La solidaritat amb Catalunya es mobilitza a l’estat francès

El judici contra el procés causarà unes jornades de mobilitzacions gairebé sense precedents a Catalunya, amb accions que es multiplicaran també a l’exterior.

Fora, una de les comunitats més actives és la de l’estat francès. Allà hi ha actes gairebé cada dia. Per exemple, el primer de febrer es va fer públic un manifest contra la repressió i a favor l’alliberament dels presos (amb gairebé deu mil adhesions), el 4 es va fer una concentració a Niça pel mateix motiu, avui n’hi haurà una a Aiacciu, capital de Còrsega i demà a París.

En la setmana entrant, dilluns es farà una presentació amb polítics per a denunciar el procés contra els dirigents catalans. L’endemà, qua començarà el judici, el conseller Alfred Bosch reobrirà la delegació catalana a París i dimecres participarà en una conferència a l’Institut de Relacions Internacionals i Estratègiques. La solidaritat no s’atura.

Un estat centralista però en xoc

El tarannà centralista de l’estat francès és innegable, però la posició envers Catalunya no és monolítica. Hi ha un punt d’inflexió en la ciutadania sobre la qüestió catalana: el primer d’octubre de 2017.

Un sondatge públic de llavors mostra com vuit de cada deu francesos es van sentir commocionats per la reacció de la policia espanyola contra els votants catalans. A més, també palesava que una majoria donava valor al resultat del referèndum a Catalunya perquè milions hi havien votat malgrat la prohibició.

Entre el primer i el 5 d’octubre de 2017 els francesos van escriure prop de 360.000 missatges a les xarxes socials, la majoria crítics envers l’actuació espanyola. A banda, les enquestes també han mostrat posteriorment que una majoria creu que l’estat espanyol va ser massa autoritari i poc dialogant.

Un coneixement estès arreu

La mala imatge de l’estat espanyol, car un de cada deu francesos el valora més negativament d’ençà del Primer d’Octubre, ha anat acompanyada d’un augment del coneixement de la causa catalana entre els ciutadans, un fet extrapolable a la resta d’Europa.

Els resultats són constatats pels comitès de solidaritats amb Catalunya: en els punts àlgids la qüestió es va fer força coneguda i la veritat és que els darrers anys el coneixement no ha parat d’augmentar. Actualment és conegut per una immensa majoria de ciutadans, el 86%.

L’ANC France hi afegeix, a més, que en part ha estat gràcies al fet que els periodistes se n’han informat i han passat d’explicar el moviment d’una òptica exclusivament econòmica a descriure’l en tota la complexitat.

L’organització de la solidaritat

Hi ha desenes de comitès de solidaritat, amb una activitat important a París, però no és ni molt menys l’únic centre d’aquesta solidaritat. En aquesta anàlisi cal exceptuar la part catalana administrada per París, Catalunya Nord, amb uns lligams amb el sud i una dinàmica clarament diferenciada de l’estat francès en l’àmbit polític i social. Hi destaquen associacions com l’Aliança per les Llibertats a Catalunya, el col·lectiu Angelets de la Terra o el Comitè de Solidaritat Catalana.

Un dels focus més actius fora dels Països Catalans és el departament dels Alps Marítims (el País Niçard, a Occitània), amb accions gairebé mensuals de fa un any a Niça, sigui en forma de debats, presentacions o concentracions al vice-consolat espanyol o els llocs més cèntrics de la ciutat.

El col·lectiu es va crear el desembre de 2017, un mes després del CDR Niça, i en el manifest que han promogut, s’hi van afegir entitats catalanes, organitzacions occitanistes, associacions com la Lliga dels Drets de l’Home i fins i tot delegacions estatals dels partits, com el Partit Comunista Francès o Europa Ecologia-Els Verds.

En general, entre els nuclis més actius destaquen principalment els de les nacions històriques, com el de Tolosa de Llenguadoc (Occitània), que aquest mateix dijous feia un acte amb Elisenda Paluzie, o Bretanya, que ha tingut la capacitat de mobilitzar i fer concentracions a ciutats com Roazhon i Nantes, amb uns manifestants majoritàriament sense cap lligam amb Catalunya més enllà de l’empatia i la solidaritat.

El suport prové principalment dels moviments sobiranistes, del partit dels Verds, que dóna suport a l’autodeterminació i de l’extrema esquerra no jacobina, encara que cada vegada es va estenent per més cercles i a la societat no tan polaritzada en general.

Per l’alliberament dels presos polítics

A París, amb un CDR molt actiu, demà hi haurà una concentració a la Plaça de la República convocada per l’ANC, alhora que s’han engegat iniciatives amb vista al judici, entre les quals destaca la creació d’un bloc de la comunitat francòfona, amb traducció d’articles de la premsa catalana, inclòs VilaWeb.

Dilluns, un dia abans del judici, es farà una conferència de premsa (a la sala de la delegació del Parlament Europeu de París) amb les eurodiputades Marie-Pierre Vieu i Marie Christine Vergiat, l’ex-diputat Sergio Coronado i la secretaria general d’Attac, Annick Coupé.

El Col·lectiu de Signants de la Crida per l’Alliberament dels Presoners Polítics Catalans farà una denúncia pública del judici perquè els demanen, a tot estirar, vint-i-cinc anys de presó i perquè els acusats ‘són a la presó per les seves opinions i per haver organitzat un referèndum democràtic no violent, com el d’Escòcia el 2014’.

El manifest ha estat una de les accions amb més repercussió, amb una munió de persones que han participat per fer-lo possible, i que ha causat que ja fos signat d’entrada per més de cent seixanta personalitats càrrecs electes, intel·lectuals, advocats, universitaris i sindicalistes de l‘estat francès, que feien una crida a l’alliberament dels presos polítics catalans, i en defensa també de la democràcia, el dret de vot i el dret de decidir lliurement.

Entre els signants hi ha alguns polítics en actiu de l’assemblea francesa (com Paul Molac, Muriel Ressiguier i Eric Coquerel), set diputats de la regió d’Occitània, els eurodiputats José Bové, Marie-Christine Vergiat i Marie-Pierre Vieu, l’ex-vice-president del Parlament Europeu, Gérard Onesta, com també intel·lectuals referents a escala mundial com Jean-Luc Nancy, Éric Toussaint, Alain Krivine, Benjamin Stora o Antonio Negri.

Còrsega: puntal de la solidaritat

Un cas singular, clarament diferenciat de les dinàmiques continentals, és l’illa de Còrsega, amb un moviment sobiranista que actualment la governa i on hi ha un interès especial en la causa catalana.

Una de les impulsores del comitè ‘Corsica Catalunya’, Marie-Pascale Castelli, explica que hi ha un gran afecte i una simpatia envers Catalunya que és gairebé un fet natural, amb ‘molts corsos als quals els encanta Barcelona, el Barça i la ‘Estaca’, més enllà de l’admiració pels avenços de la política lingüística o cultural al llarg dels darrers quaranta anys’.

El comitè de solidaritat a l’illa va ser creat l’abril de 2018 per cinc persones: la mateixa Castelli, professora de la Universitat de Còrsega i coautora d’un documentari sobre l’ANC; François Alfonsi, ex-eurodiputat i president de l’Aliança Lliure Europea; Minicale, artista referent que va adaptar i popularitzar la ‘Estaca’ al cors; André Paccou, delegat de la Lliga dels Drets de l’Home a Còrsega. i François Tortos, periodista de France 3 d’origen català.

El grup va créixer de pressa a causa de l’empresonament dels presos polítics i pel fet de considerar que en el procés i el judici hi ha en joc la democràcia d’Europa contra la deriva autoritària.

Justament avui hi ha una concentració a la capital, Aiacciu, i ja han començat a organitzar nous actes pels volts del dia 20 de febrer amb personalitats catalanes per a continuar creant consciència a l’illa.

Per Castelli, el coneixement de la causa catalana ha crescut molt a Còrsega, particularment d’ençà del Primer d’Octubre i l’empresonament i exili posterior dels polítics. La solidaritat és especialment intensa entre els cercles autonomistes i independentistes, però considera que de manera general hi ha indignació per la violència de la policia espanyola.

La societat corsa fa certs paral·lelismes, en la mesura que els adjectius ‘egoistes’, ‘racistes’ o ‘supremacistes’ han estat també dirigits als dirigents corsos pels mitjans francesos.

Els partits polítics sobiranistes també són actius i s’han afegit en bloc a la manifestació d’avui al vespre a Aiacciu. L’Assemblea de Còrsega ja va aprovar una moció de condemna de ‘l’actitud repressiva de l’estat espanyol’ i feia una crida a la mediació europea.

Els diputats corsos van ser uns dels impulsors de la plataforma per al diàleg UE-Catalunya, amb eurodiputats de diverses nacionalitats i ideologies. El mateix 27 d’octubre de 2017, el president de l’Assemblea de Còrsega va fer un comunicat mitjançant el qual reconeixia el naixement de la República Catalana.

Una societat que pot reaccionar

Còrsega manté la seva dinàmica de solidaritat i denúncia, però l’ANC France destaca que no s’ha d’entendre que a la resta de l’estat hi ha una majoria de l’opinió pública mobilitzada (ni mitjans ni partits), ni de ben tros.

No obstant això, s’ha treballat i s’han fet avenços importants, mentre es remarca que la societat francesa es mou poc per ‘l’escàndol’ o la ‘injustícia’. En canvi, part dels ciutadans dels sectors més polititzats, reaccionen i estan disposats a mobilitzar-se quan Catalunya fa avenços, es mou i es fa respectar.

Un dels taulells de joc del judici també serà en l’àmbit internacional, on la capacitat de crear una opinió pública en la societat pot ser clau per a la reacció posterior de la Unió Europea i dels governs.

Els comitès de solidaritat ja fa temps que hi treballen. A l’estat francès i a la resta d’Europa, amb milers de persones disposades a mobilitzar-se i influir amb força sempre que calgui.