29.12.2021 - 21:50
Són les coses del calendari, del transcórrer cíclic de les estacions i de la convenció amb la qual els humans mirem d’ordenar-nos això que ens passa i que, efectivament, és el temps: que quan arriba el punt i a part de Cap d’Any, ens fem (normalment bons) propòsits i llistes d’intencions i desitjos i necessitats.
Abans d’això, però, abans dels propòsits i precisament per tal de poder-los definir, hi ha la prèvia: el balanç. I sí, el canvi de calendari ens podria ser bona excusa per a practicar aquest sa (i necessari) exercici. En la cosa personal, probablement també ens fa falta, de tant en tant, fer aturada i repassó, però això cadascú s’ho sap i no és en tot cas l’objecte d’avui. Perquè en el camp polític, en el d’aquest propòsit concretíssim que ens és la independència, això del balanç comença a ser important. Fer-lo seriosament, vull dir. Sense batalletes estèrils ni retòrica buida d’acció. Amb perspectiva i per a analitzar què ha funcionat i què no ha funcionat, què hem sabut fer i en què hem estat fluixos i en què ens hem de preparar millor.
Amb perspectiva, d’entrada, per prendre consciència de fins a quin punt hem avançat. I sí, que el llegir no ens faci perdre l’escriure: que el fet que no siguem (encara) independents, que aquest entrebanc gros que hem hagut de viure, i el dolor i l’emprenyamenta també i les perplexitats i etcètera, no ens ha de fer perdre la visió de conjunt, la consciència del canvi gros, preciós, apoderat, que ha protagonitzat una part importantíssima del país. Perquè al Principat de Catalunya, en cosa de poc més de deu anys, l’independentisme ha crescut tant que ja és, fins i tot, majoria electoral, que ja té, fins i tot, una extensió també qualitativa (intergeneracional, amb entrada a sectors socials que anys enrere ni tan sols s’hi haurien sentit interpel·lats i amb expansió territorial també, que l’àrea metropolitana no és Vic, però que déu n’hi doret, les coses que hi han passat, a l’àrea metropolitana).
Sense perdre, per tant, aquesta perspectiva, i sense pretensió d’exhaustivitat, a l’hora de fer balanç podríem posar a la banda de les coses que han funcionat, per exemple, l’extensió social de l’evidència que l’estat espanyol no respecta la voluntat del poble català. Que sí, que ja se sabia i que de proves n’hi havia a dojo, però que ara es pot dir que ho sap tothom i és profecia. Que cada vegada i cada vegada i cada vegada que la banda catalana ha proposat converses, enteses, pacte fiscal, estatut reformat, la banda de l’estat espanyol hi ha respost amb la mateixa seva ancestral burrera. Al capdavall, si la taula aquesta té cap virtut no és pas que se n’esperi cap resultat, ni tangible ni ectoplasmàtic, sinó continuar mostrant l’evidència: que els catalans prou que ho voldríem però que l’estat no ho vol practicar.
Una altra cosa que s’ha sabut fer? Mostrar que l’independentisme és un projecte polític i social diferent d’això que representa i practica l’estat que encara patim. És a dir, que la república catalana ofereix un model de societat més obert, més respectuós amb els drets civils i socials, més igualitari que no pas la carcassa demofòbica que és el regne d’Espanya. Que tampoc no cal gaire per a superar-lo, però que aspirem a més. I que mentre continuem dins aquest estat ens continuaran passant coses com allò de la llei de pobresa energètica, que la Generalitat d’Amunt la fa i que el govern espanyol de torn la tomba (des dels decrets de nova planta que ho diuen i practiquen: “que se reduzcan a las leyes de Castilla”).
Més pes al balanç positiu? La pràctica de la desobediència civil, que significa l’exercici polític, actiu, positiu i conscient, per part d’una societat vertebrada, davant una situació d’injustícia. L’èxit magnífic del referèndum del Primer d’Octubre (encara ara no sé si en som plenament conscients, de la meravella que vam ser capaços de fer) n’és l’exemple més clar, el més gros. L’actitud insubmisa que han fet pública alguns claustres d’instituts en defensa de la llengua catalana i contra la ingerència de la judicatura espanyola a les escoles, en podria ser un exemple recentíssim, potser.
Són tan sols tres dels pesos que podem posar a la balança positiva. No pas per a contemplar-los o felicitar-nos-en i au, sinó per a continuar-hi posant la banya. Que d’això es tracta, al capdavall. D’això es tracta, sobretot.
De mirar igualment les coses que no s’han fet bé, i corregir-les. Allò de les estructures d’estat, posem per cas: entendre que no hi haurà les primeres sense el segon, però que sí que podem enfortir (també des de les institucions però no només des de les institucions) la desconnexió, el deseiximent de la dependència d’Espanya i de les seves monyonyes de l’Íbex (que són les més lligades al poder polític). Perquè una política independentista és també crear o fomentar estructures que et permetin de desprendre’t d’Espanya.
Vull dir, amb aquests apunts, que potser no seria mala idea agafar el canvi d’any com a excusa per a entendre que ja és hora de tornar a avançar, que després del nostre embat del 2017 hi ha hagut la resposta per part de l’estat (la repressió), que hem viscut una lògica etapa de replegament i que no cal que sigui eterna: que ja podríem passar a la fase de peus a terra, consolidació de les posicions, anàlisi, correcció de febleses, explotació de fortaleses i avant una altra vegada.
Avant i millor.
