Soles

La soledat no té bona premsa i, si són les dones les que la “pateixen”, encara menys. En el nostre imaginari, sovint, una dona sola o és una fracassada o una desgraciada. No sé si és per això que hi havia el costum que les noies anessin al lavabo de dues en dues o de tres en tres. He parlat en passat i no sé si el costum encara és vigent. A mi m’irritava moltíssim. Que algú esperés que renunciessis a allò que feies per anar a un lloc tan poc glamurós com un lavabo em semblava incomprensible. Recordo una vegada que vaig venir a Barcelona amb una amiga a veure Donetes (bé, aleshores encara era Mujercitas). A mitja pel·lícula, la meva amiga em demana que l’acompanyi al lavabo. Jo li vaig dir que no. Estàvem totes dues molt emocionades i no podia entendre que esperés que sortís amb ella. Va insistir i vaig tornar a dir que no. Li vaig dir que, si jo em quedava veient la pel·lícula, li podria explicar el que havia passat mentre ella era fora. Ni així. Va insistir tantes vegades que no vaig tenir més remei que acompanyar-la. Encara ara quan hi penso m’enrabio.

Jo estic molt acostumada a fer les coses tota sola. Moltes de les coses que he fet a la vida si no les hagués fetes sola no les hauria fet. I això no vol dir que sigui una persona solitària ni que tingui algun problema de misantropia. Ben al contrari, m’encanta la gent. Conèixer gent nova, parlar amb gent diferent, que m’expliquin històries. Paradoxalment, si puc conèixer molta gent és perquè estic acostumada a fer les coses sola. Ho he vist moltes vegades: quan arribes sol a un lloc, de seguida coneixes gent. És inevitable. És molt diferent si vas amb parella o amb un grup, com que ja tens la companyia resolta pots prescindir del que podries trobar.

Saber gaudir de la solitud et dóna una llibertat sense precedents i tenir por a la soledat et pot abocar a la pitjor de les solituds: aquella que vius en companyia. Tots coneixem parelles d’aquelles que són presons en què la parella no t’acompanya, però tampoc no et deixa fer. Només la idea ja m’angoixa. També hi ha els casos en què la suposada companyia no és més que dependència, una altra mena d’engarjolament del qual massa sovint no es pot sortir ni quan ja no hi ha companyia.

I malgrat tot, una dona sola és percebuda en molts contextos com una anomalia. Com a mare soltera i sola a la vida vaig viure sovint situacions d’aquestes. A l’Associació de Pares de l’escola dels meus fills, quan fèiem el sopar de junta, se’ls feia estrany que fóssim un nombre senar. El senar era jo. O en diverses trobades o reunions de pares, sempre hi havia algú que trobava a faltar aquell inexistent que havia de compartir amb mi les dures i les madures. I també hi havia qui cercava substituts simbòlics per pal·liar aquella família estrambòtica (un amic, un germà, un pare…) quan, per mi, la decisió no era ser mare sinó ser mare soltera.

La veritat és que, com que jo mateixa tinc alterada la percepció del món, a mi se’m fa estrany el món de la parella. Això de consensuar tantes decisions importants em sembla una missió impossible. Quan veig dones que consulten al marit si es poden tallar els cabells o què poden menjar (ho he vist en parelles molt modernes i enrotllades) m’esgarrifo. Per no dir les que no viatgen perquè a ell no li ve de gust o les que surten molt de tant en tant amb amics o família tot i que és evident que és una activitat que els agrada i que voldrien fer més sovint. I si la cosa és transcendent com triar l’escola o el lloc on viure amb els teus fills, em declaro radicalment incapacitada. No ho hauria suportat.

Per mi estar sola ha significat viatjar on he volgut i quan he volgut (o pogut). Anar al cinema a veure les pel·lícules que m’agraden a l’hora que em convé. Anar als concerts que vull i als que ningú del meu entorn vol anar (si hagués esperat anar-hi acompanyada mai no hauria vist actuar molts músics africans que admiro, això de l’africanística era realment un vici solitari). Estar a punt per als meus familiars i amics quan em necessiten. Tenir la casa com vull i sense haver de fer feina per als altres (a vegades quan arribo a casa al vespre penso que, si hi trobés algú, m’agafaria una depressió). I, sobretot, estar sola ha significat no poder atribuir a un altre les causes del meu malestar ni haver de pensar que haig de fugir d’algú per solucionar alguna cosa que només és dins meu.

I no vull fer apologia de la soledat perquè sé que és molt dura. Només defenso la llibertat acompanyada, que tenir companyia no signifiqui renunciar a ser qui ets. I no em digueu que això és cosa del passat. Treballo amb gent jove i, encara que no fos així, tots els treballs que mostren les relacions de poder i les dependències en parelles ben joves ens diuen que, potser si sabéssim estar soles, seríem (i tindríem) la millor companyia.