Som gent pacífica i NO ENS AGRADA CRIDAR

En una guerra, diuen que la primera víctima és la veritat. Humilment jo encara n’hi afegiria una altra, de víctima: el diccionari. El diccionari que es fa servir d’arma llancívola entre adversaris quan intenten apropiar-se les paraules, sotmetre-les a la pròpia mirada i retorçar-ne el significat per a construir, repic de tambors: EL RELAT.

Un RELAT és, per exemple, la comèdia dels dos ‘piolins’ investigats per l’1-O que van dir al jutge, en relació amb les escoles, que no havien vist ‘mai’ una ‘massa tan violenta, agressiva i hostil’, que els mostrava ‘odi’ i els ‘insultava’ amb crits de ‘votarem’ o ‘som gent pacífica’, i que els picava les cames amb paraigües. Oi que fa riure? Fa riure perquè l’humor es val de recursos com la sorpresa per un contrast inesperat o les exageracions forçades fins a la paròdia. I si en aquesta història podem apreciar tal contrast i tal exageració, és perquè tenim present el significat de diccionari de termes com ‘massa’, ‘violència’, ‘agressió’ i fins i tot ‘paraigua’.

Però si anem a l’altra mirada, la dels ‘piolins’ i els ‘aporellistes’ que els aplaudeixen, de gràcia no els en fa cap: perquè el seu relat se circumscriu dins d’un de general, director, segons el qual una votació parlamentària es pot definir com a cop d’estat, una concentració pacífica com un tumult, una crida a la calma com una rebel·lió, i així anar fent fins al punt que els Robocops de l’estat, armats i blindats com a tancs, es poden confessar acoquinats per crits de ‘votarem’ o per paraigües de jubilats sense que hagin de patir perquè cap acòlit els posi en dubte la seua testosterònica bravura.

Tot això, ara. Però si anéssim no gaire més enrere en el conflicte –posa-hi quan el PSC demanava un referèndum pactat–, podríem trobar unionistes i independentistes que coincidirien indistintament, en una prova cega, a l’hora de definir què és un pres polític, un colpista o un exiliat. Després, a mesura que la veritat ha anat perdent el seu valor intrínsec, el significat d’aquestes paraules clau s’ha anat allunyant també del consens general fins a dibuixar diferents realitats que, a l’extrem, poden arribar a ser contraposades.

Justament, una de les definicions que han fluctuat més entre unionistes i independentistes és la del concepte de violència. En aquesta columna ja n’hem parlat vegades, l’última aquí, de manera que passarem per alt la teòrica i anirem directament a la pràctica amb el cas recent de la pintura sobre la presumpta porta de cal Llarena. Una pintura que, ja ho han dit tots els articulistes, segons qui la tiri i on la tiri es considera una protesta o un acte de violència, així que no hi insistirem. Que cada adversari escombri el relat cap a casa seua és normal i forma part de l’estratègia. Ara bé, que un tros de l’independentisme –venint com ve del consens que un Patrol empaperat no és violència– hagi comprat el diccionari de l’unionisme, no sé pas si és tan normal ni a quina estratègia respon.

Perquè no parlem d’un relat qualsevol, no, sinó d’un dels més barats de tots, dels més fàcils de rebatre davant de l’observador imparcial. Perquè en aquesta ocasió, podent triar el diccionari on-line de les democràcies avançades, on una protesta social et paralitza el país, t’ocupa la borsa o et desfila cada dia davant del Tribunal Suprem, hem decidit de comprar el VOX tronat i mig desenquadernat d’una democràcia regressiva i acomplexada com és la d’Espanya. I si volíem condemnar un acte vandàlic en un domicili particular, com n’hem patit molts indepes que no juguem a disposar de les vides de ningú, potser no calia rebaixar-se tant.

I encara una altra per als joves i no tan joves que, amb les seues protestes vistoses, ‘esguerren’ la imatge prístina i pusil·lànime que volem transmetre els indepes d’ordre i de semiordre al món: si a la mínima ja emplenem els discursos de ‘violències bancàries’, ‘violències immobiliàries’, violències pertot; si anem forçant equiparacions de l’estil que les retallades, o la desigualtat, o la talla 34 ‘també són violència’ (quan poden ser una injustícia, un despotisme, un abús, si serà per paraules), no podem pretendre que no vingui un altre amb més imaginació que naltros i determini que una mirada de través o un regalim de pintura són actes violents. Si demanem de no banalitzar la violència, ha de valdre per a tots, o si més no, per als que ens haguem d’entendre.