11.08.2023 - 21:40
The Washington Post · Steve Hendrix i Lorenzo Tugnoli
Camp de refugiats de Balata, Cisjordània – L’home amb la roba negra d’Adidas era assegut a la barberia i va respondre una altra trucada al telèfon. Portava despert més de vint-i-quatre hores i tenia els ulls vermells, mentre l’adolescent que l’atenia li sostenia el telèfon a l’orella, cosa que li permetia d’ajupir-se, cansat, amb les mans als genolls.
L’home, conegut pel sobrenom de la infantesa, Zoufi, va escoltar, murmurà algunes paraules i es va tombar cap a dos homes més que hi havia vestits de negre a la botiga.
Dues famílies es barallaven, i hi havia armes involucrades, una crisi típica al camp de refugiats de Balata a Nablus –una comunitat densament poblada de més de 30.000 palestins empobrits i sense una policia adequada. L’home va indicar un lloc. “Aneu-hi”, va dir. “Agafeu les armes.”
“Sí, abuna”, va dir un dels homes, mentre sortien precipitadament per la porta amb els fusells, fent servir el terme àrab per a dir “el nostre pare”. “Ara tothom em diu pare”, va explicar Zoufi, de trenta-set anys, mentre es tirava cap enrere i subjectava un fusell M16 modificat als genolls. Un noiet va tocar l’arma. “Em veig obligat a ser el policia, el pare, el guàrdia, tot.”
Zoufi és el comandant de la branca local al camp de la Brigada dels Màrtirs d’al-Aqsa, un grup classificat com a terrorista per Israel i els Estats Units. Va fundar aquesta cèl·lula militant armada ara fa poc més d’un any, quan les ràtzies militars israelianes augmentaven a Cisjordània.
The Washington Post hi ha tingut accés i ha passat temps amb ell i amb alguns dels seus quinze combatents, com també amb militants en dos camps de refugiats palestins més –Jenin i Askar– durant tres dies de juliol. Les visites, acordades amb la condició de no donar noms complets ni ubicacions específiques, van oferir una finestra poc comuna a les vides i les accions dels combatents en un dels bàndols de la pitjor violència que ha sacsat Cisjordània en dècades.
El cost d’aquesta violència és cada dia més gran. Més de 150 palestins han estat morts d’ençà del gener, la majoria en ràtzies militars israelianes, i no pas menys de 22 israelians han mort en tiroteigs, apunyalades, atropellaments i més atacs per part de palestins. El mes passat, Israel va enviar centenars de soldats, amb el suport de cobertura aèria, al camp de refugiats de Jenin, una mostra de força que no s’havia vist a la Cisjordània en 20 anys.
Israel diu que les ràtzies són essencials per a desfer les cèl·lules terroristes i protegir els ciutadans israelians. Tot i això, a mesura que el desordre s’ha estès, centenars de palestins, com ara Zoufi, s’han llançat a la lluita. Alguns són dins cèl·lules organitzades –Brigada dels Màrtirs d’al-Aqsa, Hamàs, o la Jihad Islàmica a què dóna suport l’Iran. Uns altres actuen tots sols o en grups poc organitzats, com ara el Cau dels Lleons a Nablus.
Molts d’aquests combatents diuen que s’han vist obligats a prendre les armes perquè l’Autoritat Palestina ha restat al marge del combat. Limitats de poder, minats per la corrupció i gairebé absents d’aquests camps sense llei, els dirigents palestins i les forces de seguretat que comanden han restat en gran part passius mentre les Forces de Defensa d’Israel han fet més de 1.340 detencions a Cisjordània enguany.
Israel, que depèn de l’Autoritat Palestina per a mantenir l’ordre a la Cisjordània ocupada, acusa els funcionaris palestins de permetre que els militants operin lliurement i d’afavorir que milers d’armes de contraban o fabricades artesanalment inundin el territori. En canvi, molts palestins veuen el seu govern com una part de l’ocupació, que comparteix informació amb Israel i deté combatents de faccions polítiques rivals per reforçar així el seu poder minvant.
Tot plegat ha convertit els camps en una autèntica anarquia armada, on, sovint, els grups militants són l’única autoritat.
“Nosaltres no estem connectats directament amb l’Autoritat Palestina”, explica Zoufi. “Són corruptes i amics dels israelians. Condueixen cotxes elegants; veiem com viuen.”
Establir contacte amb Zoufi i els seus combatents va implicar navegar per una xarxa clandestina d’intermediaris dins els camps. Després de passar per uns quants guies de confiança –que ens van fer caminar per carrerons estrets plens de cables elèctrics i empaperats amb pòsters de combatents assassinats–, aquests periodistes del Post vam ser conduïts a un habitacle ben endins del camp de Balata.
Allà hi havia uns quants homes que menjaven manquíxes amb les armes sobre els genolls o contra les parets. “Benvinguts. Yalla! Yalla! Afegiu-vos a nosaltres”, va dir un home, que coneixen al camp amb el nom de Goblin.
“Ha nascut un combatent”
Zoufi durant anys ha estat un combatent intermitent i la seva vida reflecteix bé el ritme del conflicte entre Israel i Palestina.
Va estar actiu en la segona intifada, quan era un adolescent, i va passar més de sis anys a la presó israeliana de Megiddo per haver disparat i ferit un colon jueu. Va ser alliberat el 2008 i es va unir a una branca dels serveis de seguretat de l’Autoritat Palestina durant uns quants anys. Però després va trobar que podia guanyar més diners si treballava en les obres de construcció a Israel.
Va comprar el seu fusell M16 per 20.000 dòlars amb els diners que havia guanyat treballant a les obres de construcció a Tel-Aviv. Aquesta vida se li va acabar l’any passat, quan va engegar la cèl·lula de Balata de la Brigada dels Màrtirs d’al-Aqsa, i d’ençà d’aquell moment, es va convertir en un objectiu per als tiradors israelians, en un problema per a l’Autoritat Palestina i en dirigent improbable al camp de refugiats, del qual gairebé no surt mai.
Ell i cinc amics més van començar a oferir suport logístic als combatents a final del 2022, quan les ràtzies de les Forces de Defensa d’Israel es van intensificar. Van començar a emprar les seves armes com a unitat formal després d’una gran incursió israeliana a Nablus el febrer passat, en què les tropes van matar onze palestins, entre els quals un de pròxim a Zoufi.
“Quan et maten un amic, neix un combatent”, diu Zoufi, lliurant un tros de ka’ak –un pa de sèsam palestí– al seu acompanyant, que no deixa anar mai un altre fusell M16.
L’assistent, que tan sols té dinou anys i fa servir el sobrenom de Sheamus, assenteix amb el cap. Es va unir a la brigada després de veure com el seu millor amic era mort a trets per soldats israelians mentre tots dos llançaven pedres.
Un oficial militar israelià ens va explicar que l’exèrcit vigilava aquesta nova cèl·lula de Balata com a part d’un augment enguany dels joves palestins que les autoritats israelianes han vist que agafen les armes. L’oficial, que va parlar sota l’anonimat, va dir que l’augment era impulsat per la debilitat de l’Autoritat Palestina, la febre de les xarxes socials i la gran disponibilitat d’armes il·legals.
“En diuen ‘els fills del camp’”, explica l’oficial. “Lluiten contra les Forces de Defensa d’Israel, però en realitat no s’identifiquen amb cap de les grans organitzacions terroristes, ni tampoc amb l’Autoritat Palestina. El seu objectiu és convertir el camp en una fortificació.”
En un sofà al carrer, un altre combatent mig endormiscat té unes quantes ferides visibles al cos i un braç immobilitzat. A Ammar, de trenta-vuit anys, li van disparar diverses vegades durant una batussa amb soldats israelians als afores de la colònia d’Elon Moreh, a prop de Nablus, a l’abril, però va aconseguir d’escapar-se. Dos dels seus companys combatents van ser morts.
Ammar es remou i treu un bitllet de 20 xéquels amb el braç bo. “Aneu a buscar cafè”, diu a uns quants nois, àvids d’anar a fer la comanda.
Els combatents, que desperten tanta por com lleialtat, gaudeixen d’un estatus especial al camp. Ací no hi ha equips esportius. La desocupació masculina és al voltant del 90%. Així doncs, amb poques figures de referència de cap mena els nois col·leccionen adhesius, pòsters i collarets amb imatges dels combatents assassinats. I també segueixen els que estan vius pels carrers, i competeixen per la seva atenció i la possibilitat de sostenir durant algun moment una de les armes que porten, moltes de les quals, robades o adquirides il·legalment en botigues israelianes.
“Què més poden arribar a ser?”, demana Mahmoud, de vint-i-vuit anys, que porta una M16 amb senyals en hebreu i amb l’emblemàtic “Hetz”, símbol d’una companyia paracaigudista ultraortodoxa. “Els joves es fan fotografies amb mi. Diuen que volen ser com jo.”
Mahmoud va créixer admirant els homes “que portaven les armes”. El seu germà, també combatent, va ser mort en un atac israelià l’any passat. Ell es va afegir a la Brigada dels Màrtirs d’al-Aqsa ara fa nou mesos, després de la mort de la seva mare. Ara viu tot sol, no té feina i no acostuma a dormir al mateix lloc dues vegades. “Vaig sentir que la meva vida s’acabava amb la seva”, explica. “Ara, tan sols és en els ulls de la gent que sento amor.”
Durant les hores de llum, els homes descansen a l’ombra mentre miren vídeos de TikTok, molts dels quals mostren els funerals de combatents morts en ràtzies israelianes recents.
Els combatents de Balata han participat en totes les batusses dins el camp d’ençà que es va formar el grup l’any passat. I també en algunes fora. Van córrer fins a la ciutat antiga de Nablus al juliol, quan els soldats van matar dos combatents. I van fer un viatge més llarg encara fins a Jenin a primers de juliol durant la incursió israeliana de dos dies que va deixar dotze combatents palestins i un soldat israelià morts.
Les diferents cèl·lules són coordinades de manera laxa, segons que expliquen els combatents, fins i tot aquells afiliats a diferents faccions palestines: Jihad Islàmica i Hamàs o el Cau dels Lleons, l’incipient grup de Nablus que ha estat pràcticament desarticulat a còpia de ràtzies i detencions.
“Vaig ser al costat del Cau dels Lleons”, explica Issam, de trenta anys, un combatent de Balata que diu que va ser ferit a l’esquena mentre fugia d’una ràtzia israeliana al juny.
Tots quinze combatents de la brigada de Balata són associats a Fatah, la facció dominant a Cisjordània i dins l’Autoritat Palestina. Però diuen que el finançament per a les armes prové d’individus que donen diners a molts dels grups militants.
Goblin ho explica així: “Oblideu-vos dels noms. Som un grup de combat; ens enfrontem a un enemic.”
Com a combatents de Fatah, els homes diuen que no són tan assetjats per l’Autoritat Palestina com els afiliats a Hamàs o Jihad Islàmica. Però, malgrat tot, acusen les forces de seguretat palestines d’ajudar els israelians. “Coneixem nois que formen part de la seguretat de l’Autoritat Palestina”, explica Goblin. “Ens van dir: ‘Sigueu prudents. Han lliurat les vostres dades a Israel.’”
Quan cau la fosca, un combatent conegut amb el nom d’Udai porta els reporters del Post en cotxe fora de Balata. Anava cap al camp d’Askar per afegir-se a la celebració de benvinguda d’un combatent que acabava de ser alliberat després de vint-i-un anys de presó. Mentre passava un grup de vehicles de seguretat de l’Autoritat Palestina amb els llums intermitents encesos, Udai es va enfonsar al seient. “El govern és amb nosaltres”, va dir amb por. “Però sempre és difícil ser fora del camp.”
“Cap israelià no és innocent”
El dia a dia dels combatents és interromput per trucades i missatges sobre enfrontaments entre famílies dins el camp. Expliquen que hi ha gairebé vint baralles en curs –tan variades com ara disputes sobre la propietat i venjances diverses– que necessiten temps per a ser controlades.
“Si aquelles famílies apuntessin les armes contra els israelians, seríem molt més poderosos”, diu Goblin.
Una de les disputes implicava un jove de dinou anys acusat d’haver demanat diners en nom de la brigada però haver-se’ls quedat. Goblin va enfrontar-se amb l’adolescent, que es va tombar i va córrer cap al sofà on dormia Ammar. Li va clavar una bufetada. “No tornaràs a robar”, li cridava, i el colpejava amb la culata del fusell.
Uns altres combatents van agafar l’arma de Goblin i Ammar es va despertar mentre el jove fugia. “Deixeu-lo”, va dir.
Poc després, un altre adolescent prim va entrar a l’habitació, duia una nevera portàtil. Goblin li va fer senyals perquè s’acostés i va treure del contenidor una canonada embolicada amb cinta negra i tancada amb una connexió de coure i una esfera groga de la mida d’una ceba grossa.
Allò que es coneix com a “bomba de meló” venia de la Xina, va dir, però les canonades explosives les fabriquen ací, amb fertilitzants i pólvora de bales. Els combatents planten aquestes bombes a les entrades del camp quan sospiten que ve una ràtzia o les llancen com si fossin granades contra els soldats que s’acosten.
La major part dels combatents diu que se centren en la defensa i que disparen contra les forces israelianes que entren als camps. Però alguns diuen que els colons jueus de Cisjordània també són considerats objectius justs per als atacs. I parlen amb admiració dels homes armats que fan emboscades contra civils israelians, incloent-hi un atac l’any passat a l’exterior d’un pub de Tel-Aviv que va matar tres israelians i una matança en una benzinera de la Cisjordània que va deixar quatre israelians morts al juny. Expliquen que hi ha un equip secret de “resposta ràpida” –“Ni tan sols nosaltres sabem qui són”, segons que va dir Goblin.
“No hi ha israelians innocents”, va explicar un combatent amb base a Jenin que deia que coneixia l’autor de l’atac de Tel-Aviv. “Maten les nostres dones i els nostres nens. Nosaltres farem igual, doncs.”
Zoufi i els combatents que comanda no es fan il·lusions sobre el final probable de les vides que han triat de viure. Per a la majoria, la mort sembla una crida. Quan li demanem, Goblin s’arronsa d’espatlles, en un gest que tant pot ser d’orgull com de fatalisme. “Som els màrtirs de demà.”
