18.02.2018 - 22:00
|
Actualització: 19.02.2018 - 15:16
Des d’avui fins dimecres passaran a declarar davant el Tribunal Suprem espanyol Marta Rovira i Marta Pascal, Artur Mas i Neus Lloveras, i Anna Gabriel –que podria ser que no hi acudís. La perspectiva d’un possible ingrés a la presó reclama una solidaritat incondicional amb tots, solidaritat que vull expressar en nom personal i també en nom d’aquest diari. Al costat d’aquest principi bàsic i inalterable m’agradaria, però, remarcar la necessitat de mantenir serenitat i perspectiva. Serenitat i perspectiva per a entendre el punt del procés polític i judicial on som i per a emmarcar així el significat de les declaracions d’aquests dies.
Les contínues irregularitats processals al Tribunal Suprem, a l’Audiència espanyola i als tribunals ordinaris relacionades amb aquest cas i el salt de dimensió internacional que s’ha fet –i que podria ser més gran encara si Anna Gabriel finalment decideix de no presentar-se– comencen a fer visible que allò que hom volia que fos una ofensiva destructora i imparable té els peus de fang. Resulta molt significatiu que en els mitjans jurídics es comence a veure molt plausible la idea que el jutge Llarena no s’atrevirà finalment a jutjar els encausats per un delicte de rebel·lió o sedició, sinó per un delicte de proposició a la rebel·lió, que és de rang molt inferior. I això per una raó: l’enorme dificultat de fer quadrar els fets que es poden demostrar amb el tipus penal que es demana. Ara, les mateixes fonts sostenen que si finalment el presumpte delicte és rebaixat a la proposició a la rebel·lió, els tribunals espanyols tindran greus dificultats per a explicar com és possible que les querelles contra el govern i la mesa del parlament no es presentaren fins el 30 d’octubre.
Tot plegat fa que l’eufòria inicial de l’estat espanyol pel triomf del seu colp es vaja desinflant i que la preocupació per les conseqüències d’haver actuat judicialment d’una manera tan poc rigorosa i arbitrària comencen a ser vistes com una amenaça per a ells mateixos, oimés tenint en compte la internacionalització del conflicte judicial.
Per tot això, crec que hem d’afrontar aquesta tanda de declaracions amb una certa serenitat. És evident que el jutge Llarena pot enviar a la presó qualsevol dels declarants i, vista la seua arbitrarietat fins ara, podem esperar fins i tot que n’hi envie uns i no n’hi envie uns altres, depenent només del criteri polític i de l’efecte que vulga crear sobre el conjunt del moviment, que és el seu principal objectiu. Però si ho fa remarcarà encara més la incoherència d’un sumari que va trobant més dificultats a mesura que va avançant.
I ací és on ens cal perspectiva. L’acció judicial és l’eina amb què l’estat espanyol vol canviar la dinàmica política a Catalunya. Però Rajoy no es pot presentar davant els espanyols ni davant la Unió Europea afirmant que el problema ja s’ha resolt mentre no es forme, si mai es forma, un govern que esborre el mandat popular del primer d’octubre renunciant a la República, cosa que simbòlicament exigeix d’una manera precisa el sacrifici de Carles Puigdemont. Com més temps passe sense que s’esdevinga això, més nervis i descontrol veurem a la Moncloa i més passos en fals es trobaran obligats a fer. N’és una prova l’espectacle de Méndez de Vigo divendres, contradient-se constantment perquè no sap com acomplir l’amenaça de liquidar la immersió lingüística.
En definitiva, la resistència viva i persistent al colp d’estat els va forçant a caure en contradiccions i els dificulta molt els plans. N’hauríem de ser conscients. De manera que si aquests dies, per exemple, l’arbitrarietat de Llarena encara es fa més palesa i s’internacionalitza més el conflicte judicial –potser gràcies a l’actuació d’Anna Gabriel–, o es fa clarament visible l’organització incipient de la República des de Brussel·les, al marge de què passe al parlament amb la formació de govern, el tauler de joc s’haurà mogut en una direcció encara més incòmoda i difícil per a Madrid. I, segurament, nosaltres començarem a entendre més bé algunes de les coses que el 28 d’octubre ens van dir que passarien, encara que no les entenguéssem.
