24.07.2017 - 16:51
|
Actualització: 25.07.2017 - 09:16
Horta (07.00)
La plaça d’Eivissa és buida i el Quimet ben tancat, encara no és l’hora d’esmorzar de Màrius Serra. Els okupes de la casa del carrer de Fulton tenen el llum obert. Per les finestres no s’entreveu gaire vida. Entro al metro. Un parell de nois salten els torns i em fan sentir imbècil. ‘Per aquesta merda de servei, jo no pago’, em diu un. A l’andana, les mateixes cares de sempre, però mitja hora abans de l’habitual. Les pantalles marquen deu minuts d’espera. És el dotzè dia de vaga al metro, que es diu aviat.
‘TMB recomana l’ús de transports alternatius’, diuen els altaveus. També demanen paciència. Les paraules reboten contra uns éssers a qui la resignació i les poques hores de son han convertit en roques. No parlen, badallen i miren el mòbil. Una noia llegeix La senda del perdedor de Charles Bukowski. L’andana s’omple de mica en mica. Encara queden cinc minuts… Els missatges sobre la vaga van passant per les pantalles.
Sindicats i TMB fa més de dos anys que negocien un nou conveni col·lectiu. L’anterior (2008-2011) s’ha prorrogat dues vegades. Els treballadors demanen millores salarials, la contractació permanent dels companys a temps parcial i que s’acabin les externalitzacions. Les posicions s’han acostat, però no s’han arribat a tocar mai.
Tres minuts…
La regidora de mobilitat i presidenta de TMB, Mercedes Vidal, ha assegurat que no pensa fer més ofertes als treballadors. Sindicats i oposició exigeixen el seu cap. De fet, va ser reprovada al ple de la setmana passada i la CUP va amenaçar de fer el mateix el setembre amb la batllessa, Ada Colau.
Dos minuts…
Segons Colau, que s’ha negat a involucrar-se personalment en les negociacions, la solució de la vaga és ‘a tocar’, perquè les diferències en l’apartat econòmic són ‘ínfimes’. Per això, ha decidit de reforçar l’equip negociador amb el gerent municipal, Jordi Martí, i el coordinador general de serveis de l’AMB, Eduard Saurina.
Un minut…
Si tot continua així, la vaga devorarà l’agost i els festius de l’Onze de Setembre i la Mercè.
El túnel escup unes llums blanques. Els grinyols de les vies sonen gairebé com una simfonia. ‘Per fi’, diu un home. Horta és la tercera parada de la línia blava. Tot i així, trobar un espai requereix de maniobres. Em poso els auriculars.
‘És que estic de puta mare
d’ençà que és en s’estiu,
gairebé no recordava
el que és viure tranquil’
La Sagrera (07.30)
Alguna cosa es remou dins del vagó. La gent es col·loca davant la porta i es prepara per a l’assalt a l’andana. Els colzes volen, i també algun improperi. Qui es despista és atropellat. Dalt d’un banc, una fotògrafa immortalitza el vaivé de la massa. Un home amb un carretó prova de trobar un forat que no existeix. Les rodes escalen els camals de diversos pantalons. Sorprenentment, la violència no esclata. ‘TMB recomana l’ús de transports alternatius’… Xiulet, cop de porta i el metro marxa. Munch es quedaria sense pinzells, si pintés la cara dels passatgers.
Deu minuts més d’espera…
Diversos agents de seguretat regulen l’accés a l’andana. Han passat tres mesos i encara es tallen les escales amb cintes rebregades. Suposo que la sensació de provisionalitat intenta transmetre el caràcter efímer de la vaga. Una, dues, tres… amb poca estona, s’acumulen desenes de persones.
—Cada dilluns, igual.
—Com et sents?
—Frustrat, menystingut…
—I hi veus solució?
—Si tinguéssim el Mobile a tocar, sí.
—I ara? Impossible?
—L’única esperança que tinc és que a l’agost es buidi la ciutat. M’esperaré igualment, però no viatjaré com una sardina.
—Què en penses, dels treballadors?
—S’haurien de posar a la pell dels altres.
A l’andana de la línia vermella, el panorama no millora. La gent s’asseu a terra mentre espera. Cafè, Whatsapp i Twitter alleugeren l’espera. Cinc minuts. Les pantalles s’apaguen durant una estona. Quan es tornen a encendre, marquen set minuts. ‘Esto es una mierda’, crida un noi. Les mirades tenen certa dosi de ràbia. Un cadell de golden juga amb un tap d’ampolla. La imatge és tendra, però el context no acompanya.
M’assec a terra i llegeixo un piulet: ‘Demà me’n vaig de vacances. Tinc curiositat de saber si, quan torni, el govern haurà convocat el referèndum’. Les lletres, les signa el gestor de xarxes de Barcelona en Comú, el mateix que avisava dels controls de bitllets al metro. A la gent li agrada fer amics, sembla. En fi…
El metro arriba. La dansa de masses es repeteix. Alguns piquen contra el xassís i es noten els nervis. Fa molta calor i els túnels filtren una olor feixuga de goma. Els altaveus diuen alguna cosa en anglès. Un noi enganxa un adhesiu de la CNT en una porta quan es tanca.
Torno a l’andana de la línia blava. Intento fer una fotografia de la cua de gent que s’espera a les escales, i un agent de seguretat m’avisa: ‘Res de fotografies, aquí.’ M’espero. Una dona em veu suat i m’ofereix el seu ventall. ‘No, gràcies, estic de servei’, li dic ensenyant unes notes. No sé per què, però li fa gràcia la broma. M’explica que fa tard a una reunió. És informàtica. Obren les escales i s’acomiada: ‘Per cert, em dic Merche.’ Ai, Mariscal…
Pujo a l’últim vagó. Un home prova d’obrir una Vanguardia i m’etziba un cop al pit. Merescut, suposo.
Sagrada Família (08.20)
El turisme també es desperta d’hora. Les motxilles i la gent que fa olor de crema també es barallen per sortir. Sempre se m’ha fet estrany arribar al temple de Gaudí amb una mena de tramvia. És una reflexió inútil que volia explicitar. Les escales es col·lapsen de seguida. Una cua llarga s’estén per l’andana. Els agents de seguretat mouen braços i mans, però la infrastructura no dóna més de si. Al capdamunt, una altra fila eterna espera per baixar. Vasos comunicants.
Dos nois salten els torns i els agents dissimulen. Prou feina tenen amb les cues.
—N’estic tip.
—D’ordenar cues?
—La meva feina no és aquesta.
—Però…
—Mira la gent. La tractem com si fossin bèsties.
Les pantalles dels mòbils donen color a algunes cares grises. Pregunto a diverses persones per Mercedes Vidal, la majoria no la coneixen. Quan explico que és la presidenta de TMB, s’inflen algunes venes. ‘Hauria de venir aquí. Posar les cintes i mirar a la cara a la gent que s’espera’, diu una noia.
M’apropo al bar de l’estació i compro un dònut. Pregunto si, amb la vaga, han crescut les vendes. La venedora arronsa l’espatlla i somriu. No me’n vol dir res. Pago i me’n vaig cap a l’andana de la línia lila. Esquivo una cua que es ramifica com una arrel. Tinc sort i agafo el metro de seguida. ‘Fukin turist’, es llegeix en un vidre. Les mans malden per aferrar-se en algun racó i mantenir l’equilibri. L’aire no funciona. La calor s’abraça al coll i prem. Alguna cosa bull.
Passeig de Gràcia (08.45)
Les andanes són buides, gairebé. Passeig de Gràcia és una estació de descàrrega per a la línia dos. Baixen algunes persones que treballen per la zona, però no fan falta colze i espatlla per a sortir. El problema és l’intercanviador amb la línia verda. Un túnel etern on les reformes s’han fet cròniques. Les parets llueixen mig despullades, el cablejat hi penja amb una flaccidesa trista.
El túnel és un mar de caps que trontollen, on es perden totes les referències. Un infern que convida a la suor i a la baralla per qualsevol nimietat. Falten deu minuts perquè s’acabi el primer torn de vaga. Tanmateix, els altaveus recorden que caldrà una bona estona perquè el servei es normalitzi. Paciència, demanen paciència…
Abans d’arribar a l’andana, el mar té un punt més ferotge. L’escenari té una decrepitud que acompanya. Els papers de la publicitat estan inflats i supuren la humitat de les parets. Els cossos es freguen. El fàstic es reflecteix en alguns rostres.
Una empenta més, que ja s’acaba.
Plaça de Catalunya (09.05)
La mar i els pins tenen aroma pròpia. L’estació de la plaça de Catalunya, també. És com una mà suada que se’t refrega per la cara. Desagradable i difícil de descriure. Més empentes i un esprint per a sortir al carrer. És hora de treballar. A les quatre de la tarda hi tornem.
