Les claus d’un assassinat que trasbalsarà Llevant

L’enterrament a Kerman del general iranià Qassem Soleimani obre cada vegada més interrogants sobre per què Trump va ordenar un assassinat que ha sacsejat tant tots dos països. Soleimani era un dels homes més poderosos (i famosos) de tot Llevant: era el cap de la Força Quds de la Guàrdia Revolucionària de l’Iran i controlava tota la xarxa paramilitar de la potència persa. L’ordre de Trump ha alçat a un nivell nou una tensió que es covava d’ençà que havia arribat a la presidència, amb les sancions que va imposar a l’Iran per la seva política nuclear. La República Islàmica hi ha respost d’aleshores ençà amb un seguit d’atacs controlats contra recursos dels Estats Units i de països aliats.

El 2019 es va acabar amb les milícies iranianes encapçalant intenses protestes contra l’ambaixada nord-americana a Bagdad i, pocs dies després, la mort de Soleimani va capgirar el rumb del conflicte. Les conseqüències d’ara endavant són imprevisibles. I, de totes les situacions que se’n poden derivar, la pitjor és molt greu i remet a la invasió de l’Irac, una de les crisis recents més fosques. La qüestió és: per què Trump ha volgut apujar l’aposta amb aquesta acció, que s’ha interpretat arreu del món com una declaració de guerra? I encara més: en quin coixí legal s’empara, Trump?

Dubtes sobre la legalitat de l’atac

El Departament d’Estat dels Estats Units va emetre un primer comunicat en què arguïa que havia actuat en ‘defensa pròpia’ perquè Soleimani tenia ordits atacs contra població civil nord-americana. Els experts dubten que això justifiqui l’assassinat a efectes del dret internacional, però també del nacional. Un informe de la Carta de les Nacions Unides avala els assassinats selectius si són contra ‘una amenaça real i imminent’ i en situacions en què ‘la necessitat d’autodefensa és instantània, aclaparadora i no deixa ni cap alternativa ni temps per a deliberar’.

Per això les explicacions no han convençut tothom: el comunicat original no parla d’atacs imminents, per bé que el president nord-americà hagi dit i repetit aquest adjectiu els darrers dies. L’atac de Trump també ha sembrat dubtes internament. Diversos congressistes qüestionen allò que veuen com ‘una declaració de guerra’, que requereix obligatòriament el permís de la seva cambra. Tampoc no se’l creuen la major part de demòcrates que a partir del mes vinent es disputaran en primàries el fet de ser-ne el candidat rival a final d’any. Bernie Sanders i Elizabeth Warren, dos dels avantatjats en la cursa, han condemnat l’atac contra l’Iran i han suggerit que és una decisió electoralista i una cortina de fum per a reduir l’impacte mediàtic del procés d’impeachment.

Què pot passar d’ara endavant?

El líder suprem de l’Iran, Ali Khamenei, va declarar tres dies de dol per la mort de Soleimani i ha promès una ‘greu revenja’ contra els Estats Units. La població iraniana ha sortit en massa al carrer per protestar contra l’assassinat i contra els Estats Units, sovint clamant, també, venjança, i l’enterrament del general va tenir una assistència multitudinària. La resposta de Trump no ha rebaixat res. En un piulet, ha amenaçat dient: ‘Si l’Iran ataca americans o recursos americans, [el govern] té enfocats 52 objectius iranians […], alguns de molt importants per a l’Iran i per a la cultura iraniana.’

El ministre d’Afers Estrangers iranià ha explicat que el país valora una retirada encara més brusca i a fons de l’acord nuclear. És una de les possibilitats: que l’Iran retorni a l’estira-i-arronsa armamentístic, amb la diferència d’un pronòstic ara més difícil i més perillós. Però la pitjor temença és que tot plegat derivi en una guerra. Trump creu que té les de guanyar i commina la República Islàmica a negociar, i el primer ministre Hassam Rouhani tem que el seu país la perdria, una guerra. Per això, de moment, la majoria d’experts no en veuen probable cap d’oberta. Però l’equilibri és com més va més volàtil.