Catalunya, democràcia, llibertat: el projecte irrenunciable

Per una vegada, sense que serveixi de precedent, parlaré com a socialista. No com a ex-membre del PSC, sinó com a ciutadà amb conviccions llunyanes i sostingudes entorn del concepte de socialisme catalanista. Ho faig perquè aquests dies sentim veus diverses que, ben legítimament, reclamen el mateix concepte expressant posicions prou allunyades de la que jo mantinc. Això sí, sense cap pretensió de representar res ni ningú més que a mi mateix.

Primera reflexió:

Una part significativa de la societat catalana ha dut endavant un projecte de transformació i emancipació que ha aconseguit d’acumular raons i suport en una proporció creixent i majoritària, almenys si la mesurem pels resultats de les últimes eleccions catalanes i del referèndum que es va fer, malgrat tot, el primer d’octubre.

Ho ha fet per mitjà d’una capacitat de mobilització excepcional en l’àmbit europeu i amb una immensa potència, derivada de la unitat i la diversitat simultànies i visibles del bloc social que el protagonitza.

El socialisme ‘oficial’, és clar, no n’ha format part, excepte per distanciar-se’n i criticar-lo cada vegada més obertament, tot i que havia fet una defensa inicial del dret de decidir.

Però molts ciutadans d’ànima socialista hi hem participat amb una convicció creixent i un compromís ben públic.

En tot cas, ara ja som en el temps del desenllaç.

Rebutjats tots els intents d’acord de tipus federal, tancades totes les vies de diàleg, si no van precedides de la corresponent humiliació i renuncia, Catalunya es prepara per a la tria més decisiva dels últims tres-cents anys.

Set anys i tres mesos després d’aquell juliol del 2010, hem arribat a la cruïlla decisiva.

Segona reflexió:

Per un contrast natural amb l’anterior, hem pogut constatar com s’ha anat fent gradualment explícit el vell però mai abandonat projecte assimilacionista de l’estat espanyol envers Catalunya, que avui ja és descarat i agressiu fins a límits inimaginables, i que segueix la línia de fons marcada fa anys per Aznar, acompanyada ara per l’entusiasme d’Albert Rivera que ja ha desbordat per la dreta el PP.

I, menys comprensiblement, amb la incorporació activa del socialisme espanyol i la complicitat vergonyant dels seus delegats a Catalunya.

L’estat espanyol ja ha jugat les seves cartes en el terreny de la intervenció econòmica, les actuacions judicials, els empresonaments ‘provisionals’, la violència policíaca, els escorcolls espectacle, les fiances desmesurades, la coacció sobre empreses… i l’amenaça de totes les catàstrofes imaginables.

Ara, vist que no ens rendim ni retrocedim, ens envia el seu ‘míssil intercontinental A-155’, l’eina definitiva que resoldrà el conflicte per la via tradicional espanyola. En diuen ‘el imperio de la ley’, però volen dir ‘la ley del imperio’.

Totes les expectatives s’han vist superades. No cal que ens entretinguem a fer la llista de mesures específiques ni a cercar l’analogia històrica més adequada.

Som davant l’anorreament absolut de l’autogovern de Catalunya. El ‘matalàs immens’ ja és aquí, sobre els nostres caps i les nostres institucions. I, al mateix temps, dos pel preu d’un, assistim a l’enterrament definitiu del pacte constitucional del 1978.

Tercera reflexió:

Per això sobta, i dol, escoltar (ara!) veus socialistes inquietes per l’eventual aplicació urbi et orbe de l’article 155 de la constitució espanyola.

Unes veus, algunes, que continuen considerant que el president de Catalunya és l’únic responsable de la situació i li preguen que renunciï ‘per patriotisme’ a cap més mesura i convoqui unes eleccions degudament autonòmiques.

Unes veus callades fins avui en clara connivència amb les forces vives del mateix estat que ara ens obsequia amb l’anunci de l’apocalipsi final.

De la reflexió a la decisió:

Des de la perspectiva d’un català socialista, la qüestió es planteja, penso, en un altre terreny.

Com quasi sempre en situacions crítiques, apareixen dues possibilitats.

-1. La convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya, entesa com a mecanisme de desactivació automàtica de l’A-155 i com el cessament de la repressió generalitzada tant present com futura. Ara queda clar que això ha perdut vigència i constatem que l’estat ja ha passat de pantalla i ha optat per la confrontació. En canvi, apareix en positiu l’argument de fer unes noves eleccions per renovar i enfortir l’actual majoria sobiranista.

-2. L’aixecament de la suspensió de la declaració d’independència derivada del resultat del referèndum, com a única via oberta alternativa a la submissió institucional i social de Catalunya. Amb anunci o sense de futures eleccions catalanes i/o constituents.

Potser haurem de buscar una solució que inclogui elements d’ambdues opcions si això serveix per a mantenir la cohesió del bloc social i polític que hem consolidat durant aquests últims set anys.

Per la primera opció es decanten els qui insisteixen a donar una nova oportunitat al diàleg per mirar de minimitzar els efectes destructius de la força desfermada des de l’estat. Una força considerada imparable i inevitable si no rectifiquem. Es veu que l’estat és un objecte intocable, un producte de la naturalesa que ens envia catàstrofes imparables, com si fossin huracans, i no podem oposar-nos-hi, sinó només rendir-nos o esperar clemència.

Per la segona ens inclinem els qui, com tants socialistes catalans que actuem lliurement, no volem acceptar com a única tria el dilema entre rendició i repressió amb què l’estat ens amenaça.

És cert que la via del pas endavant suscita incògnites que caldrà saber reconèixer (no menystenir), i resoldre (no confondre amb una fugida endavant).

Siguin quines siguin ara les decisions del govern i de la majoria parlamentària, hi farem confiança i hi donarem suport. S’ho han guanyat a pols.

Em permeto només d’afegir alguns criteris que em semblen adequats per a mantenir el fil roig entre societat i institucions que ens ha permès d’arribar fins aquí. No podem esperar-ho tot ni demanar-ho tot al govern i al parlament, sotmesos a pressió formal i procedimental des de dins i des de fora.

Potser ja és el moment de recuperar el concepte d’Assemblea General de Catalunya, la suma d’electes a totes les instàncies representatives, juntament amb els exponents de la societat civil, perquè conjuntament puguin expressar la legitimitat de l’aspiració catalana més enllà d’incidències, constitucions, judicis o empresonaments.

Per la mateixa raó, hem de confirmar i reforçar el capteniment individual i col·lectiu que ens ha confegit caràcter i ens ha fet guanyar respecte enllà de les nostres terres: resistència pacífica, respecte per totes les opinions, pluralitat interna, unitat en les decisions. Hem de continuar essent ‘gandhians’, però hi hem d’afegir els elements de creativitat i innovació derivats de la capacitat de mobilització i dels nous instruments digitals al nostre abast.

D’acord amb les decisions de l’Assemblea General esmentada, convindrà posar activar el procés constituent que haurà de tenir una doble funció: de preparació d’un text de definició de regles bàsiques i de primera aproximació al dibuix del país que ens proposem de construir. Amb els sectors implicats i a tots els territoris. I com la millor via per a incorporar-hi ciutadans avui contraris o escèptics sobre el projecte català.

Un procés constituent, per cert, en què els qui ens reclamem d’idees progressistes puguem defensar obertament posicions pròpies sobre totes i cada una de les grans qüestions del país en construcció: quin sistema educatiu per a mantenir i millorar l’actual?, quin servei de salut?, fins on han d’arribar els serveis públics universals i gratuïts?, quin model productiu per a la nostra economia?, per quina Europa voldrem treballar obertament i solidària?, quina política agrària?, quina justícia?, quina política de defensa?, quina relació i connexió entre el món de la formació i el del treball (avui tan clarament inadequada)?…. i tantes altres de la mateixa importància i complexitat.

L’èxit de la línia de ‘resistència’ depèn de la capacitat d’associar el projecte d’emancipació català a la causa de la democràcia i la llibertat, la que ens ha de permetre d’ampliar i consolidar el bloc social de suport.

Tot allò que fem ha de ser compatible amb la disponibilitat per a iniciar en qualsevol moment un diàleg genuí amb l’estat, d’igual a igual, amb reconeixement explícit de la nostra personalitat i del caràcter de subjecte polític que sabem que ens correspon. Si fos possible, amb la mediació internacional que, malgrat tot, és ben propera i preparada per a actuar.

Finalment, tots sabem que l’estat intenta per tots els mitjans augmentar allò que hem anomenat ‘costos de la transició’. És tasca institucional, però també de la societat, capgirar l’equació perversa de danys i perjudicis, tot i que, en bona mesura, el domini dels instruments econòmics de desestabilització és a les mans de l’estat i dels grans poders corporatius.

A hores d’ara, una vegada establert que l’estat rebutja qualsevol via d’entesa, el diàleg serà només possible a partir de l’encert en la gestió de la nostra determinació, quan quedi clar que el cost polític i econòmic per a l’estat esdevé inassumible. I quan la UE vegi també perillar els equilibris i magnituds que li asseguren estabilitat econòmica i institucional.

Catalunya, democràcia, llibertat: aquest és el projecte irrenunciable.

Fa pocs dies, en una conversa televisiva, Montserrat Tura dissentia, segurament amb raó històrica i jurídica, de l’expressió ‘causa general’ que jo emprava per referir-me a la present acció repressiva de l’estat.

Avui la torno a fer meva amb –crec– un xic més de justificació.

Aquesta és la pregunta que tots els demòcrates, i tots els socialistes, hem de saber respondre: deixem que s’imposi la causa general contra Catalunya o participem activament en la causa comuna per Catalunya?