. Superherois i superheroïnes són la plasmació de la nostra projecció d’una humanitat millorada, quan no directament el resultat d’una evolució de les divinitats, pròpies i alienes. Per això còmics, pel·lícules i sèries versen sobre la recerca del que hi ha de diví en l’ésser humà i, sobretot, del que hi ha d’humà en la divinitat. Són superacions dels nostres límits i a la vegada la seva constatació.
Una aproximació a alguns dels personatges serveix per il·lustrar-ho amb eloqüència. Superman, un dels més icònics, bascula entre el messianisme i el superhome tradicional, i el seu trànsit per la nostra quotidianitat és la crònica de la tensió que es genera entre la consciència de l’excepcionalitat i la inequívoca humanitat del seu exercici. Només cal veure com aquest paradigma de la dimensió mitològica del superhome amaga la seva veritable identitat: amb la disfressa d’un periodista vulgar, insegur i socialment disfuncional. El Capità Amèrica, símbol d’una lluita contra el mal absolut encarnat en el nazisme, és un jove dèbil, malaltís i sense futur que, gràcies a un sèrum, assoleix la categoria de supersoldat, en la que és una de les millors i més evidents plasmacions del desig d’una humanitat millorada. O, entrant en la narrativa estrictament fílmica, el que planteja M. Night Shyamalan a la seva trilogia iniciada amb El protegido, la idea que la millora ja s’ha produït, que el superhome viu entre nosaltres, però no estem preparats per acceptar-ho (ni ell mateix, en el fons) perquè ens entestem a no voler transcendir el que entenem com a normalitat. En aquest sentit, també cal destacar el que proposa el còmic Watchmen i les seves variants cinematogràfica i televisiva (sobretot aquesta última, veritable resum de la seva essència), una realitat en què els superhomes són percebuts com a subversius i amenacen amb desencadenar l’apocalipsi; o The boys, còmic i sèrie, en què el superheroi és la viva imatge de la doble moral i la progressiva degradació dels nostres valors.
No és cap casualitat que la representació del superhome a la cultura popular, una vegada constituïda en gènere, s’estigui dedicant a torpedinar els seus fonaments i a reflexionar cada vegada més sobre la configuració de la seva narrativa. Al capdavall, vivim una era en què hem pres més consciència que mai de la fragilitat d’allò que donàvem per sobreentès i els superherois encarnen, al final, la idea col·lectiva d’un món millor que dista molt de materialitzar-se. La certesa d’estar vivint la distopia de la qual ens havien de salvar pot canviar per sempre més la seva formulació audiovisual.
Llig ací l’article complet publicat en la Revista Mètode
Pep Prieto. Escriptor, periodista i crític de cinema i televisió (Espanya). Col·laborador habitual dels canals de ràdio RAC1 i de televisió Betevé i RTVE. Escriu regularment al Diari de Girona i El Nacional. És autor dels assajos sobre cinema Poder absoluto (UOC, 2016) i Al filo del mañana (UOC, 2019).
