Som una societat horroritzada, que ha de fugir del xantatge

Benvolgut Vicent.
Tens raó una vegada més, com deia Rosa Luxemburg conta més submisos eren pitjor els tractaven.
Tot va començar en la traïció de Roger Torrent, i de retruc el seu partit, i així ha continuat fins ara.
I digue-m’ho clar, JxCat no té forca per trencar i manar en solitari, i ha fet tot el que han pogut, tot i les punyalades dels seus “socis”. Divide y vencerás, i així ens va. Mentre això segueixi així, dividits i enfrentats, ho millor és reagrupar forces, plantar cara en ho posible, i preparar-nos de cara al futur.
Ens toca tenir molta paciència i tenacitat. I sobretot saber amb qui es pot contar i amb qui no.

Es la penúltima, sr. Partal. És la penúltima vegada que em deixo enredar pels meus, amb totes les seves justificacions. No enumero les anteriors.

Començo a estar molt, molt cansat, fatigat de les proclames que pretenen desafiar l’estat, els carcellers, els menyspreables, els fastigosament malèvols. I que es queden en proclames.
Ho tornarem a fer. No ens guanyareu. Serem lliures. Marxarem.

Molt bé. Però aquesta és la penúltima.
Si realment els nostres dirigents són incapaós de fer un cop damunt de la taula, desafiar, ara sí el deep state. Amparar-se amb els drets humans, i obrir les presons, si tot queda com si res, els hauré perdut la confiança.

La penúltima oportunitat perquè no vull ser còmplice elector dels covards elegits. No vull incloure’m en què els pobles tenen els governants que es mereixen.

Fins aquí, la meva reflexió d’avui. Ara, una endevinalla. Qui signa aquest text ? Jo només el transcric, i m’hi identifico -com a ex votant d’ERC, amb la profundíssima decepció que aquest partit em provoca.

“De fet, ni la fabulosa capacitat de propaganda d’ERC, típica de les velles organitzacions comunistes, ni la monopolització dels mitjans de comunicació, ni la propaganda sistemàtica a RTV3, afegida a una fabulosa capacitat d’hipocresia lacrimògena de la direcció d’en Junqueras, han aconseguit dissipar la convicció avui generalitzada a Catalunya que el principal enemic de la independència és ERC.

Per deslleialtat.”

Fa pena…
Tinc vergonya de mi mateix…
Com es poden pijar a la cara, i me la netejo, i els hi dono les gracies a la gentuza de Madrid!.
Molts diuen o diem en un moment com amb aquest, marxem?… amb que, i com?
Tots coneixem com ens tracten, ens han tractat i ens tratarán aquest inquisidors ( es lo únic que puc dir), al final res de res… amagem el cap i com feiem… callar callar callar!
Pregunto, despertarem alguna vegada?
O al final, ens prostituirem com el mes malefic de tots , i el icetisme, illisme, navarrisme, per que aixó es rentable per a us propi?
Si els catalans, al final, ens tanquem sempre dintre a casa, ja ens deia un bon mort líder nostre, en Companys, :..” el Català la seva caseta amb elm seu hortet…”
Anem malament, la nostre familia mes directa en diu, deixa ho está, tu no pots fer res… molt sentit comu.
Pero som hi erre que erre, …. i? Que…. res de res.
Espero idees, algo…

“La divisió política entre Junts i Esquerra i la separació tàctica entre els dos partits finalment ha dut tothom a aquesta paràlisi en què el xantatge avança cada dia més…”.

A veure Sr.Partal, sisplau, no comencem altre cop ficant a tots al mateix nivell, no senyor. Ja ens coneixem tots i sabem el perquè de tot plegat perfectament.
 Manta vegades ja s’ha dit que l’origen del desgavell passat, actual i futur prové del 30 de gener de 2018.
A desgrat de ser reiteratiu reprodueixo un altre vegada el que he dit a tothom i arreu on parlo i escric i que molts altres conciutadans també pensen i manifesten:
Inici al 31 de gener 2018 (renovat periòdicament)
“Després de l’espantada de Torrent del 30 de gener -quan va impedir unilateralment la  ratificació del MH Puigdemont-, porto dos anys qualificant-lo diccionari en mà de xitxarel.lo, tifa, covard, alobunat i traïdor. Em demano QUI COI va posar aquest inepte (no apte) i incapaç mental (no capaç) com a President del Parlament.  Estem en mans d’un Molt DesHonorable que ens humilia dia a dia.
Després del 21-D jo esperava sincerament la RESTITUCIÓ del MH President Puigdemont, l’únic i legítim.
…
Gener 2020
S’ha de ser beneït per creure’s el cumpliment de cap acord amb el PSOE: un cop investit Sánchez president s’acabarà tot.
…
Aquest acord no portarà enlloc però m’importa poc, el què realment m’amoïna és que el pas del temps perpetua i consolida el 155 en els nostres polítics, però tots ells haurien de recordar que quan vam votar el 21D l’objectiu era restituir el legítim govern i el legítim President. Aquest era el mandat.
La resta és una indignitat -per part nostre per descomptat.
…
Des d’aquell maleït dia de traïció amb traïdoria de fa ja dos anys (perquè hi havia un pacte post eleccions 21D) les claudicacions i reculades han estat vergonyosament in crescendo fins a l’extasi d’avui. La desmemòria i la indignitat faran que ERepublicanaC faci Sánchez president del Regne d’Espanya al mateix temps que no farà res efectiu (via Torrent alobunat) per ratificar al MHP Torra al nostre país,  a Catalunya. Delirant.”

I Vostè Sr Partal, encara posant a ERC i JXCAT al mateix cabàs,  no home no, no fotem, que portem dos anys amb aquesta història i ja ens la sabem de memòria.

“Tenir un ‘govern efectiu’ que renuncia des del primer minut a l’enfrontament, que ni tan sols és capaç de complir la voluntat popular expressada a les urnes, no serveix ni a la causa de la independència ni a la causa de la renovació democràtica, avui més imperiosa que mai.”. Només vull afegir que no ha servit ni per a que els presos sortíssin de la presó, que era el que buscava ER amb el seu sobtat amor a Espanya. O això volem pensar per justificar el seu servilisme dés de 2017. No tant sols que no sortíssin, si no que els hagin vexat dés del mitjants de comunicació, dés del Congreso i que ara per postres els estiguin obligant a infectar-se. Els volen morts, ens volen morts. A tots. I ells ens representen.

No és tant que volguem marxar o no, és que aquesta part de l’ independentisme del ” no prenguem mal”, han d’ entendre d’ una vegada per totes que prendre mal és quedar-se. I això també val per tot unionista no fanàtic de la Unidaz i que tingui 2 dits de front. Aquest país no té remei ni el tindrà. Molts pensàven que Podemos era la clau. I ja veiem que no poden o no vol fer res, i que els Comuns tampoc els sembla massa important que es faci de contra-poder de l’ Ibex. S’ Hi han llençat als braços amb una entrega que fa por. O qui es pensen que ha ” finançat” IFEMA, qui ha posat l’ exèrcit al capdavant? I què fan finançant el duopoli televisiu? Segur que s’ han perdut 48 M en material sanitari a la CCAA de Madrid? Perquè l’ IBEX calcula pèrdues, i ja sabem que això no els agrada géns… Molta mala pata pobre Ayuso, i Echenique demanant que la perdonem pobre dona, que això li pot passar a tothom. En fi, aquest país de pandereta no té nom, ni fi. Només nosaltres podem decidir si tenir un futur amb cara i ulls, o seguir aguantant com se’ ns enriuen a la cara, ens expolien, i ens posen la trabeta quan se’ ns mor la gent amb la recentralització. Amb aquests ” amics” que alguns ens volen fer empassar, perquè ens calen enemics?

No podem triar els liders que volem, per que el funcionament de la democràcia actual no ens deixa.
Nomes es podria fer si aparegues un nou partit que funciones internament com voldriem que funciones la República.
Que fos la república.

L’ANC ha trigar anys a decidir-se a recolzar només partits que es decantin clarament per l’acció unilateral.
Aquesta editorial ha excusat a forçad’imaginació els partits actuals, els que ens han portat fins aquí. Dic partits, però tothom sap que en realitat és un de sol.
Ara tots a corre.

Si aparegues aquest partit Repúblic, no faria mes que dividir encara mes el vot independentista.
I en Puigdemont, que no és capaç de fer res de res. Podria fer coses simboliques com a mínim, però quina poooor!!! Res de res.

Alguna proposta?

Un exercit d’autonoms a l’atur?
Un partit de damnificats per la Generalitat i per Ñ?

Hem de recordar que, des que va començar el camí cap a la independència, les organitzacions polítiques de l’anterior règim anaven desapareixent. I ara, amb la col·laboració del COVI-19, el que sembla que es trinxarà del tot és la institució de la Generalitat del règim del 78. El paper d’Esquerra, el dels Comuns i la part del PdCat que prové de l’antiga Convergència és molt trist; però té pinta de escena final. Probablement, també l’estat espanyol, acabarà canviant. Perquè sembla que ni Alemanya ni Holanda estan disposades a tornar a donar diners a una mà foradada i desagradable. Tenen en contra les seues opinions públiques en contra. I el gripau de Borrell, que no és cosa poca.

L’odi i la revenja espanyola fa xantatge als responsables de presons contra els presos polítics catalans.   

Més avall, en l’enllaç, la fotografia de dos dels corsecats. Són una mostra però n’hi ha milions. Només la Independència de Catalunya els pot entortolligar l’estómac. Aleshores la ràbia que acumulen els sortirà pels caixals.

Són els enemics de Catalunya, tots els quadres espanyols de la guerra dels 306 anys que malden per subjugar-nos.

Espero amb impaciència aquell dia que totes les forces d’ocupació marxaran de Catalunya, marxaran de dos en dos i en fila india, com els tancs del “Pacte de Varsòvia” quan van haver d’abandonar Europa. Militars, policies, guàrdies civils, notaris, registradors de la propietat, jutges, fiscals, advocats, funcionaris de l’estat espanyol i demés colonitzadors tots.

En el teu cor sigues Independent avui mateix. Tan se val si ells es corsequen de ràbia.
No esperem “el mai” per esdevenir lliures ara.
On hi han dos catalans lliures alí hi ha el brot de la Independència.
On oneja una estelada hi ha l’esperit de la llibertat del nostre Poble.

Reafirmem-nos i complim el Mandat del 1r d’octubre del 2017:
Edifiquem la República Catalana Independent, dia a dia, moment a moment.

Llibertat dels homes, independència dels pobles i les nacions.

https://blocs.mesvilaweb.cat/smolins9/wp-admin/post.php?post=274527&action=edit

Ja comencem a fer el que hauríem de fer. Mirar cap endins. No s’ha fet cap pas cap a la desobediència perquè cap dels líders amb responsabilitats socials al govern tenen valor, ni preparació, per tirar endavant Catalunya com a país. Excepte el President Torra, però sol com està poca cosa pot fer, a part de reconèixer i donar la cara pels errors dels altres.

Què no ho veiem aquests dies la desastrosa gestió de la crisi que estàn fent els departaments d’ER : Sanitat, serveis socials, treball i justícia?. Incapaços de reaccionar i estar a l’altura?. Envien els funcionaris cap a casa, sense feina, perquè no són capaços de pensar, de preveure, ni d’organitzar res. Ja els va bé la submissió a Madrid. Aquesta és l’excusa per què no es noti la seva ineptitud.

Ha estat la societat civil que s’ha començat a organitzar i a treure les castanyes del foc. Els hospitals i els seus professionals que ho donen tot, els científics a peu de canó, els industrials construint respiradors, les ONG que munten hospitals de campanya o recullen gent del carrer, les organitzacions i particulars que donen diners.

Desenganyem-nos en tenim per un temps llarg i dur. Haurem de reconstruir el país i per fer-ho haurem de reconstruir la política d’aquest país. Com després de la llarga dictadura, amb sacrifici i sentit d’estat, qualitats que no tenen cap de la majoria de txitxarel.los que ara tenim al govern.

Ni a l’oposició, indigne, mesquina i criminal, incapaç de posar les necessitats de la gent per davant dels interessos dels seus partits. Fàstic i vergonya de PSC i Comuns.

Tot això està molt be. Però, hi ha algú que hagi d’assumir els errors? Perquè no veig ningú que ho fagi i amb l’únic que us atreviu son els ERC
NINGÚ no s’atreveix a dir.ho al MHP, que ho ha assumit més o menys; però NO se li diu que’ plegui’, tot al contrari

El que es fica amb ell automàticament es un ‘botifler’..I no dic que no n’hi hagui

Això ens porta a un ‘impasse’ que no sembla que tingui cap futur…Com sempre i llegueixo molta gent que diu que això(?) s’acabarà

La societat catalana no processista ha estat víctima els darrers tres anys d’una doble mordassa: la impostura dels partits catalans respecte a l’autodeterminació i la d’acceptar que la repressió de l’estat es culpa seva. Ambdues són conseqüència de no haver-se retirat el govern de manera homogènia, mai la bifurcació, que està impedint com diu l’editorial, la regeneració democràtica i deixant a la societat, mitjançant el xantatge permanent de l’estat, en una posició de debilitat extrema.

L’1 d’octubre va ser la demostració que drets socials i democràtics són indestriables per construir un projecte realment emancipador. També, que un canvi d’aquestes característiques necessita lideratges compartits i amplis, amb una altra mentalitat, per tal de crear complicitats arreu del teixit associatiu, professional, empresarial, sindical, universitari, etc.. Que cal fer-ho amb una intenció compartida, compromesa i decidida. Quan abans es reconeguin aquests errors abans es podrà continuar el camí.

FUNCIONEN
Em refereixo als mètodes mafiosos. Les amenaces amb la boca petita, com si no anessin per a qui van, com si només es digués de passada…
Un tal Casado va dir al President del Parlament: “..té fills petits, sap el que li va passar a la seva predecessora, ell sabrà què ha de fer…”.
Aquesta setmana d’aquell tribunal nomenat “supremo” en va sorgir una amenaça anònima (un whatsapp sense signar!!) amenaçant amb procediments per prevaricació els funcionaris de presons que atorguessin als presos polítics catalans permís per confinar-se a casa mentre durés la pandèmia del coronavirus.
La del tal Casado va funcionar perfectament, el President del Parlament Sr. Torrent va quedar totalment “desactivat” dels del minut zero del seu mandat.
La de les togues supremes també ha funcionat com oli en un llum: les Juntes de Tractament de les presons catalanes han decidit que d’aquesta disbauxa de que els presos polítics fessin el confinament a casa seva, res de res; de pas, i perquè no es vegés massa el llautó tampoc ho podran fer altres presos en la mateixa situació.
La propera vegada un i/o altres faran servir allò de les pel·lis de “sabem on vius”, o “sabem a quina escola van els teus fills”?. Sicília?, Calàbria?, Xicago?, Marsella?, i ara!, españa, això passa a españa!, i als més alts nivells polítics i judicials de l’estat.
Repugnant.

“És urgent, per tant, d’anar pensant quina ha de ser la pròxima etapa política i com es podrà articular d’una manera diferent de com s’ha fet aquests tres anys darrers,”
Aquesta frase, copiada de l’últim paràgraf de l’editorial em sembla cabdal, per això l’he volgut copiar, per això i per comentar-la.
Som molts els qui ja fa temps que vam arribar en aquest punt, som molts els qui pensem que per tal d’anar preparant la propera etapa política el que cal fer primer és deixar en evidència tots aquells polítics de casa nostra que es vanten i s’omplen la boca de la paraula “independència” o de “República” tot demanant el vot, però, a la fi, el vot tan sols el volen perquè són gent que si no viuen de la política…, no viuen; no pas perquè sigui la seva passió o la seva vocació, sinó perquè no tenen cap altre ofici (de debó) o benefici.
Ens calen líders que s’ho creguin veritablement i que si es posen al capdavant sapiguin que rebran de valent i ho acceptin, com ho ha assumit el poble.
Cal també que els partits polítics es repensin. Avui en dia els polítics serveixen als partits, són instruments dels partits que els promocionen i els proporcionen el seu modus vivendi, a canvi han de viure per i per al partit, com si aquest fos un déu omnipotent i vora;, el partit ha esdevingut el fi últim en sí mateix com un Eros qualsevol i NO! no pot ser!
Els partits han de ser mers instruments al servei de les idees que un grup de ciutadans propugna i que un altre grup accepta com a bones i les vota; quan el partit es converteix en el bé únic a preservar per damunt de tot, ja no serveix a qui el va votar, només a qui va ser votat per viure de la política, no per servir unes idees i els votant que les van secundar. És aleshores quan aquest partit ha de deixar d’existir.
Aquí, a casa nostra, en tenim massa de casos de partits així. Cal fer neteja, obrir portes i finestres i airejar, cal eliminar l’olor de resclosit.

El vot independentista és un vot captiu en certa mesura. Si cap dels tres partits amb representació et fa el pes, a qui votes? A les generals hi va haver el FR, però no va obtenir representació. La opció de no votar no existeix, perquè cada no-vot és un vot a favor de l’unionisme, proporcionalment parlant. Cal fer por als partits “independentistes” amb una opció alternativa creïble que els resti rcursos i poder sense minvar el percentatge de vot pro-independència. I cal que sigui una opció tansversal, perquè d’indepes emprenyats ni ha de l’esquerra de la CUP a la dreta del PdCat…

Plantejo: 1) la total necessitat de deixar de votar els partits de l’actual govern de la Generalitat, tant perquè no s’entenen com perquè són totalment ineficaços i això quan no col·laboren obertament amb l’enemic; 2) per a poder acomplir 1, han de sortir alternatives, i alternatives viables i eficaces; 3) si ens limitem a fer l’inútil gest de votar el mateix de sempre només per a comptar-nos, seguirem mal governats i la independència ens la pintarem a l’oli. L’única manera d’obtenir resultats diferents és canviant el mètode, i això vol dir canviar el vot -s’ha de poder fer-; 4) amb la llei electoral tenim un problema, doncs condiciona moltíssim els resultats de qualsevol elecció (com tota llei electoral), i en aquest cas em refereixo a que votar llistes tancades sense possibilitat de tatxar candidats entrega el control a les cúpules dels partits i fa que el votant s¡enfronti a decisions molt doloroses entre votar el partit que es vol però amb candidats que un no vol o votar un partit que no agrada tant perquè els candidats de la primera opció del votant són inacceptables.

Ja va bé! Ja està bé que com més gent millor se n’adoni que tenim l’enemic a casa, tal com ara percep la Montse Bassa. Suposo que cadascú se n’adona quan pot, i especialment ella el té dins el partit mateix en el qual milita, el que rebutja la unitat estratègica, el que vol guanyar les eleccions sigui com sigui, anant amb Comuns i PSC si cal. El que malda per a ressucitar CiU cada cop que obre la boca, talment el PP amb ETA, perquè els era útil electoralment la seva existència. I s’inventa un fals relat dividint els electors entre dreta-esquerra, amb l’únic objectiu d’assolir el poder autonòmic. I tant els és de trencar l’independentisme social, el que vol, tot ell, un país amb justicia social. Ja està bé que caiguin de la figuera i comencin a adonar-se que l’enemic principal el tenim a dins. Un enemic que ens cola el Pedro Sanchez. Si la crisi sanitària ens hagués enganxat amb la unitat estratègica de l’agost de 2017 tindríem menys morts dels que tenim ara de la ma del Pedro Sanchez, i els presos serien a casa i els els exiliats també. I tant que tenim l’enemic a dins! i estem tenallats.

Cuando llegué a Barcelona para quedarme, yo, que venía de Milano en 1997 ya hace 23 años, no sabia absolutamente nada cual fuera la esencia de las relaciones entres España y Catalunya, ahora si que lo se.

Son cientos de años que Catalunya está sometida a una agresión de continuado sadismo por parte de España de los cuales los años del franquismo solo son una parte de la misma disgustosa uniformidad.

Son cientos de años que los Catalanes se están tragando esta persecución infernal pero no quieren admitirlo. Hay un sentido de culpabilidad que es característico de las victimas que siempre esperan la salvación de parte del mismo verdugo que hace que esta persecución infernal no sea contrastada con la correcta rebelión que merece y sigua escondida y solapada a los ojos de todo el mundo exterior.

Es por esto que Europa y el mundo continúan no entendiendo nada de la naturaleza criminal de la cultura de España y de la relación enfermiza que hay entre el verdugo y la victima.

La bestialidad de España se mantiene escondida detrás de una espesa cortina de vergüenza … Es increíble, pero el mismo Puigdemont no tiene el coraje de denunciar con las palabras correctas la criminalidad de España contra Catalunya que tiene la misma naturaleza de la persecución de los Judíos por parte de los Nazis.

De hecho la culpa de la continuidad de esta horrorosa persecución de España contra Catalunya es mas bien de los Catalanes que de los Españoles.

De todos modos son los Catalanes que tienen que reaccionar … Confiar que el problema pueda ser solucionado por Europa tal vez ahora es demasiado tarde …

Tal vez Europa hoy ya no está … y “E´finita”

https://www.facebook.com/maurizio.fugatti/videos/548885052414728/?t=0

La revolució pacífica que vam començar va ser possible gràcies al President Puigdemont, perquè era líder i perquè sempre anava per davant del gobierno. Ell comptava amb nosaltres i nosaltres comptàvem amb ell, i això feia que el tren anés endavant imparablement. Quan vam deixar de tenir lider, els del carrer vam tornar -ja d’una manera una mica desordenada-, a continuar la revolució interrompuda i van ser els joves, que amb tot el mèrit del món, van agafar el lideratge. Però ai caram, dissortadament, tota la societat es va posar a la contra, perquè encenien contenidors i semblaven molt violents per la societat catalana, tan fina ella. Van rebre tantes esbroncades de la societat benpensant, que van tornar a les facultats dient-nos amb tota la raó, que ja ens ho faríem. La triturada d’ERC contra la independència, liderada a Madrid per un xava que només ha sabut demostrar que sap “épater le bourgeois” del parlament castellà i al mateix temps agenollar-se i humiliar al poble català a canvi d’una taula de l’IKEA, que de moment no ha servit absolutament per a res, han destruït la resistència. Tot això i la inestimable ajuda dels coronavirus han acabat de disgregar tota la potència d’un moviment que ja hauria de deixar de dir-se independentista per dir-se “de salvació nacional”, que sent realistes és el que és. A partir d’aquí, no calen més lamentacions. El primer -i mentre no pugui tornar el nostre President-, és trobar un líder de debò i portar-lo fins a la Presidència de la Generalitat. El següent pas és assolir que ERC i també Junts canviïn radicalment les actuals cúpules de direcció, abans de fotre’s una hòstia històrica que els deixi desmembrats per a molts anys a ells i a Catalunya. A partir de complir aquestes premisses es podrà tancar el cercle i continuar amb la nostra Salvació Nacional fins a aconseguir l’objectiu. Mentrestant ni un dia més de tolerància amb els que ens venen a l’enemic.

Malhauradament als líders que tenim els manca empenta per rematar la feina i a la societat que tenim li manca capacitat d’autootganització per assolir l’objectiu sense líders. Es parla molt de que la societat mai no falla, però la part de la sacietat que s’organitza i treballa per la causa és una part minúscula comparada amb la que es movilitza quan els liders la criden.

Amb les garrotades que ens seguiran fotent, tard o d’hora sorgirà algun líder o la societat s’espavilarà. Espanya mai no ens falla. Com més aviat n’aprengem menys garrotades haurem de suportar.

We shall overcome! venceremos!
Es una de las canciones eternas, de los años 1960, de la guerra de liberación de vietnam, de la lucha por los derechos civiles, del Mayo del 68, del proceso de Burgos. …
De aquel miting de Luther King, “we shall overcome”, germinó esta canción, desde joan baez a bruce sprinting.
Ahora casi 60 años después, podemos y necesitamos cantar, más fuerte que nunca, venceremos.
Venceremos como gente adulta, determinada, consciente de nuestra vida, nuestro destino. Vida y destino que queremos decidir. Nadie nos ha enseñado a ser solidarios, menos que nadie ninguna fuerza de ocupación, da igual que sea azul claro o verde, da igual que sea caqui, gris o azul matón. Solidarios nacemos, los nenes y las nenas se abrazan sólos, no necesitan ni entienden las fronteras que les convierte en ciudadanos y les roba y machaca su identidad o les ahoga en el mediterráneo.
Luther king, y tantos otros y tantas otras, seguiremos vuestro paso. Venceremos.
Venceremos los bichos.
Venceremos el miedo
Venceremos el autoritarismo prólogo de dictaduras de Una, Grande ausencia de ser Libre.
Objetivo Independencia.
post data: se me ocurrió esto, la víspera del 1 de Abril: se venía celebrando el “día de la victoria”.

Benvolgut Vicenç,
Dius que estem horroritzats, més aviat penso que estem derrotats, i em d’acceptar-ho. Els Sorayes, els Guerras, aquesta vegada ajudats (una mica) pels virus, han tornat a guanyar.
El darrer recurs que ens quedava, la gent, ara s’ha de preocupar per la salut i per la feina, per la gent del seu entorn més immediat, per sobreviure. S’ha d’ocupar del present.
No pot pensar en el passat, en el dèficit ni el frau fiscals, ara no pot pensar en les autopistes per les que no hi circulen cotxes (i que després s’han de rescatar amb diners públics), ni en les línies d’AVE (estacions faraòniques incloses) sense passatgers, en els aeroports sense avions, o en el dipòsit de gas “castor”. Ara no pot preguntar-se com és que els diners de la UE, previstos per al corredor mediterrani, varen acabar convertir-se en un túnel que travessa Madrid de punta a punta.
Tampoc pot pensar en el futur, en si el “PDcat” es posarà d’acord amb “La Crida” i amb “Juntsxcat”; o què farà “ERC” i la taula de negociacions; o si es reactivarà el “Cosell per la República” i els “Consells Locals”; si “Debat Constituent” presentarà les seves conclusions; quines activitats tindrà l’ “Assemblea de Càrrecs electes” o l’ “Associació de Municipis per la Indepència”; com evolucionarà “Independentistes d’Esquerra”; quin paper tindran ANC i OC, …
No ens ha de sorprendre doncs, l’actitud dels funcionaris de presons, cedint. Per quina raó no ho haurien de fer ells, quan els seus caps, els seus representants polítics, el seu Parlament, el seu Govern, no fan altre cosa que cedir, des de fa més de dos anys?.
Sense governants i sense força al carrer no hi ha res a fer. Acceptem la situació, esperem que la situació es normalitzi i aprofitem el temps per reflexionar sobre els erros comesos i fer el propòsit de no tornar-los a cometre. Sobre tot, caldrà ser una mica més exigents a l’hora de fer el càsting per a les llistes electorals. Calen persones honrades i treballadores, es clar; cal compensar dedicacions, serveis i fidelitats, es clar; que acontentar totes les famílies i tendències, es clar; però també estaria bé que els nostres diputats i diputades, tinguin experiència, capacitat de decisió, compromís i coratge.

Els funcionaris els posa la Generalitat. Si aquests que hi ha ara han cedit a l’extorsio dels tribunals polítics del Règim, aquest funcionaris també són prevaricadors. S’han de substituir per altres.
Si no, els ciutadans de Catalunya que no som equidistants al nacionalismes feixista espanyol hem de substituir als polítics covards.

Parlem clar, va d’això, de covardia i no covardia.
Prou que el personal sanitari s’exposa a diari a perdre la vida, no ho fa pel seu salari inferior al que li tocaria, ho fa perquè no és covard. Va per tots vostès diputats del Parlament de Catalunya.
Covards amb salaris injustos. No ens volen a tots tancats a casa mirant la TV3 controlada per ERC i els COMUNS/PSOE, doncs taquin-se al Parlament fins que els tribunals polítics del Règim no deixin de fer el feixista a Catalunya.

Em sabria greu tenir que reconèixer que potser tenim els polítics que ens mereixem. Crec sincerament que ja pocs creiem amb Ia possibilitat de la independència. Per això actuem com ho fem. És evident que en la cursa desigual, ara per ara, són ells els que guanyen. Però a mans d’aquesta gent, els d’aquí i els d’allà, quin futur té el nostre país, la nostra gent, els nostres fills? Hem perdut les esperances, o només era un somni? Temps difícils que no albiren un futur millor. Només resta la possibilitat de que l’error de gestió de la pandèmia sigui tan monumental que el poble es revolti. Els d’aquí i els d’allà. Toquem ferro!

Sr Partal, jo com a integrant d’aquesta societat en que m’ha tocat viure, no estic pas horroritzat, si estiguéssim en un estat de guerra, com el que hi havia en la guerra civil, com els Balcans, la segona guerra mundial, etc. potser si, i el que estigui “horroritzat” pel que està passant, es que psicològicament es molt fluixet.

La gent sempre sol esperar que algú li tregui les castanyes del foc, la meva opció política no existeix, perquè no es ven be política, si algú espera que aparegui un salvador entre la classe política, que si posi fulles, mentre es vagi a votar com a xaiets qui serà el proper partit que esquilarà els xais, tots horroritzats…..
La meva opció en aquest cas seria una abstenció massiva, demanar un canvi en el sistema electoral, triar 1×1 els membres del govern en les seves diferents areas, amb un marcat perfil tècnic, si no sempre hi ha el risc de trobar-te a un Sr filòsof, per posar un exemple de rabiosa actualitat, com a ministre de sanitat, o de defensa, o ves a saber que.
De totes formes, no us despisteu, la pandèmia fotrà moltes coses que donàvem per fetes, potes enlaire..
Salut

CANVIAR DE CAMÍ

Canviar de camí amb els mateixos caminants? (Antoni López 00:25)

Jo entenc que els “mateixos caminats” no són les persones, sinó les direccions dels partits, els seus programes i les seves capacitats. Això no va de substituir lampedusianament l’un per l’altre.

Aquesta pregunta és la clau de la situació. Ara no cal tornar a recrear-nos en els errors estratègics que ja estan més que clars. El problema és que els estem continuant fent justament perquè no ens hem plantejat aquesta pregunta clau que evidentment no se la faran els polítics, els partits autonomistes, ens l’hem de fer la ciutadania. Però perquè s’arribi a aquest nivell de consciència que ens alliberi de bucle d’una “societat horroritzada” cal descartar idees desmobilitzadores.

1/ Els vots, unes eleccions, una majoria independentista, la que sigui, no ens resoldran res si no van precedides del foc de la revolta. Les eleccions han de ser la conseqüència no pas la causa. Si la voluntat persistent de victòria no es manifesta al carrer, les eleccions són inútils i el xantatge no s’aturarà. Tindrem un govern nou a semblança del vell. Encara pitjor.

2/ El govern català no vol ni pot fer més que la gestió cada cop més retallada del país. El govern català (ni aquest ni un altre), sotmès completament al xantatge de l’Estat, no pot encapçalar la voluntat d’enfrontament amb l’Estat. entestar-nos en el contrari, una volta i una altra, és abocar-nos a la impotència més paralitzant. El mateix error.

3/ Una majoria de la ciutadania completament anorreada per les humiliacions repressives i ara per la pandèmia, el confinament, paralitzada per la recentralització del “gobierno”, el xantatge permanent a les institucions, etc., conserva, però, tota la seva voluntat d’independència.

4/ La crisi sanitària política, econòmica i social està creant un panorama apocalíptic que hem d’aprofitar per a l’assalt definitiu a la podrimenta del règim espanyol.

5/ De tot plegat, la maduració de la nostra consciència s’ha de concretar en el sorgiment d’unes forces polítiques, d’uns liders, que passin per damunt de la confrontació partidista, i com un exèrcit, tirar pel dret fins a aconseguir els objectius: la república. D’això se’n diu un Estat Major que no sortirà d’unes eleccions autonòmiques, sinó de la lluita. Ens falta molt i cada cop més, però no ens queda més camí que de passar a ser una societat horroritzada a ser una societat combativa i digna.

LLIBERTAT I AMNISTIA!

Per fi un article que s’acosta al quid de la qüestió. Jo insistiré en què no crec en aquesta divisió entre polítics i societat civil. Els primers són el reflexe de la segona. I hem de fer canvis en el nostre marc mental. No podem esperar a que els grans moments de canvi siguin moments en què l’Estat espanyol ens reprimeix tant que ens indignem, perquè podem morir en l’intent (i estem amb les constants vitals molt delicades).

Hem de tenir una proposta pro-activa i aquesta només es pot concebre quan entenguem que encara que conceptualment vulguem la independència, encara ens sentim de tal forma que encara ens entenem a nosaltres mateixos només en relació a l’opressor. I sí, els presos polítics i exiliats mereixen respecte, justícia i llibertat, però no poden liderar; les seves hipoteques (no estan ni ho van estar mai de capacitats per arribar a l’independència) castren el moviment de forma implacable.

Estic d’acord, en general, amb el comentari de la Marta Bonet.
La classe dirigent actual està cremada. En necessitem una de nova amb gent formada i disposada, sense càrregues emocionals i/o familiars que suposin un llast a la seva actuació.
Però abans de substituir-la caldrà tenir un full de ruta previst. De res no serviria canviar els polítics si els nous que vindran no saben per on tirar.
Ara que tot està en descomposoció, també l’estat – en especial l’estat – és el moment de repensar el futur immediat per sortir reforçats de la crisi. Preparem-nos-en!.

Espanya controla els diners, recapta tots els impostos, i totes les forces de seguretat ( si volen , inclosos els Mossos). Aquesta és la realitat . Nosaltres no tenim res. Només la voluntat de la gent i encara massa poca. I si un polític realment volgués plantar cara i anar pel dret, realment quanta gent el seguiria ? No es por demanar algú que té un 30 o un 40% dels vots siguent molt optimista, que pugui anar més enllà del que aquesta força li permet. Els problemes venen de l’inici de la transició, quan no es va voler el concert econòmic i per tant es va renunciar a una eina bàsica de poder. Veurem com acaba tot això. A veure si el deteriorament de la situació i la desesperació de la gent fa que al final el balanç de forces canviÏ . No tornem a fer de General Bum Bum, que va a la guerra amb un cavall de cartró. Primer cal agafar molta força i afeblir l’adversari i això vol temps, intel.ligència i paciència.

Tots sabem i admetem que a l’octubre del 2017 no es van fer les coses del tot bé i posteriorment encara pitjor amb la divisió estratègica de l’independentisme que, efectivament ens ha paralitzat i més en aquests temps en que no podem sortir de casa. Tanmateix hem aprés una cosa fonamental, bàsica; la pròxima oportunitat que tinguem per plantar cara a l’estat i alliberar-nos ha de ser la definitiva, no podem fallar. Hem d’admetre que a l’octubre del 2017 teníem a favor la unió de totes les forces independentistes en un únic full de ruta i l’entusiasme de la gent, el punt d’ebullició en què es va arribar va ser un rècord històric. Per això es va poder votar i vam deixar el món bocabadat, primer aconseguint burlar el CNI i després defensant la votació. Va estar molt bé. Ara bé, si no reconeixem que no érem prou, sabent el què sabem ara, per defensar el resultat és que no entenem la situació i serà molt difícil prendre les decisions correctes. No podem confondre el què passaria en un referèndum en que, estic convençut, guanyaria la opció de la independència amb el què passaria en un enfrontament amb l’estat després de declarar-la unilateralment. En aquest segon cas no n’hi ha prou amb el 55% de sí, que és el màxim -essent optimistes- a què podríem aspirar ara en un referèndum. Companys, traguem-nos la bena dels ulls. Com més aviat entenguem això, més aviat arribarem a culminar el procés. Tots els esforços per unir, encara que això suposi fer un camí més llarg, i per incorporar els desorientats -desarrelats- de les grans bosses del cinturó industrial de Barcelona i Tarragona, seran tan productius com ho van ser els dels valents que es van encarar a la policia el u d’octubre davant els col·legis electorals. Aquest camí s’ha de fer desacreditant i posant al govern de l’estat, sempre que puguem, contra les cordes, prenent decisions unilaterals que contrastin dues maneres molt diferents d’entendre la societat. Aquesta crisi sanitària què estem vivint era una oportunitat. Només tenim una bala, quan disparem hem d’encertar al cor de l’enemic.

Això que està passant és una mostra més, un indici clar de per on aniran els fets en la sortida d’aquest impàs, punt inflexió. Ho diu perfectament l’editorial i de nou hi estic d’acord. El més rellevant ara és tenir clar que ja som al cul del sac. L’ estat espanyol ja no és un estat democràtic perquè ja no és un estat ni solvent, ni eficient. I hem de saber tenir el cap molt clar per impulsar les dinàmiques pertinents quan sigui l’hora. Així com Orban, la bèstia magiar, ha ensenyat la seva natura, l’espanyolisme reaccionari farà el mateix. No en té altra. De fet, al final comencem a entendre de què anava tot això: del seu camí de no retorn, del seu carreró sense sortida.

Estic totalment amb el que ha escrit el Sr. Jaume Vall.
Jo no he estat votant de CiU mai.
El 21-D, davant la divisió partidista promoguda per la direcció d’ER (abans ERC), vaig decidir aleshores no votar-los i ho vaig fer pet JxCat, on el sector més independent mantenia als exconvergents i PdCAT a ratlla.

Es a dir, tinc clar que SEMPRE S’HA DE VOTAR, si no ho fem deixarirm les institucions en mans dels naZionalistes espanyols. Aleshores cal votar el més acceptable.
La CUP tampoc ho és perquè en moments clau no han estat a l’alçada i ha prevalgut el fanatisme ideològic abans que l’interès de Catalunya, perquè, Srs. de la CUP, primer hem de ser independents abans de poder aplicar mesures socials!!!. Clar i català.

Tornant a la editorial, recordo la dita castellana “más vale una vez colorado que ciento amarillo”.

Va ser un error gravíssim, per porugueria, per créduls (escoltar els mitjancers locals o de la UE que no van fer res), per divisió partidista ja en el govern pensant alguns que podrien gestionar les engrunes autonòmiques, per…… etc …, el no tirar endavant la independència el 3-O o el 10-O.
En aquell moment el regne d’espanya estava insegur, com diu el Sr. Partal.

La docilitat posterior durant el 155, la submissió del Parlament als tribunals prevaricadors per Roger Torrent d’ER el 31-G o el Juny següent obeint al jutge (es un dir) Llarena en la suspensió de drets de parlamentaris electes, i tot un seguit de proclames sense accions, ha fet que el fatxenda agafés confiança i ara ja no te aturador, o di el té, costarà 10 vegades més del que hagués costat a la tardor de 2017.

Que aleshores haguessin pogut haver-hi morts al carrer inicialment? Cert cap procés d’independència ha estat gratuït (potser el de Txèquia i Eslovàquia).
Però quasi segur que menys morts que els que acabarem tenint ara pel Covid19 per no ser independents.

Tres anys a 16.000 milions d’euros d’expoli anual, dona 48.000 milons d’euros, molt, però molt per poder haver tingut ara eines econòmiques, capacitat de decisió i capacitat de reacció futura per a fer front a la pandèmia.

Lo dit, davant un fatxenda el pitjor és cedir, perquè es creix i, si al començament podía dubtar de si mateix, amb la submissió es desboca i va a pitjor error gravíssim.

Fa temps que estic molt decebut, per tal com reaccionem els catalans, davant dels primers problemes, que així que ens embranquem a servir al país, se’ns presenten…

Recordo el dia que passejant pel bosc, amb els meus auriculars a la oïda, vaig sentir l’entrevista que la Mònica Terribas feia al Sr. Junqueras.

Per a mi va ser una una autèntica revelació:

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/divendres/monica-terribas-parla-del-moment-emotiu-de-lentrevista-amb-junqueras-/video/5290872/

Immediatament ho vaig comunicar als meus amics (tots acèrrims seguidors de l’Oriol, com jo mateix, fins aquell moment) que per cert, no van donar una excessiva importància a una “ploranera” que per a mi, era una demostració de manca absoluta de serietat, d’altura i de cintura política, indispensable per a fer front, a qualsevulla de les adversitats que es presentessin en el dia a dia. Quedava clar, en el transcurs de la entrevista, una patent atmosfera de gelosia i d’enveja respecta del President Mas (en aquell moment era el que portava la veu cantant), que augurava -insisteixo que així m’ho va semblar- el començament d’una estratégia a la contra, de tot el que el mon (del mal anomenat pujolisme), pogués representar.

Les deslleialtats s’han anat confirmant tant una darrera l’altre, fins al punt que tinc por, que el que queda per saber, es la part mes important i substantiva de tot el problema.

En fin, sin querer arrogarme la condición de oráculo de Delfos, llevo más de dos años de reloj defendiendo la opinión de que el principal enemigo está dentro, la quinta columna que está conformada por “los nuestros” y que, además, están organizados, que a partir de un momento dado, todas aquellas acciones cumbayistas en favor de los presos políticos no eran sino brindis al sol (incluso recuerdo que uno de los comentaristas a este editorial me reprochó, creo recordar que amablemente, que escribiera que ya no acudiría a más “sopars grocs” ni a happenings autocomplacientes de lagrimillas, sonrisillas y buenas intenciones), que era perentorio comenzando por los medios de comunicación, entre ellos y sobre todo Vilaweb, una corriente de opinión para conseguir la formación de una opción electoral transversal en torno a lo que siempre nos ha unido desde hace más de 10 años, a saber, en primer lugar la República de Catalunya y en segundo, la República de Catalunya, que era necesario, ineludiblemente, llevar a cabo el sorpasso a los partidos decimonónicos cuya principal preocupación es perdurarse, siendo la segunda, perdurarse.

Bueno, pues lo que no consiguió este oráculo de Delfos amateur, lo podría conseguir el Coronavirus.

Montse Bassa, hermana de la presa política Dolors Bassa, exclama a fecha de hoy, rasgándose las vestiduras, que no se imaginaba que el enemigo también estuviera dentro. Es un paso, sin duda, pero tampoco nos engañemos, ella defiende que su hermana pueda pasar el confinamiento en casa y no en prisión. De lo que ya no estoy muy seguro (y lo sé, me van a volver a caer amables chuzos) es que estemos hablando de lo mismo. Por supuesto que es una vergüenza que la Generalitat de Catalunya no eche mano de las triquiñuelas jurídicas necesarias, y que está en sus manos hacerlo, para que los presos políticos pasen 15, 21 días de confinamiento en casa y no en la cárcel (foco de infecciones sino tan grave como las residencias de ancianos sí un entorno más que sensible, puesto que lo de mantener un metro y medio de distancia con el siguiente preso es a todas luces imposible, vamos que ellos están confinados pero todos juntos, basta que uno pille el bicho vía personal carcelario para que la fiesta del bicho se desboque). Por supuesto que todo esto es una vergüenza pero la cosa no debería acabar ahí, lo que también es una vergüenza es que una vez descubierto al enemigo de dentro, los quintacolumnistas, no nos pongamos las pilas, comenzando por los medios de comunicación y posibilitemos, cada uno a nuestro nivel, la formación, ante las próximas elecciones catalanas (coronavirus mediante), de una opción electoral transversal para quitarnos de encima ese otro, iba a decir virus pero no lo digo, que nos llevará, o sí o sí, a la ruina económica.

Que nadie se olvide que el 19% del PIB del Estado español se genera en Catalunya, lo que significa que la sangría a la que nos va a someter la Corte del Reino los próximos años puede ser descomunal, lo de los 16.000 millones que no devuelven puede que llegue a ser un chiste porque lo que está claro es que la Corte del Reino seguirá haciendo de lo que sabe y, por mucho confinamiento, no aprovecharán para hacer un cursillo acelerado y cambiar. La Corte del Reino no cambia, ni cambiará mientras Catalunya y Euskal Herria no cierren el grifo, largándose.

A mi em van trencar el cor i les il.lusions quan en el moment de declarar la República, per motius que tots desconeixem avui dia, es va fer un pas enrere. La gent estava disposada a entomar la decisió i el que vingués. Els líders van decidir que quedés en paper mullat i uns van marxar a la presó i altres a l’exili.
Però no només a mi me’l van trencar sino a molta gent. Després el “gobierno” ha atiat a la gent contra nosaltres (fet que crec imperdonable, utilitzar a la gent com arma llencívola) per pensar diferent i els d’aquí que han quedat al mando, per motius que ells sabran prefereixen negociar a la baixa que plantar cara. Però no exigeixen el que ens pertoca, suplican el que ès de llei.
Uns i altres es mouen en el fangar d’unes relacions gens eficaces i insuficients, perquè com diu el Sr. Castillo la força de la raò és estèril a l’altre banda.
D’on sortirà aquest líder que tingui el carisma i el coratge de tirar endavant?.
Queda evident que com més submís, més t’escanyen.

Més coses de les que ja s’han dit aquí…Però ho provo. Suposo que primer haura de passar la pandèmia per a què així es reactivi la societat i també l’independentisme. Després crec que caldria construir una alternativa electoral independentista, candidatura electoral que no partit polític, on l’ANC, Òmnium i potser les CUP podrien ser les impulsores. Cal refer lideratges i propostes. No es pot encomanar una tasca tan cabdal a qui no la vol fer. I el poble sol tampoc pot. I per últim, crec que caldria un altre puntal a més del polític, un de ciutadà, materialitzat amb la creació d’un cos de voluntaris que hauria de ser d’una certa envergadura, amb desenes de milers de participants, organitzat com una associació o bé integrat com un cos de protecció civil a la Generalitat, preparant-se dia a dia, tant culturalment, têcnicament, com esportivament per estar en forma, i així estar a punt per al servei al país. Les coses no es fan soles, i menys una independència. Calen eines i es poden aconseguir si la nostra societat ho vol de veritat.

Amén, Vicent.
Però, com ja s’ha dit, no hi ha una divisió radical entre polítics i societat civil. A partir de la desfeta de JxSí i fins ara, els catalans s’han decantat pel “govern efectiu” que ens ha portat fins a aquí, almenys a la Generalitat. Volen seguir la ruta endreçada, sense soroll ni ensurts. La que mai porta a la victòria contra un enemic autocràtic.
Està per veure si el COVID-19 els farà encara més submisos o més rebels. El nucli dur de l’independentisme és als municipis, Si els ciutadans es rebelen, no crec que la República vingui de la mà d’un partit sinó d’un moviment com el que en Puigdemont fa anys que malda per arrencar.

Un aplaudiment pel sr. Umberto Ciotti i la seva clara i desacomplexada visió de la endimoniada submisió a la que ens té sotmesos aquesta cosa infernal que és diu espanya, sempre manada per una banda de psicòpates perillosos, i de la nostra estupidesa i covardia per no fer el que molts sabem que cal fer per recuperar la nostra lliure dignitat com a poble esclavitzat des de fa segles per uns tirans genocides sense escrúpols!
Ja sé, que amb la figafloreria caracteristica del bonisme mal entès, alguns li critiquen com s’expresa, però vull dir-li, perquè ja fa temps que ho penso, que per a mi té tot el reconeixement i admiració de saber dir les coses tal i com són sense tant eufemisme idiota que al final només fa que autocensurarnos!