29.01.2018 - 22:00
Oriol, benvolgut amic:
Com van canviant les coses i tu a la presó per la teva activitat política! És una ocasió tan bona com qualsevol altra per a expressar-te solidaritat, a tu i als altres presos polítics, catalans i no catalans. Els presos polítics constituïu el termòmetre de la democràcia, perquè sou sempre i arreu la prova emblemàtica de la veritat democràtica. Cap règim polític no reconeix mai la naturalesa política de l’oposició radical al seu règim; ni Franco, ni Idi Amín, ni Erdogan, ni Rajoy… Els diuen malfactors, terroristes o rebels i tant és que sigui l’entranyable nació kurda, emblema del màxim servei a la humanitat i a la resta dels pobles àrabs en la decisòria resistència contra el sectarisme religiós del Califat, que desgraciadament no serà l’últim. Tampoc no els fa res, segons que sembla, que la gran nació catalana sigui part essencial i imprescindible d’una Europa, que voldríem lliure, solidària i valenta.
M’ha semblat una idea preciosa la teva intenció de parlar o, almenys saludar, a cada company pres en la seva pròpia llengua. La presó d’Estremera, igual que la de Soto del Real, és avui dia un reflex de la plurinacionalitat inherent a les societats modernes. El futur accentuarà aquesta plurinacionalitat, en què s’hauran de desenvolupar els pobles. ‘M’agradaria parlar o almenys saludar cada pres en la seva pròpia llengua’ és una frase que no s’havia sentit mai i que constitueix l’expressió del màxim grau de respecte possible cap als qui ara són els teus companys.
Tinc la seguretat que les teves mans són netes, Oriol. L’acusació de rebel·lió i sedició, que us han formulat i per la qual us tenen presos, no solament constitueix un disbarat jurídic, sinó que atempta contra el sentit comú i fins i tot és ridícula. Dramàtica o tràgica; però ridícula.
Els delictes de rebel·lió constitueixen una figura delictiva i tenen uns requisits o tipus penals, que no es poden cometre de cap més manera que amb les armes. Rebel·lar-se és revoltar-se. Rebel·lió i sedició cometen els que es revolten amb les armes a la mà; aquí i a tot arreu; ara i sempre. La rebel·lió no la pot cometre qui lluita exclusivament amb mitjans democràtics, per mitjà exclusivament de la paraula i de les idees, com és el teu cas. Acusar-vos a vosaltres de rebel·lió no seria res més que un sarcasme sense sentit comú, si no fos un drama polític. En el fons, és una acusació ridícula, perquè atempta contra el sentit comú. Igual que eren tràgicament ridícules totes aquelles sentències franquistes dels anys quaranta, que condemnaven a mort o a cadena perpètua o a trenta anys de presó els republicans pel delicte de ‘adhesió a la rebel·lió’. Em refereixo a aquestes sentències, que el centralisme actual –i de sempre– encara no vol declarar nul·les de ple dret.
Vull evocar breument en aquesta carta de solidaritat –que procuraré publicar en les llengües basca, catalana i castellana– les dues ocasions en què vaig tenir l’honor de compartir amb tu micròfon i faristol. Una va ser un míting de final de campanya a Girona abans que ERC es convertís en la segona força de Catalunya, superant al PSC. L’altra ocasió va ser al Parlament Europeu de Brussel·les en un acte promogut pel diputat Inaki Irazabalbeitia, que t’havia succeït en l’escó europeu. En el segon d’aquells actes vaig exposar la idea que la independència catalana (igual que la basca) no perjudicarà, sinó que beneficiarà les classes treballadores i populars de l’estat.
Efectivament, així com l’argumentari unionista va canviant, també els arguments independentistes han d’actualitzar-se. En el camp unionista s’ha passat des d’imputacions com les de racisme xenòfob, d’insolidaritat egoista, d’identitarisme excloent, de falsificació historicista o fins i tot d’esperpèntica imposició lingüística de la llengua minoritzada a imputacions que addueixen justament el contrari: ara parlen de la inviabilitat econòmica de Catalunya, en vaticinen l’expulsió d’Europa, han organitzat la sortida de les empreses i, sobretot, miren d’equiparar convivència i unionisme, com si no fos possible la convivència en la hipòtesi de la independència.
La dialèctica política fa també imprescindible que s’actualitzi l’argumentari independentista. La confrontació dialèctica ha de permetre exposar i demostrar que la convivència, per exemple, als països independitzats d’Europa es manté perfectament, que la viabilitat econòmica a Europa és general i, sobretot, que les classes treballadores i populars i en general la gent no sortiria perjudicada amb la independència catalana o basca.
Espanya és un imperi residual i si alguna expressió del subconscient col·lectiu expressa bé aquesta realitat és aquella frase que ‘més es va perdre a la guerra de Cuba’. Però la veritat és que la pèrdua de l’imperi no va perjudicar les classes treballadores i populars d’Andalusia i Castella, sinó a la noblesa i a l’aristocràcia…. Per això valen més que mil discursos la teva frase que t’agradaria parlar a cada pres/a de la presó d’Estremera en la seva pròpia llengua o el gest d’un perseguit per la justícia, a qui sobrenomenen de pròfug, besi la bandera espanyola a Copenhaguen. L’imperi es va perdre a Madrid; no en les guerres colonials.
La militarització i judicializació dels problemes polítics no fa sinó agreujar-los. Aquí i a Moscou. La qüestió catalana, que ens afecta i ens incumbeix a tots, no té cap més solució que la política i totes les dreceres són agreujaments. Encara que el centralisme celtibèric i carpetovetònic no sigui capaç encara d’anul·lar les sentències dels tribunals franquistes, les seves sentències ja han caigut en el descrèdit i en el ridícul. Rebel·lió és el que van fer Sanjurjo, Mola, Franco i companyia. Tu sempre has defensat les urnes i tens les mans netes.
No sembla que tinguis un camí fàcil, a curt termini, Oriol. Les hosts del centralisme estan molt alterades, però tu tens visió històrica de la vida i coneixes bé la història basca i la comparació amb la catalana. I saps que els qui van aniquilar els furs basco-navarresos per la força al segle XIX són els mateixos que després els van lloar i van perseguir els estatuts i són els mateixos que ara enalteixen els estatuts i persegueixen el dret de decidir, que els més intel·ligents d’ells ja reconeixen que hauran d’acabar acceptant. És la història, imbècils.
No sembla que tinguis un camí fàcil, a curt termini, Oriol. Recordo i admiro la gran nació europea que és Catalunya. Solidaritat, amic Oriol.
Patxi Zabaleta, ex-coordinador general d’Aralar
