Som Cartago a mans de Roma

Som Cartago en mans de Roma i a partir dels Fets d’Octubre tant el senat com les legions han dictat sentència pública: arranar el país i cobrir-lo de sal. Els mena un odi ancestral que, més enllà d’una cultura autoritària assumida, forma part dels seus sentiments més íntims. I no hi haurà escuts perquè compten amb la col·laboració, per acció o per omissió, de la tan ponderada Unió Europea, que algú havia assegurat sense proves que havia d’emparar drets i llibertats.

Que el català es troba en un procés avançat de substitució ja no és discutible. Ho evidencien dades i estadístiques, però n’hi ha prou a parar l’orella. No és ja únicament la conurbació de Barcelona (el finès es va recuperar malgrat que Hèlsinki havia esdevingut en bona part suecòfon): la taca d’oli arriba a tots els racons del país, i evidentment dels Països. I les previsions mostren que tot està ja desbridat. Una xifra únicament entre centenars de paral·leles: les Balears augmentaran la població el 14,9 % els pròxims quinze anys.

Les fórmules correctores proposades per sociolingüistes, polítics de bona fe i experts diversos no han funcionat ni funcionaran (“no canviïs de llengua”, “no em discriminis, parla’m en català”, “llengua d’acollida”, “llengua comuna”…) perquè hi ha una dinàmica establerta i perquè Roma s’encarregarà sempre de dinamitar-les.

La repressió secular ha forçat un coneixement universal de la parla forana i, per contra, els hispanòfons, que no paren d’arribar, continuen sent majoritàriament monolingües, i ara ja n’hi ha d’agressius perquè és la conducta que fomenten Catons de tot pelatge, cada cop més desinhibits. Aquests factors són més poderosos que qualsevol possibilitat de redreçament des de la bona voluntat.

L’únic roc a la faixa que li queda a la llengua ferida, l’únic que no s’ha provat, és la independència. Però la independència qui la farà? Ho va deixar anar Quim Torra gairebé com a testament polític en el moment del comiat: el que frena la independència és l’autonomia; és a dir, els polítics acomodats que mai voldran el perillós pa sencer perquè tenen l’usdefruit de les molles.

És obvi que els que han menat la nau des de la derrota d’Octubre no canviaran de rumb. Per tant, o sorgeix –fem sorgir– una fornada de dirigents disposats a travessar els Alps, o la llengua, i tot el que comporta, arribarà en poc temps a un punt de no-retorn.

I per a superar els polítics professionalitzats i inactius només se m’ocorre la creació d’una candidatura de gent compromesa a fer la feina. Noms desvinculats de la política, amb prestigi, que haguessin completat la carrera personal perquè no se’ls veiés com a oportunistes i generessin un suport ampli. No tenim gaires possibilitats més: Carthago delenda est.

Eugeni Casanova
Periodista i escriptor

VilaWeb publica cada dia un article de la sèrie “El futur del català”, impulsada per Carme Junyent (vegeu-ne el text introductori).

Heus ací els autors de la sèrie:

1. Josep Murgades: ‘Situació de la llengua o llengua de la situació’
2. Joan Peytaví: ‘Perdre el nord?’
3. Maite Puigdevall: ‘Tots els colors de la llengua’
4. Joan Pujolar: ‘La llengua com a factor de producció’
5. Carles de Rosselló: ‘Minoritzats, però propositius’
6. Albert Rossich: ‘Ecologisme lingüístic’
7. Montse Sendra: ‘La reconstrucció necessària’
8. Enric Serra: ‘El català no ‘cunde’ prou’
9. Ramon Sistac: ‘Parlar o saber parlar’
10. Natxo Sorolla: ‘Activem els sensors de la llengua’
11. Albert Turull: ‘La llengua incerta’
12. Carme Vilà Comajoan: ‘No hem complert mai un decret de fa vint-i-vuit anys’
13. Xavier Vila: ‘Una estratègia completa per a la llengua’
14. Lluís Barceló: ‘El català a les Illes Balears enfront de la saturació d’informació (en castellà)’
15. Albert Bastardas: ‘Avaluar, (re)pensar i fer’
16. Alà Baylac: ‘Ressuscitar el català a Catalunya Nord’
17. Marta de Blas: ‘Per què parlem de multilingüisme quan volem parlar del català?’
18. Emili Boix: ‘Banderes vermelles’
19. Eugeni Casanova: ‘Som Cartago a mans de Roma’
20. Llorenç Comajoan: ‘Assumeix que la gent no és idiota’
21. Mireia Farrús: ‘Sobirania tecnològica, també’
22. Avel·lí Flors: ‘Pel català, de l’acció individual a l’acció col·lectiva’
23. Jordi Ginebra: ‘L’estat del català. Voleu dir que n’hi ha per a tant?’
24. Andreu González: ‘L’agonia del català’
25. Narcís Iglesias: ‘Ambivalències en un context de transformacions’
26. Xavier Lamuela: ‘El present del català’
27. Mercè Lorente: ‘Llengua i responsabilitats’
28. Josep Martines: ‘El futur del català i la creativitat lingüística’
29. Vicent Martines: ‘La sociolingüística una eina necessària’
30. Marina Massaguer: ‘Adoptar el català: la importància dels afectes’
31. Brauli Montoya: ‘Cal una llei de llengües de l’estat espanyol?’