Un sol cor, la mateixa grisor

Història viva del nacionalisme català, l’home que el 2017 va aconsellar a Puigdemont de declarar la DUI i, a la vegada, convocar eleccions, s’aixeca de la cadira i, a noranta-quatre anys, s’atansa al president Salvador Illa. Amb un filet de veu, tot ell un ex-president, dècades al càrrec, arrossegant poca força a les cames però amb mirada viva, s’atansa a Salvador Illa i deixa anar: “Com està? Amb el vostre permís, vosaltres sou gent ferma, sòlida, consistent, però jo estic acabat. Per tant, ara me’n vaig a seure.” Sí, resulta que Jordi Pujol diu a Salvador Illa que està acabat. Són tres quarts de deu del vespre, pocs minuts abans que comenci l’acte institucional de la Diada 2024 a Montjuïc (‘muntanya de jueus’, o ‘muntanya de Júpiter’, això va a gustos).

Illa se’n surt com pot (“Ja m’agradaria arribar a la seva edat com està vostè, de salut i de tot”), Pujol no frena (“Escolti, escolti, no em vingui amb punyetes. Ara la gent cada vegada allarga més, i jo ja Déu n’hi do: noranta-quatre”), fins que finalment s’aparta, i fa allò que vol: caure derrotat a la cadira. Enrere deixa un feliç Salvador Illa, que s’abraça amb alguns altres assistents a l’acte televisiu de cinquanta minuts mentre Pujol desapareix. Illa es queda, i enfila els darrers minuts de la Diada més grisa, més apagada i amb menys trempera d’aquests darrers anys. La Diada menys reivindicativa i adormida tindrà un final a l’altura del dia, del discurs d’Illa i de l’assistència a les manifestacions.  Sota la grisor, traspàs de poder en aquesta cursa de relleus. Un s’enretira a la cadira, l’altre s’abraça amb acòlits.

El president del parlament, Josep Rull; la presidenta del congrés espanyol, Francina Armengol; el conseller Sàmper; el batlle de Barcelona, Jaume Collboni; o Jèssica Albiach fan petar la xerrada abans de seure, cercant la cadira i la zona que els toca. Hi ha la zona marró, la grisa, la verda. Laura Borràs i Dalmases, de Junts, dubten si els han col·locat a la marró o la grisa; Salvador Illa no sembla tenir dubtes i es planta davant la grisa. Veig Jordi Borda, director de Catalunya Ràdio durant els anys d’ERC, i Joan Ridao (ERC), director del més actual que mai Institut d’Estudis Autonòmics. Intensitat, emoció i trempera, no es pot dir que planin en l’ambient, no. Hi ha contenció, ganes de cap cot i poc soroll. I això que són uns sis-cents, els figurants del programa que és a punt de començar.

La regidora anuncia que els han confirmat que d’aquí a vuit minuts començaria l’acte televisat. Són vuit minuts de quasi silenci, sota una nit preciosa i poca xafogor barcelonina. Pocs minuts després, començarà el darrer regal d’ERC als socialistes. El programa de la Diada 2024, pensat pel govern Aragonès i que Illa i el PSOE han fet seu. Diu que no han hagut de canviar quasi res. Dues mirades que encaixen.

Illa deu ser feliç de veure com, en els minuts vinents, l’Elèctrica Dharma, Montserrat Puig Antich, Marina Rossell, Aitana Bonmatí, Lamine Yamal i l’anarco-independentista Jordi Martí Font participaran –enregistrats o en directe– en l’acte institucional del president Illa. “Un sol cor, molts batecs” és l’eslògan que els d’Aragonès van triar i que Illa no ha tocat. Els artistes, i els convidats, els van anar a cercar els republicans, i ara els socialistes els fan seus.

L’acte acaba amb “Els segadors” cantat per nens, i un espetec de focs artificials que peta molt fort, i ben lluny, i ben artificial. Com artificials són les quatre barres catalanes que es veuen per la televisió; que les barres de veritat, sòlides, són les dues espanyoles que s’alcen dretes a la plaça d’Espanya. Jéssica Albiach i Salvador Illa, abans d’anar-se’n, parlen força minuts, Sàmper enfila d’hora, mentre una idea, apagada, dita en veu baixa, el persegueix “No te’n vagis, que ara hi haurà gintònics.”

Un riure fals, de negativa, l’acompanya.

Illa, que té fama de llevar-se d’hora per anar a córrer, o per anar missa (el president és ben cristià, com va deixar dit al discurs d’investidura, com va deixar dit al discurs de la Diada, després de reunir el govern en un monestir, el de Poblet), dubtem que es quedi a fer cap gintònic. Demà té feina; per exemple, s’ha de reunir de manera oficial amb el president Montilla, amb qui es disputarà, si m’ho permeteu, el cartell de gris, amb permís de Pere Aragonès, en una cursa que, si hem de jutjar per l’aire que respirava l’acte d’ahir, serà un frec a frec entre tots tres.

Menció especial, a “les més animades de l’acte d’ahir, les intèrprets de la llengua de signes, ombres precioses de les ombres a l’escenari”, com llegeixo que diu la lectora Marga J McFarlane, als comentaris d’aquest article, un cop publicat. Quanta raó que té McFarlane! Quanta raó: dalt de l’escenari ballaven, mentre parlaven amb les mans, amb molta energia, molt ritme, i molta precisió. Bellesa de llengua en moviment. Les intèrpretes ballaven com ballem tants (movent més els braços que les cames), però amb elegància, optimisme, i sentit, sota la nit barcelonina.

El president Aragonès.