01.07.2020 - 21:50
Davant la repressió, la solidaritat és i ha de ser incondicional. Ja està. Una frase, una evidència i article fet.
M’agradaria poder deixar-ho aquí i que tots ens hi sentíssim reflectits, tranquils d’accions i de consciència. M’agradaria poder deixar-ho aquí sense haver de tibar la corda ara amb un enfilall de desagradables constatacions que contradiguin la bella imatge que cadascú ens hàgim fet del nostre melic. Però és que em sembla que aquesta vegada cal una mica més d’explicitació. Encara que no sigui exhaustiva. Encara que de segur que deixarà buits. Encara que dolgui, tant si ets o et sents d’algun partit com si no. Encara que dolgui.
Espanya, que s’ha sentit trontollar per l’envestida democràtica catalana, hi ha respost a l’espanyolista manera: amb violència i tants graus de repressió com el context encara li permet. Quan podien bombardejar Barcelona, bombardejaven. Ara que allò no pot ser però poden encausar i jutjar i empresonar, encausen i jutgen i empresonen. Per a encarar-ho, per a superar-ho, per a no oblidar tampoc la feina que tenim a mitges però sobretot per a no deixar-nos arrossegar ni per la por ni per la desesperació ni pel silenci que la repressió té sempre com a objectiu, els agredits comptem sempre, individualment i col·lectivament també, amb una eina eficacíssima, tangible, imprescindible: la solidaritat.
Per sobre de partits, per sobre d’opinions lícitament diverses, per sobre de matisos i diferències, la solidaritat.
Per això és tan greu aquest espectacle de mediocritats de part al qual, ja sigui per la perspectiva d’eleccions imminents (autonòmiques, encara), ja sigui pel que sigui, quedem reduïts els uns pels altres.
Tres per a un sac i el sac en terra, sí.
L’estranyíssim, incomprensible mirar cap a una altra banda que han practicat tant ERC com la CUP al congrés espanyol davant el suplicatori perpetrat contra Laura Borràs, de Junts per Catalunya, el joc tristíssim de justificacions que l’ha seguit, potser n’ha estat la darrera, i punyent, mostra.
Llegir després, sentir gent de la CUP dient que sí, que la persecució contra Laura Borràs és una maniobra repressora de l’estat espanyol, i, tanmateix, trobant-hi de seguida un però que justifica la inacció fa caure, literalment, l’ànima als peus.
El ‘sí, però ells… [ompliu-ho segons partit o tendència]’ esdevé, així, una expressió que, davant la repressió política, ni és digna ni ens podem permetre.
Tampoc el fet d’haver de constatar l’igualment inexcusable mirar cap a una altra banda que practica JxCat cada vegada que el seu (sí, el seu) conseller Miquel Buch permet per activa o per passiva la reiterada inqualificable actuació dels Mossos contra el legítim dret de manifestació. O contra el dret d’informació, també, negant, com ha fet recentment, l’entrada de periodistes a les rodes de premsa com si d’un governant de república bananera es tractés.
Tampoc els incomprensibles posicionaments (o els igualment incomprensibles no posicionaments) davant la repressió, quan JxCat i ERC es permeten de fer com si no anés amb ells si es jutja un membre d’un CDR o un participant en una convocatòria del Tsunami Democràtic.
Tampoc la temptació dels uns o dels altres de mostrar les imatges només dels ‘seus’ presos, dels ‘seus’ exiliats o dels ‘seus’ represaliats.
Tampoc aquest estranyíssim, injustificable i simplement intolerable convertir la Generalitat d’amunt en acusació (acusació!) davant del poder judicial espanyol contra els manifestants independentistes. Veure el lletrat de la Generalitat (governada per JxCat i ERC) com comparteix relat amb la fiscalia espanyola i demana presó per a les persones acusades de manifestar-se (per donar suport a la fallida investidura del president Puigdemont el 30 de gener de 2018; per ser a la protesta popular contra la sentència del Suprem espanyol l’octubre del 2019, com és el cas dels joves Ibrahim i Charaf, que s’encaren, a més a més, a l’amenaça d’expulsió). I no, que ara, en l’afer del 2018 a la Ciutadella, la Generalitat declari que preveu retirar l’acusació no és, ni de bon tros, suficient. Ni de bon tros.
Tampoc etcètera.
Tampoc tampoc.
És que davant la repressió que exerceix l’estat espanyol (i ell sí que rega a manta, per cert), no s’hi valen peròs: l’independentisme, del color i la tonalitat i el vernís que sigui, ha d’estar contra el suplicatori i la persecució a Laura Borràs, contra el fet que la Generalitat es torni acusació del bracet de la fiscalia espanyola, a favor de la llibertat de tots els presos i exiliats, en contra del judici a qualsevol participant en una mobilització independentista. La solidaritat és solidaritat, no és un a tu et defenso i a tu no perquè som rivals electorals o perquè naps o perquè cols, no és un condicional, no és un si sóc de la CUP no dono suport a JxCat, si sóc d’ERC no parlo de l’exili, si sóc de JxCat m’oblido dels CDR i vinga a combinar la perversa sínia de negatives (si sóc o si voto, que aquestes actituds tampoc no són, ai, exclusives del carnet).
La solidaritat no significa estar d’acord amb la línia política de qui és represaliat. De fet, podem estar explícitament en desacord amb el seu partit, si és que és de cap partit, i, alhora, situar-nos naturalment al seu costat quan pateix repressió. I això, de tan bàsic, no hauria de caldre anar repetint-ho. I això, de fet, gosaria afirmar que és el que molta gent pensem. Més que molta gent: crec que, sortosament, la majoria dels independentistes.
Diuen que la solidaritat és la tendresa dels pobles, i és cert. De les persones també. No pas l’interès, no pas el càlcul ni la diplomàcia ni el tu sí i tu no: la tendresa. I la força.
