L’angoixa de viure vuit mesos sense ajuts ni cap perspectiva de futur

Quan Eduard Ortega va cofundar el 2015 la sala Redstar, ho va fer empès per la seva passió per la música, però també amb la il·lusió d’un jove emprenedor. Havia construït amb les seves mans, literalment, la sala de concerts que li hauria agradat que Valls tingués quan era jove.

Tot i les penúries dels primers tres anys, amb el seu soci van aconseguir que el local s’anés fent un nom dins l’escena musical catalana. El 2019 va ser el primer bon any d’ençà que l’havien inaugurada. La sala s’omplia i programava concerts engrescadors. Van tocar-hi Zoo, Buhos i Raiden, entre molts més. Eren grups de renom als Països Catalans i a l’estat espanyol, i això els va ajudar a veure la llum al final del túnel. Potser sí que era possible de tirar endavant una petita sala de concerts. El calaix que van fer aquell any ha estat un salvavides per a la Redstar, que ha pogut sobreviure, fins ara, als efectes del coronavirus.

Avui s’obren les portes gairebé per primera vegada d’ençà que la pandèmia les va tancar abruptament ara fa vuit mesos. A dins no ens hi espera cap música evocadora ni llums de neó. La sala és fosca com una gola de llop i no hi ha ni una ànima. Han estat gairebé tres trimestres sense ingressos i amb uns costs fixos que s’han anat acumulant mes rere mes. “La incertesa ens mata”, diu l’Eduard, amb resignació, tot cercant l’interruptor dels llums. ‘Si sabéssim que això ha de durar dos mesos, un any o tres, almenys podríem fer càlculs i veure si és factible de mantenir obert el negoci. Però no sabem res de res.’

Si bé és cert que ara potser podran obtenir uns ajuts que cobririen els costs fixos del local, no és gaire optimista. Ni tan sols la relaxació de les mesures que es van anunciar ahir no el fa sentir esperançat. Segons l’anunci, les sales de concerts podran obrir en la primera fase del pla. Tot i això, l’Eduard pensa que potser no és la solució que necessiten: “La major part del sector, si no tot, no tenim llicència de sales de concert, sinó de sala de festa amb espectacle.”

Malgrat que pugui semblar una diferència sense importància, és un tret que els ha castigat d’ençà que va començar el confinament. Com que Ortega sent que la cultura, i especialment les sales de concerts, són oblidades per l’administració, no li estranyaria que ara tampoc no els tinguessin en compte. “Quan els bars han tancat, ràpidament han sortit ajudes per a autònoms”, diu amb indignació. “Nosaltres fa vuit mesos que estem sense ajudes i sense res.”

Finalment s’encenen els llums i s’il·lumina la sala. Es fa estrany, veure-la així, tan il·luminada. Segurament per als més sarauistes de l’Alt Camp és una estampa que els recorda el final de les nits més boges a la Redstar. Però ara no fa sinó despertar-me aquell sentiment de nostàlgia que sento quan veig un teatre sense públic, un parc infantil sense nens o un parc d’atraccions abandonat. Hi falta alguna cosa bàsica, que n’és l’essència.

“Ignoren la realitat del sector totalment”, continua dient, mentre reapareix entre les cortines que separen les bambolines de la pista de ball. “Nosaltres potser haurem d’estar tancats i tu podràs anar a veure concerts en un teatre, en un bar o en un restaurant. Xoca, però és la realitat que hi ha.”

Per sort, de feina no li’n manca. Entre setmana treballa de jardiner amb la seva dona, i ara, a la tardor, van molt sol·licitats per a podar branques i recollir fulles. Com que és un ofici que es practica a l’aire lliure i amb poca possibilitat de contagi, amb prou feines s’han ressentit de la pandèmia, llevat dels primers mesos. No és pas una feina fàcil, però, si més no, no és tan exigent com una sala de concerts.

Quan la Redstar era oberta, cada cap de setmana s’havia d’aixecar del sofà a mitjanit, anar cap allà i començar la jornada. Reconeix que sovint, quan no hi havia grans concerts, li feia mandra haver d’anar-hi i deixar la comoditat de la seva llar a altes hores de la nit. A més a més, no és un negoci fàcil. Per tenir beneficis s’ha d’omplir la sala, i això passa poques vegades. La principal font d’ingressos és amb les begudes, però, encara que costi de creure, a vegades ni amb la sala plena de gom a gom no es venen prou begudes per a recuperar el cost d’obrir el local aquella nit. L’Eduard en veu clar el culpable: les entrompades.

Asseguts en unes cadires al mig de la pista de ball, l’expressió li canvia. Sembla que el fet de parlar sobre els dies d’activitat de la Redstar li ha fet recordar com ho troba a faltar. “És un maldecap, però ens agrada. Ens diverteix haver d’organitzar-ho tot. A vegades et fa patir, però com tot a la vida.”

A l’escenari hi ha encara l’attrezzo de l’espectacle que van fer dimecres en la iniciativa ‘L’últim concert?’. Desenes de sales de tot el país i de l’estat espanyol es van unir en una retransmissió en directe en què es van poder veure simultàniament una munió d’espectacles. Això sí, tots tenien la particularitat que no hi havia so. Sobreimprès a la pantalla, s’hi podia llegir: “Sí… Ho sents bé. Si no apliquen mesures urgents, les sales de concerts es quedaran en silenci.”

L’Eduard es torna a perdre entre les cortines per apagar els llums. “Espero que el concert de dimecres no sigui l’últim”, crida quan d’una revolada torna la negror. “Si no arriben les ajudes i tot plegat s’allarga, haurem de pensar seriosament si tanquem definitivament.” Ens acomiadem i sento com, darrere meu, tanca les portes de la Redstar. I resta com l’hem trobada: a les fosques, buida i en silenci.