Celebrem la Catalunya rebel!

Som a les envistes de l’aniversari de l’1-O i em permeto de rescatar per a l’ocasió una exquisida reflexió en la qual, ara farà poc més d’un any, Amadeu Carbó ens animava a no deixar de celebrar, tot i l’excepcionalitat del moment, ‘les rutines comunitàries, sobretot les festives, encara que les alterem atenent les necessitats de cada moment’. ‘Volen ficar-nos muts a la gàbia: no ho permetem’, deia.

A Cerdanyola del Vallès, la ciutat on visc, l’1-O va ser una jornada emotiva en la qual ens vam trobar persones que venim de lluites diverses. Horitzontalitat i transversalitat eren els vectors que ens convocaven a defensar el dret de decidir que hi ha una manera d’autogestionar el nostre futur amb els peus al carrer. Per això coincideixo amb l’anàlisi que en fa Carlos Ferreira: «Tant els dies anteriors com els posteriors al primer d’octubre, molts catalans cridaven “els carrers seran nostres”, cosa que lluny d’apel·lar a un ‘nosaltres’ ètnic o excloent, tenia un cert valor performatiu per a una comunitat política que volia decidir lliurement el seu esdevenidor –independentment de si els integrants eren partidaris o detractors de la independència.»

Som cultura popular perquè tenim memòria
‘No solament ens volen muts’, com deia Amadeu Carbó. A la gàbia ens hi volen també sense memòria. Dues guerres mundials i una més a l’estat espanyol han servit per a certificar l’oblit d’un passat «que no va ser clos, com hom sol pensar, el 1789, sinó a les protestes obreres del 1848, quan la plaga de la patata, el tancament dels petits comerços, la manca de farina i la situació calamitosa de les indústries van fer alçar barricades […] aparellades a còpia de pedres i trossos de fusta, fam, mobles, carros, portes arrencades per una població que només coneixia penúria» (Ramón Andrés, a Pensar y no caer). Sense memòria, Europa construeix la seva identitat amb el confinament de la ciutadania en una minoria d’edat i a «una immaduresa que ha esdevingut endèmica. Masses senceres es contemplen en un rierol la superfície del qual reflecteix objectes superflus i de temporada, joguines informàtiques i un attrezzo inimaginable –d’extens– pensat per a fer un torniquet a l’avorriment. S’ha creat una població a escala 1:10, de maqueta, encara que hom la persuadeixi, val a dir, que la seva proporció és gegantina». És aquest confinament el que permet d’exercir el poder emprant el paternalisme i la humiliació, tal com fa uns quants anys Jaime Guardiola, conseller delegat del Banc de Sabadell, quan va dir allò que ‘No té sentit que totes les mestresses de casa sàpiguen què és l’euríbor’.

Celebrem-ho tot: el Ramadà, les Festes del Roser de Maig, les de Nadal, el Rocío, l’any nou xinès o el divali, encara que convertit, és cert, en una mala versió de la festa del fanalet. I recordem que també som cultura popular perquè oferim models cooperatius contra l’emprenedoria narcisista, perquè reivindiquem l’higienisme per liquidar la brutícia insolidària i la corrupció, perquè amb el nostre cos i la nostra ment construïm les úniques barricades que poden aturar el feixisme, perquè l’1-O vam activar un sentiment rebel i transversal, perquè volem acollir.

Som cultura popular perquè sabem associar-nos
Europa té pànic de la majoria d’edat d’una ciutadania organitzada i l’1-O vam demostrar que ens sabíem organitzar. I en sabem perquè sabem associar-nos, que és una manera de fer cultura popular. Europa també era aterrida pel referèndum grec del 2015, quan el 5 de juliol el 61,31% de la ciutadania grega va rebutjar les condicions del rescat proposat per la UE, el FMI i el BCE. Finalment s’hi va imposar l’opinió del 38,69% que hi estava a favor. El mateix pànic és, potser, el que teixeix oblits sobre fets com la instauració el 1871 de la Comuna a París, que va posar fi a la  repressió cruenta de les tropes de Versalles: els morts oscil·len, segons les fonts, entre 5.000 i 100.000; 43.522 persones foren empresonades, 93 condemnades a mort, 4.600 deportades i 251 condemnades a treballs forçats. El pànic també va dibuixar-se el 15-M en alguns rostres de les elits extractives de l’estat espanyol.

Som cultura popular si conjuguem aquest ‘som’ des d’aquell ‘nosaltres’ de l’anomenat ‘cinturó roig’ que va conquerir llibertat sindical, drets laborals, millora d’horaris i de salaris i autogovern, com recorda José Luís Atienza. No podem ser cultura popular sense desmuntar la memòria esbiaixada construïda a l’entorn d’un passat de revoltes i organització popular del qual formen part la vaga de llogaters del 1922 i 1931 o els quinze dies de gener de 1918 que va durar l’anomenat motí de les dones, una revolta desencadenada a Barcelona per la falta de combustible, que Soledad Bengoechea i María-Cruz Santos expliquen que va començar com un de tants ‘rebomboris del pa’ ben coneguts des de l’Antic Règim, i que acabà convertint-se en una reivindicació femenina ben genuïna de què restaren exclosos els homes.

A El sueño igualitario de las Barcelonas rebeldes, Pere López traça una mirada en la qual són confrontats el poder i les apropiacions populars dels carrers al llarg dels segles XIX i XX. No cal circumscriure-ho a Barcelona, és clar: de la vaga general revolucionària convocada l’agost del 1917 a Sabadell (que també en va repetir una el 1976) a la revolta de l’Alt Llobregat del gener de 1932 passant per la lluita del moviment obrer a la fàbrica d’ENASA (Pegaso) contra la dictadura franquista, la història és plena de lluites solidàries, que són cultura i conquesta popular. I massa sovint n’hem silenciat l’impacte social, econòmic, polític i humà. Celebrem-ho també. No podem ser cultura popular si no tenim memòria.

Som cultura popular perquè ens emocionen les Completes de Cervera, perquè ballem sevillanes, sardanes o Pet Shop Boys i perquè xalem amb l’acte sacramental del Ball de Diables de l’Arboç. I també som cultura popular perquè sabem que som actius i sense por i ho volem ser, per més que Europa vulgui una ciutadania desactivada: «Passades les dècades, després d’haver allistat poblacions senceres vers la mort, obligades a cavar trinxeres i més endavant a alçar els barris suburbials més desolats, i més tard cases adossades amb un parc infantil, els estats han culminat, entre més coses, la formació de grans masses d’individus per als quals ha estat planificada una identitat –una existència– tan neutra com il·lusòria, reblada en sèrie als tallers més insalubres dels credos. D’aquí han sortit aquells animals domèstics tan mansois que ja vagaregen per La genealogia de la moral; és a dir: nosaltres. Així és com han desactivat Europa» (Ramón Andrés, encara).

Serem cultura popular si sabem instruir-nos, organitzar-nos i estimar-nos. Celebrem-ho!

[Aquestes notes, és clar, deuen molt a la lectura de Pensar y no caer, de Ramón Andrés. I a Carles Escolà, un batlle que no té por d’escoltar la ciutadania.]