23.12.2019 - 21:50
—’Pedra!’
El crit em va sortir sec, gairebé ofegat, però prou alt perquè l’única persona que l’havia de sentir aixequés la mirada. Tres-cents metres més amunt, un grup de roques es precipitava cap on érem. En qüestió de dècimes de segon van agafar una velocitat que creia impossible. S’havien convertit en projectils que semblaven capaços de travessar els nostres cascs com paper de fumar si impactaven contra els nostres caps. En Dani i jo estàvem alerta, en posició de depredadors, com uns gats a punt de saltar sobre un ratolí. En aquest cas, no pas preparats per caçar el dinar, sinó per impulsar-nos a un lloc segur perquè la metralla de pedra no ens perforés. Per sort, les bales van esquivar-nos per continuar el seu efecte dominó per la rampa que havíem provat d’ascendir les últimes hores.
El sol havia començat a escalfar les parts altes dels cims que ens envoltaven. La calor nouvinguda desfeia les partícules de gel que s’havien format entre els cúmuls de pedra durant la nit, i ara provocava despreniments perillosos arreu. De la mateixa manera, l’augment de la temperatura afectava les immenses cascades congelades, que deixaven anar al buit grans blocs de gel. Era una hora certament perillosa per trobar-nos allà. L’havíem volguda evitar començant la jornada a les quatre del matí, però el mal d’altitud m’havia condicionat bona part de la matinada, com havia fet uns dies abans en el perillós Tashi Lapsta.
Ens vam col·locar els grampons a les botes, ben gastades després d’haver suportat més de 700 quilòmetres travessant l’Himàlaia. Fèiem aquella acció amb una estranya normalitat, com si ho haguéssim fet tota la vida. Però de normal, no en tenia res. Només el paisatge que ens envoltava era prou per a deixar qualsevol cosa que féssim i observar-lo. Tenia una bellesa salvatge, diferent de qualsevol que es pugui obtenir en algun dels circuits de senderisme més transitats del Nepal. El gel és capaç de fer autèntiques obres d’art, en aquestes altituds. Però tot allò que deixava bocabadat era, al mateix temps, una amenaça potencial.
I tot i això, nosaltres continuàvem la nostra feina com qui completa els mots encreuats de l’última pàgina del diari: amb concentració, entusiasme, però amb una insòlita sensació de rutina. Així vam començar a escalar la inclinada paret que ens havia de conduir cap al coll de Tilman. Al llarg del dia, la terra havia deixat pas a la neu, que a cada gambada i amb l’augment de l’altitud s’havia anat endurint. Ara érem en una part gelada, gairebé a la recta final d’aquest llarg ascens.
Les punxes frontals dels grampons s’enganxaven al gel amb força. El piolet també es trobava còmode en aquella superfície. Amb persistència, vam anar guanyant altitud. Fins i tot, amb certa facilitat. Escalar per allà era un autèntic goig, però érem conscients que, novament, ens esperava una baixada dura.
Un oceà en pols
Al migdia, vam arribar al port de Tilman, a 5.320 metres d’altitud. Les úniques indicacions que teníem per a baixar eren les que ens havia donat un excursionista australià juntament amb un grapat de fotografies. Però aquell dia, de poc ens serviria. A diferència de quan ho va fer ell, ara hi havia molta, molta neu. Ni rastre de la cascada glaçada de què ens havia parlat i que ens havia de mostrar el camí. Ni rastre de les glaceres, ni tampoc de les roques que podien actuar com a punts de referència. Tot era cobert per un immens oceà de neu en pols. Per acabar-ho d’adobar, tampoc no es veien enlloc petjades de cap expedició anterior. Estàvem sols i ens havíem de guiar només amb els nostres instints per baixar d’aquell pedestal que ens ofegava les cèl·lules lentament.
La primera passa es va enfonsar fins al turmell, la segona fins al genoll, i a la tercera teníem neu fins a la cintura. L’avanç es va convertir en una veritable penitència, i no podíem permetre que caigués la nit si nosaltres encara érem tan amunt. Enmig d’aquella piscina blanca, vam decidir que l’opció més segura era evitar la zona central, per on teòricament havíem de descendir, perquè sabíem que allà hi havia una gran glacera. La neu podia actuar com una trampa i deixar-nos caure cap a l’abisme d’una de les moltes escletxes que s’amagaven sota el mantell blanc. Pel lateral, en canvi, hi havia turonets coberts de pedres i, pel que semblava, menys neu. Seria més llarg, però menys perillós.
Per arribar-hi, havíem de travessar tota la vall camp a través. L’única manera era navegar per aquella mar nevada. Vam virar cap a l’esquerra i vam avançar lentament amb un silenci sepulcral. Tots dos érem conscients de la situació de risc en què ens trobàvem. No només hi havia la possibilitat que en Dani, que encapçalava la marxa, desaparegués de sobte per una escletxa oculta. També podia ser que en qualsevol moment el nostre pas, que desplaçava grans quantitats de neu, trenqués el delicat equilibri d’aquella gran estructura d’aigua sòlida i, com en un castell de cartes, s’esfondrés tot en una gran allau que ens enterrés irremeiablement en aquella immensa nevera que és l’Himàlaia.
Pel meu cap circulaven tots aquests pensaments i situacions hipotètiques, al mateix temps que recordava en bucle com s’havia de fer per demanar un rescat amb el transmissor per satèl·lit que carregava a la motxilla. Com havia d’actuar si en Dani desapareixia per una escletxa? I si era jo? I en cas d’allau? Totes aquestes possibilitats havien estat estudiades i parlades. Teníem ben presents els protocols, però en aquell moment semblaven situacions tan reals que cada part del procés havia guanyat una importància cabdal. Les repetia dins el meu cap com un estudiant memoritza les capitals dels països abans d’un examen de geografia.
El rellotge marcava trenta minuts més tard quan vam arribar al primer turó empedrat. Havíem aconseguit de travessar l’oceà en pols sense acabar dins de cap glacera ni enterrats vius. En certa manera, havia estat una loteria, però també era la decisió encertada i més assenyada.
Mentre ens descordàvem els grampons, em vaig trobar un petit tresor entre unes roques. Era una bola de paper d’alumini. La prova que algú havia estat allà abans. Una altra persona, una altra ànima. Podria semblar una bajanada, però allò, que no era més que una mostra de l’incivisme d’algun excursionista, em va omplir d’una profunda sensació de tranquil·litat.
Obrir via
Si una cosa he après a la muntanya és que, quan hom es troba en aquestes situacions de tensió, no ha de mirar mai enrere. Si ho hagués fet, probablement hauria tingut una visió espectacular del coll que havíem escalat. De totes maneres, tampoc hauríem tingut temps de celebrar res. Els nostres ulls només podien mirar cap avall.
Amb certa agilitat, ens vam moure buscant les zones amb menys neu, sovint botant de pedra a pedra per evitar submergir-nos novament en la neu. Dins el meu cap ens havíem transformat en els protagonistes d’un videojoc que feien saltirons per no caure en un riu de lava.
Però les plataformes de la pantalla es van acabar, i socarrimar-nos es va convertir en indefugible. L’últim obstacle per a arribar a zona segura era descendir per un tram força inclinat. No era ideal, però semblava l’única opció factible, tenint en compte que la majoria d’alpinistes arribaven fins a baix deixant-se caure per una gran roca amb cordes i altre material d’escalada, a més de l’assistència dels seus guies. Nosaltres no teníem cap d’aquelles ajudes. Davant nostre hi havia només neu verge, cap mostra d’activitat humana. Hauríem d’obrir via per aquell pendent i esperar d’arribar a baix.
Era inevitable caure. La qüestió era saber fer-ho sense posar-se en perill. Amb l’ajut del piolet, vam baixar per aquell tobogan de neu. Ben mirat, potser el fet que tot estigués nevat ens va ajudar i tot. Qui sap si hauria estat possible descendir per allà si no fos perquè teníem aquella superfície nova i un entorn tou on entrebancar-nos de gust.
A baix ens esperava un llac mig congelat. Ara sí, tocava celebrar-ho, encara que fos amb un tímid xoc de punys. El coll de Tilman quedava enrere, coronat. Havíem hagut d’utilitzar el màxim dels nostres recursos materials, mentals i físics. De fet, els nostres cossos van treballar ben deshidratats durant la major part de la jornada. Els rius eren o secs o massa glaçats per treure’n res. Quan vam trobar una cascada que brollava entre les pedres i el gel, havien passat vint-i-cinc hores d’ençà de l’última vegada que havíem omplert les cantimplores. Això volia dir que havíem hagut d’administrar 1,75 litres per a dues persones durant més d’un dia sencer. I en un entorn que, només pel simple fet de ser-hi, ja deshidrata.
Un nou obstacle superat. Un altre d’aquells que semblava impossible abans de començar i que teníem pensat d’evitar. Novament, el Gran Camí de l’Himàlaia ens havia posat a prova i, també, ens havia recompensat. Ja només quedaven mil quilòmetres fins a la nostra Ítaca personal. L’odissea continuava entre muntanyes i glaceres.
Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’
—(1): Un nou ‘margaix‘ a Mongòlia
—(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
—(3): Comprant cavalls a Mongòlia
—(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
—(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
—(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
—(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
—(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
—(9): L‘orquestra simfònica dels trens xinesos
—(10): L‘autèntica religió d‘Hong Kong
—(11): Els paradisos naturals d‘Hong Kong
—(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers d‘Hong Kong
—(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
—(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
—(15): Un Nadal a la Cotxinxina
—(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
—(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
—(18): Emboscada entre cocoters
—(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
—(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
—(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
—(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
—(23): S‘hauria d‘abolir una festa com Nadal si això fos millor per a l‘economia?
—(24): El Vietnam: l‘última supervivent de la secta del coco
—(25): Viatjar només caminant és una bogeria
—(26): Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural
—(27): ‘Worldschooling‘: com és educar els fills gràcies als viatges i lluny de les escoles convencionals?
—(28): Checkpoint 17
—(29): El testimoni del nen que va sobreviure al camp de concentració més letal del genocidi cambotjà
—(30): Disparar a policies (amb pistoles d‘aigua) per celebrar l‘arribada de l‘any 2563
—(31): Dormir en temples, un allotjament místic, alternatiu i gratuït
—(32): 971.400 passes: travessant Cambotja a peu
—(33): Per què els tailandesos estimen tant la seva monarquia?
—(34): L‘oasi urbà més important de l‘Àsia, en perill
—(35): El turisme de motxilla conquereix Pai
—(36): El sopar il·legal i el tercer ull
—(37): Quaranta-tres pitons i catorze monjos en harmonia
—(38): Naypyidaw, l‘estrafolària capital fantasma creada del no-res
—(39): Quan un rei indi et convida al seu palau
—(40): Els encants de la regió més plujosa del món
—(41): Com dormir a l‘aire lliure sense gastar-nos ni un ral quan viatgem?
—(42): El Nepal, més enllà de l‘Himàlaia
—(43): El preu de ser una deessa vivent amb sis anys
—(44): Maleint sangoneres al sostre del món
—(45): Guia per a fer senderisme per l’Himàlaia al Nepal
—(46): Els trens de l’Índia: somni o malson?
—(47): ‘Enlloc del món no es protegeixen tant els ciutadans d’un país com ho fa la Fundació Vicent Ferrer’
—(48): L’aventura extrema que han completat menys d’un centenar de persones: el Gran Camí de l’Himàlaia
—(49): Coses que passen a més de cinc mil metres d’altitud
—(50): El racó més bonic del planeta
—(51): El punt de no-retorn
—(52): Sang sobre gel
