Sòcrates i la presó per responsabilitat

Durant la dictadura, al programa d’estudis secundaris hi apareixia cada any una assignatura anomenada Formación del Espíritu Nacional, la FEN. Era pur adoctrinament falangista, exposat en general per membres del partit, alferes de complement i bestiar similar. Els llibres de text no els llegia ningú; tanmateix, calia aprovar l’assignatura. A escola corria la brama que algú l’havia aprovada estampant un ‘¡Viva Franco!’ amb lletres ben grosses al full de l’examen, i un any en què jo anava completament peix en la matèria vaig decidir de fer l’experiment. I, efectivament, amb aquest senzill recurs vaig superar el tràngol. A veure quin examinador gosava suspendre un alumne que havia copsat el quid de la qüestió amb tanta acuïtat! En arribar el nacional-constitucionalisme, la FEN va desaparèixer dels programes, però l’objectiu persistí mitjançant l’operació que els alemanys anomenen Strukturwandel i que en aquest cas consistia a variar l’esquema ideològic mantenint-ne la funció. L’equivalent actual d’aquella meva exhibició de domini d’una matèria troncal de l’educació espanyola són les consignes recitades pels fitxatges d’Espanya Global al vídeo amb el qual l’estat pretén adobar l’opinió internacional a la porta del judici a la democràcia. Amb una diferència important: que els qui llavors recorríem a l’expedient esmentat per superar l’examen de patriotisme autoritari no ens havíem deixat entabanar amb la martingala ideològica. La prova era que anàvem a examen sense haver obert el llibre en tot l’any, i l’enfrontàvem amb un cinisme a l’altura del dels examinadors. Però em fa molt l’efecte que quan Isabel Coixet, inter alia, presenta com a dogma de fe que Espanya és inclusió, progrés i llibertats, fa com aquells comptadíssims companys d’escola, gairebé sempre afiliats a l’O.J.E., que estudiaven la FEN i en quedaven impregnats. Avui deuen comptar-se entre els qui voten Ciutadans o fins i tot Vox, que per cert ja deu anar preparant la reedició d’aquells volums de tapa dura i tara considerable.

Quan alguna vegada algun lector d’aquesta columna m’ha deixat un comentari amoïnat per la prolixitat dels meus paràgrafs, els períodes llargs, l’abús de les oracions subordinades o l’excés de ‘filosofia’, m’ha fet pensar en la petja profunda del franquisme fins i tot en persones que creuen trobar-se als antípodes d’aquella educació. No vull pas dir que els lectors de VilaWeb combreguin amb els Principios Fundamentales del Movimiento, que també vam haver d’estudiar en algun moment els qui provenim del batxillerat, però sí que la displicència que aquell sistema d’ensenyament encomanava respecte de l’escriptura va fer estralls en l’habilitat lectora de les seves víctimes, reduint-hi de manera alarmant la tolerància de tot allò que no fossin extractes molt concentrats del procés de pensament. El triomf de la cultura visual i darrerament també la jibarització de la comunicació amb la dictadura del piulet han acabat d’agreujar les diferències entre els lectors i, de retruc, entre els escriptors, alguns dels quals convertits en simples productors de text. Aquesta contracció del llindar d’intel·ligibilitat i l’habituació a dosificar el pensament en píndoles expressives de vegades m’han temptat a repetir l’experiment i, en lloc d’un article de dues planes, fer-ne un que digui simplement: ‘In-inde-independenci-aaa’. O bé ‘càgum els polítics’. O, més breu encara: ‘Fora ñols’. I a veure qui era el lector ‘indepe’ que gosava posar-hi cap però.

Això seria anar al gra i no fer perdre el temps a la bona gent amb dubtoses filosofies. Perquè el problema rau aquí, que de filòsof tothom se’n sent perquè, com ja deia Descartes, el sentit comú és la cosa més vulgar que pugui haver-hi, i així tothom pot ser un Descartes pel cap baix. Fins i tot els polítics es pensen ser Sòcrates des del moment que els fiquen a la garjola. Anem a pams, però. Sòcrates no va pas anar a la presó per responsabilitat; hi va anar perquè els seus conciutadans van condemnar-lo a mort en un judici en el qual, per cert, li van donar l’oportunitat d’eludir el càstig. Va anar-hi per entossudiment, o, dit d’una manera més respectuosa, per defensar la dignitat filosòfica amb la seva vida. Es va deixar matar, doncs, per defensar les seves conviccions de sempre, una actitud que, si avui mereix cap paral·lelisme entre els presos de Soto del Real, correspondria en tot cas a Jordi Cuixart. L’heroïcitat socràtica a la qual al·ludeix Junqueras no consistiria pas, crec, a rebutjar la commutació de la pena en canvi d’acceptar la culpabilitat i exiliar-se, com va fer Sòcrates durant el judici, sinó a rebutjar l’oferta de Critó d’ajudar-lo a evadir-se de la presó i anar-se’n a l’exili. Aquest és l’argument que Junqueras ha esgrimit contra el president Puigdemont la vigília del judici per posar en relleu una diferència ètica que Junqueras creu políticament aprofitable. Ara, una de les raons amb què Sòcrates refusa l’oferta de Critó és que no s’ha de fer cabal de l’opinió pública ni témer per la pròpia reputació, sinó actuar d’acord amb la justícia. Si fugir és just, Sòcrates ho farà, i si no, no, perquè el vertader mal, pitjor que la mort, seria cometre una injustícia. Llavors raona que transgredir una sola de les lleis de la ciutat equivaldria a transgredir-les totes. I com que, en tant que ciutadà, està obligat a respectar-les, conclou que, si fugís de la presó, cap país civilitzat no voldria acollir-lo.

On aniria Sòcrates a setanta anys per reprendre la vida filosòfica que fins aleshores ha menat a Atenes? Dit d’una altra manera, Sòcrates considera que, malgrat condemnar-lo a mort, la democràcia atenesa no deixa de ser el millor sistema de govern, i que a l’exili no podria continuar fent de tàvec emprenyador dels personatges insignes d’Atenes. Jo no sé si Junqueras ha decidit en cap moment que la democràcia espanyola s’ho val, d’acceptar la possibilitat de restar a la presó un quart de segle. O si considera que sotmetre’s a un marc legal que ell mateix ha denunciat com a injust i restrictiu dignifica més que no pas emparar-se en els tribunals de democràcies amb més garanties. No es pot saber, perquè ni les seves decisions ni les seves declaracions d’ençà del 2017 no pot dir-se que hagin estat tan coherents com les de Sòcrates quan va triar la cicuta per mantenir viu el seu mestratge. Però si creu que el poble de Catalunya li ha demanat mai de posar l’herència del Primer d’Octubre en mans d’uns jutges poc exemplars, caldrà demanar-li que l’escolti millor, la veu del poble, aquella veu que, dins el marc de la ‘vida paral·lela’ que ell s’empesca, hauria de ser el seu dèmon particular.

Sòcrates no va pas refusar la llibertat per responsabilitat envers els seus conciutadans. Va fer-ho perquè per a ell, amb una espectacular radicalitat desconeguda dels pragmàtics, la llibertat consistia a obeir íntegrament les lleis d’Atenes. Per això la seva decisió es podria considerar un suïcidi per fidelitat a uns valors indestriables de la seva mateixa condemna. És això que predica Junqueras? Qui sí que se’n va anar a l’exili després de l’execució de Sòcrates fou Plató, el qual, com a membre de l’oligarquia, com ho eren també més amics de Sòcrates, s’exilià a Mègara per evitar represàlies del populisme triomfant. Plató, qui per origen de classe anava destinat a la política, va triar la filosofia, i fou el primer –o, si més no, el més important– expositor de la diferència, recollida vint-i-cinc segles més tard per Max Weber, entre el filòsof (o el científic) i el polític. L’orador que fa política a l’àgora, el sofista, és per a Plató el contrari del filòsof. I als Diàlegs el sofista i el polític són objecte d’escarni de Sòcrates, qui, no ho oblidéssim pas, és en bona mesura una construcció intel·lectual de Plató, l’exiliat. Sense l’exili del filòsof que pensà políticament i exportà el seu pensament a Mègara i a Sicília, avui no tindríem notícia d’aquell beau geste de Sòcrates, que, si bé restà estèril per a la democràcia d’Atenes, en canvi fruità en un dels grans corrents filosòfics occidentals. Precisament en aquell que obliga a judicar les accions reals, imperfectes, en relació amb uns ideals que no són d’eixe món, però que el generen.