02.03.2023 - 21:40
A casa meva sempre em deien que si et xiulen les orelles és que algú parla de tu, i fins i tot recordo que afegien que segons si et xiula la dreta o l’esquerra estan parlant bé o malament de tu respectivament. Si això fos cert, si fos científicament cert, divendres passat, 24 de febrer, asseguda en una de les butaques del teatre del CCCB, a servidora li haurien xiulat tant les orelles (o una de sola, ehem) que potser la resta d’assistents els haurien sentit, també, aquells xiulets. A l’escenari hi havia sis escriptors “cienciaferits” (el terme és seu), o potser he de dir que eren sis científics lletraferits, si ens atenim als matisos que van venir després. Però el discurs era el que li he sentit més d’un cop, des de fa anys, tant a Salvador Macip com a Toni Pou: la ciència i la literatura no poden ser compartiments estancs, dit ras i curt, per arrencar amb una idea clara i després ja perdre’m per les branques, amb l’ajuda del que van dir aquests sis autors moderats per l’escriptora Inés Macpherson dins del marc de la Biennal Ciutat i Ciència.
Abans de seguir he de definir-me, i reconèixer, amb una franja negra tapant-me els ulls, que sí, sóc escriptora lletraferida i la ciència me la miro sempre de lluny. Moltes de les coses que es van dir sobre els escriptors “purs” (aquesta denominació és meva, querelles a mi) les compleixo, no em sé les lleis de Newton, per exemple, i sí, m’exclamo, m’indigno!, quan algú no em sap dir ni un sol títol de Shakespeare.
Vaig prendre un munt de notes i he de dir que mentre els escoltava em venia constantment al cap un escriptor tan literari com Gonçalo M. Tavares, que seria un exemple claríssim de com la ciència i la literatura poden anar unides i dur-nos més enllà. Obvio l’evidència que la ciència s’ha de saber explicar i que per tant tothom qui s’hi dediqui ha de saber escriure. No parlem d’això, tot i que seria un senyor meló i un dia algú l’haurà d’obrir en canal, perquè de Macips i Pous i companyia jo trobo que n’hi ha pocs, i la ciència, els coneixements que ens aporta, interessa quan s’explica bé, i interessa que ens interessi perquè el coneixement científic aclareix molt les coses i estronca molts debats estèrils.
Cal anar una mica més enllà i pensar què pot aportar la ciència a l’escriptura, i llavors aportar a la ciència el que només l’escriptura li pot donar. Per aquí anirem avui. I als que potser ja s’exclamen perquè les humanitats tenen cada cop menys espai a l’ensenyament i en canvi la ciència sembla que l’ocupi tot, diguem-los que des que la filosofia té un paper residual en l’educació obligatòria la ciència i la literatura cada cop estan més separades, perquè el pensament, la reflexió, era la pega que les unia. I també ho he explicat molt per sobre, això. És un article de pinzellades impressionistes, aquest.
I què aporta, doncs, la creació, la ficció, a la recerca científica? Esmentar la filosofia ha sigut donar una pista important. Escrivint connectats a la ciència podem posar-la a prova, anticipar-la, especular-hi. I això, lletraferits purs meus, ja es fa, es fa molt, es fa des de fa molt, i té un nom, un nom que a alguns us esborrona, se us aixeca el llavi per un sol costat, arrufeu el nas, sentiu que tremolen els fonaments de la puresa literària. El dic, el nom? Ja el sabeu però us el dic: ciència-ficció. Boom!
“La ciència-ficció és una eina que fa pensar la gent”: Salvador Macip.
“Hi ha temes que la ciència encara no pot abordar però la ficció sí”: Toni Pou.
“La ficció és una eina per fer especulacions científiques”: Muntsa Mimó.
“L’èxit de la ciència-ficció és també perquè és una literatura evasiva. Les generacions actuals són les primeres que viuran pitjor que els seus pares. Necessiten aquesta evasió”: Cristina Xifra.
Feu la suma de tot això i penseu-hi, escriptors “purs”. Mireu quin paper podem tenir escrivint: la responsabilitat de fer pensar la gent, de fer avançar la ciència i d’acompanyar les generacions futures en un món cada vegada més… distòpic perquè no vam fer cas als científics.
Tot això pensava mentre em xiulaven les orelles asseguda en una butaca del teatre del CCCB en plena Biennal de Ciutat i Ciència, i la sala era plena de gent, gent amb preguntes, amb coses a dir, gent de totes les edats que van acudir a una taula rodona sobre escriptura i ciència, ciència i escriptura, on es va començar lloant, invocant i enyorant un savi, Jorge Wagensberg, que va ser un dels grans trencadors de les fronteres entre ciència i humanitats.
Ara que als catorze anys els nostres joves ja han de decidir no si són de ciències pures o mixtes o lletres pures, sinó si són del ram artístic, social, administratiu, tecnològic, científic o humanista, ara que tot ho tenim tan compartimentat que ser especialista gairebé sembla que vulgui dir ignorar tota la resta, ara toca refer aquest vincle ciència-humanisme, i dic refer perquè aquest vincle hi era, i si no, us dic un sol nom i vosaltres ja després en continueu la sèrie: Ramon Llull.
Si a algú li han xiulat les orelles llegint aquestes ratlles, que sàpiga que se’n diuen acúfens, d’aquests xiulets, i poden tenir moltes causes, un otorrinolaringòleg us ho explicaria molt bé i us parlaria de tinnitus, per exemple. Jo no m’hi enredaré, però el que sí que us puc dir és que l’expressió de xiular les orelles té origen en l’antiguitat romana, quan al senat tothom parlava alhora i es criticaven els absents, els que eren fora del senat, als quals només els arribava una remor, com uns xiulets; ho va recollir Plini el Vell a la seva Història natural (volum 28, capítol 5), l’any 77dc: “Quin et absentes tinnitu aurium praesentire sermones de se receptum est” (“Els absents són avisats per una xiulada de les orelles quan algú altre parla d’ells”).
Vaig sortir del teatre del CCCB convençuda que el segle XXI no es podrà escriure des d’una posició exclusivament humanista, són molts els fets, els desastres, les dades que ens diuen que sense la ciència aquest món nostre no es pot explicar, no es pot imaginar, no es pot repensar. I sense les humanitats, tampoc. Però han d’anar juntes, perquè els avenços científics necessiten ser explicats, perquè cal reflexió, especulació, exploració i també evasió, i perquè som fets d’àtoms, sí, però ens vestim amb històries. Sense ciència, no hi ha res sota el vestit, sense lletra, estem desprotegits.
