Sóc vella i no em maquillo

Quan el seu segon marit li va fer el salt amb una altra dona, mentre ella estava embarassada, la guionista i directora Nora Ephron va recórrer a l’escriptura per mirar d’apaivagar la sotragada emocional que aquell fet li havia causat. En poc temps, dos parts: el de la criatura que duia al ventre, i el de la criatura literària que ficcionava la realitat del que acabava de viure. En la novel·la, una amiga pregunta al seu alter ego per què creu que de tot n’ha de fer un relat. I ella, per mitjà del personatge inventat en la ficció autobiogràfica respon: “Perquè si jo explico la història, en controlo la versió. Perquè si explico la història, et puc fer riure, i prefereixo que te’n riguis de mi que no pas que sentis llàstima per mi. Perquè si explico la història, no em fa tant mal. Perquè si explico la història, la puc suportar.”

Vaig conèixer aquests detalls sobre la vida de Nora Ephron llegint el seu llibre d’assajos No me’n recordo de res, publicat en català per l’Altra Editorial. De seguida vaig saber que es convertiria per a mi en un d’aquells llibres que no deses mai gaire amunt en la prestatgeria perquè voldràs tornar a rellegir-lo de tant en tant. Aquesta setmana vaig topar amb una notícia sobre Pamela Anderson que em va tornar a empènyer a capbussar-me en les paraules d’Ephron. Resulta que aquest estiu, l’actriu canadenca, icona televisiva dels noranta, va fer unes declaracions explicant que havia decidit que no es maquillaria mai més ni per sortir al carrer a comprar el pa, ni en cap sessió de fotografies, ni per passejar per les glamuroses estores vermelles. A cinquanta-sis anys, la que fou portada de la revista Playboy en nombroses ocasions, l’arxiconeguda socorrista C. J. Parker a Vigilants de la platja, s’ha carregat de valor i de raons en una promesa amb ella mateixa que és una declaració d’intencions que ens interpel·la a totes. Em puc imaginar el pensament d’algun lector mascle, demanant-se què té de valent per a una dona no maquillar-se: “Qui no es vulgui maquillar que no ho faci, ves… On és el problema?” Convindreu amb mi que ser valent o valenta vol dir enfrontar-se a quelcom que fa por i que pot ser perillós. De valenties, n’hi ha de moltes menes, però fins i tot en la definició històrica del mot hi trobem un biaix de gènere que cal anomenar. I per fer-ho, torno a l’afirmació de Nora Ephron que diu: “Si jo explico la història, en controlo la versió.” D’ençà que el món és món, han estat els homes qui han narrat la vida, els fets, la història, i ells han dotat de valor els mots segons la seva mirada i conveniència. Com en tants altres aspectes, malgrat que no ens interpel·laven i sovint ens deixaven al marge, les dones hem assumit com a pròpies les seves definicions, els seus relats, els seus conceptes. Nosaltres hem crescut entenent que el concepte de valentia té a veure amb moltes qualitats secularment atribuïdes a ells, les físiques, les de l’honor masculí, les de la força bruta: valent qui no té por de travessar un bosc de nit, valent qui s’atreveix a saltar a l’aigua des de la roca més alta, valent el soldat que va a la guerra, valent qui branda l’espasa, valent qui colpeja a un home per defensar la dona… I així el mot “valent” ha deixat colgat tot el que té a veure amb allò que és emocional, amb l’enfrontament amb les pors i els perills intangibles, amb els gestos que semblen una acció individual irrisòria, però que amaguen l’impuls cap a transformacions socials. Valent també és qui fa el pas d’anar a teràpia per mirar els ulls dels seus fantasmes i s’hi enfronta, valent és qui diu t’estimo malgrat la por de no ser correspost, valent qui demana perdó perquè reconeix l’error malgrat el risc d’un vincle que pot trencar-se, valent qui parla obertament de les seves imperfeccions i temors, valenta Pamela Anderson que trenca estigmes i a cara descoberta es deslliura dels dictats de bellesa imposats pels homes. És clar que és anòmal i aparentment absurd haver de considerar que no empastifar la nostra cara amb maquillatges és un acte de valentia, però justament cal considerar-ho un atreviment, una valentia, perquè aquesta actitud ens parla de la voluntat de trencar amb la submissió en la qual tantes hem caigut de quatre potes. Així hem crescut, atorgant als homes el poder de dir-nos com havíem de ser per agradar-los: boniques, elegants, cuidades, esculpides com escultures immaculades i perfectes de Rodin. Així hem crescut, entenent que seríem objectes de desig d’ells només durant els anys en què la joventut s’avingués a conservar els nostres cossos tendres, tesos com en un esclat sostingut de primavera, diu la veu de l’Oracle social parlant en boca dels homes. “Vindrà la vellesa i caureu a l’ombra dels anhels. Només si falsegeu la vostra edat amb tints, colorets, carmins i cremes antiedat podreu allargar un tram més els vostres dies de dones admirables.” Però jo, desoint l’oracle, contradient-lo, trobo admirablement valentes i sexis justament les dones que llueixen cabells blancs com flocs de neu, que prenen el seu dret de no deixar-se un dineral en productes estètics i tomben el focus que dóna el poder de l’aprovació als altres, per donar-se’l a elles mateixes.

Allò que és individual és polític, i el coratge d’un gest s’encomana i transforma. I així reescrivíem la història per explicar-nos, per donar nou sentit als conceptes, als mots “bellesa”, “vellesa” i “valentia”. Faríem bé no voler amagar allò que és irremeiable, de no voler maquillar el pas dels anys, de no estar enfadats amb la vellesa perquè, com diu la gran Nora Ephron: “Miris on miris, càncer. Un cop per setmana t’arriba alguna mena de mala notícia. Un cop al mes hi ha un funeral. Perds bons amics […]. La gent que corren sis quilòmetres al dia i només mengen fruits secs i baies cauen morts. La gent que cada dia es beuen gairebé un litre de whisky i es fumen dos paquets de tabac cauen morts. […] Tothom es mor. No hi pots fer res. Tant és si menges sis ametlles al dia o no. Tant és si creus en Déu o no.”

Però mentre no morim, mentre ens fem vells, hi ha vida i hi ha bellesa, sobretot en les ànimes rebels, en les ànimes carregades d’amor, en les ànimes generoses, en les ànimes vulnerables, sensibles, en les ànimes lluitadores, i en tots els cossos que no amaguen qui realment som. Morts en vida aquells a qui els cal el maquillatge per reconèixer la bellesa.