15.03.2018 - 02:00
Des del dijous 8 de març, posar la ràdio i sentir les habituals tertúlies matinals és una experiència absolutament nova. Per primera vegada, és possible sentir més veus femenines que masculines. No m’he posat a escriure, però, per lloar l’oportunisme dels directors dels programes de ràdio, que es deuen pensar que ens fan un gran favor donant-nos quatre dies de protagonisme. Escric perquè dissabte al matí, mentre sentia la tertúlia del Via Lliure de RAC 1, es va produir una interessant discussió entre Manuel Delgado i Astrid Barrio.
Feia minuts que la conversa girava repetidament al voltant de la decisió antidemocràtica del jutge Llarena de no permetre que Jordi Sànchez sigui posat en llibertat per assistir al ple d’investidura que s’havia de produir dilluns. Astrid Barrio va preguntar incisivament al catedràtic de Dret Penal, Joan Queralt, com qui fa una pregunta originalíssima, si el fet que els líders del moviment independentista es volguessin saltar el marc constitucional, no posava en dubte la seva capacitat de defensar l’estat de dret (espanyol, suposo que hem d’entendre, que d’estat de dret cada dia en té menys). Manuel Delgado va intervenir per recordar-li que fa poques setmanes que es va commemorar el centenari del moviment de les suffragettes, dones que es van enfrontar a la legalitat i que la van desobeir per aconseguir el dret a vot. La tertuliana es va posar les mans al cap immediatament, perquè va considerar que el seu interlocutor estava comparant les dones amb un constructe com són els pobles.
Aquí vaig començar a parar atenció de veritat. En Delgado va respondre que la dona era també un constructe social, com els pobles, cosa que va enervar encara més a Barrio. La periodista, indignada, va acabar dient que la seva mare “l’havia parit com a dona”. M’imagino que en el filtre que tenim entre el cervell i la boca s’hi han quedat encallades afirmacions del tipus: “Jo sóc dona perquè tinc vulva”. En Delgado va mantenir força més la calma i va seguir desenvolupant unes tesis que no són ni molt menys seves, sinó que ja fa dècades que recorren la intel·lectualitat d’esquerres, en el camp dels estudis de gènere o de la filosofia política: tant les identitats de gènere com les nacionals són constructes que han anat variant al llarg del temps. En altres paraules: la dona no neix, es fa. El tertulià va acabar fent una referència velada a l’exhortació que Marx feia des del cor del segle XIX: “Fins ara, els filòsofs s’han limitat a interpretar el món, però ara el que toca és transformar-lo”. No cal dir que la resta de la taula es va quedar una mica perplexa, i que com sempre la roda infatigable de l’actualitat es va endur ràpidament una discussió que hauria pogut acabar sent molt interessant.
Podeu llegir l’article sencer a Núvol, el digital de cultura.
