26.11.2024 - 21:40
Sobre veritats i mentides
La setmana passada vaig anar al Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. Hi vaig anar per feina; la directora, Mireia Rosich, em va ensenyar peces del magatzem i em va fer un recorregut esplèndid per les sales. Després, encara vaig deambular-hi. No havia vist el museu des que el van renovar i a fe de nores que ha estat una sorpresa la nova disposició de la seva col·lecció. És un museu d’aquells que, si fos al centre, a qualsevol centre d’aquests que la història de la cultura ha establert com a essencials, tindria un ressò més gran. Tant se val. Una de les coses fabuloses de Catalunya és que les perifèries són indispensables per a entendre la cultura catalana, la del passat i l’actual. Aquí, els centres de decisió s’entelen per donar pas a equipaments com la Biblioteca Museu Víctor Balaguer. Cal anar a Vilanova, entre molts altres equipaments que esdevenen centres perifèrics, si tal cosa la contempla la teoria cultural.
El museu Víctor Balaguer abraça tota la col·lecció que prové d’un personatge nobiliari (fascinant, però nobiliari) com Víctor Balaguer –allà hi ha de tot, com totes les col·leccions de gabinet, que no es fixaven només en la pintura–, però arriba fins a la col·lecció del Museu d’Art Contemporani que Alexandre Cirici va crear a la Cúpula del Coliseum de Barcelona en ple franquisme (1960-1963) i que, acabada l’aventura, va donar a Vilanova. I també hi ha les obres de Ramon Sala o Enric Cristòfol Ricart, entre més, aquella avantguarda mediterrània que, a Sitges o a Vilanova, volia posar adversatives a les normes classistes i classicistes del noucentisme.
M’encanta la biblioteca, aquest espai on sembla que s’hagi aturat el temps i l’espectre de Víctor Balaguer vagui entre aquells vint-i-cinc mil volums. I del museu en subratllo la disposició de les obres en cascada, a la fotografia ho podeu contemplar. Aquesta acumulació d’obres en una paret obliga el visitant a un esforç per observar i triar el que més li interessa. Els altres models museogràfics et centren la mirada i, per tant, la voluntat o el criteri del qui mira queda elidida.
L’endemà de la visita, vaig escriure això a les meves xarxes socials:
“Ahir al matí, mentre anava cap a Vilanova, per treballar en els fons del museu Víctor Balaguer, s’asseu davant meu un home, més gran que jo, la qual cosa ja comença a ser poc habitual, i veig de reüll que es mira el llibre que estic llegint.
De cop, en un italià que no acabava d’entendre, la música sí, però l’entonació era clarament dialectal, aquell home diu unes frases, talment com si les estigués llegint, alguna cosa sobre la llengua napolitana. En arribar a Sitges s’aixeca per deixar el tren i em diu en un català acadèmic:
—Bona lectura, senyor. Erri De Luca és per nosaltres un far que ens manté vius quan el llegim. Arrivederci!
Em va deixar trasbalsat, hi havia alguna cosa fantasiosa en l’aparició d’aquell home. Quan he baixat del tren, abans d’anar al museu, m’he assegut en un banc davant de l’estació i he repassat algunes de les frases del llibre de De Luca que havia subratllat. M’he esborronat quan he arribat a un fragment que, inequívocament, és el que aquell home se sabia de memòria de la novel·la Els peixos no tanquen els ulls, que jo trobo meravellosa. Diu així:
‘La llengua és l’última propietat de qui se’n va per sempre. El napolità sap fustigar. En cap altra llengua sento la nafra de l’insult. Qui me n’engega un en italià fa com qui tira un roc a l’ombra en comptes de tirar-lo al cos.’
Encara ara m’esborrono, per aquell home, per la seva prosòdia i pel text en ell mateix.”
Al començament, he promès que el que diria en els següents paràgrafs és veritat. No he transgredit el compromís. Tot el que he explicat és veritat, si entenem que la veritat només existeix mentre està succeint: després ja passa a ser relat. I, tanmateix, aquell viatger napolità del tren no sé si existeix, però jo no el vaig trobar, me’l vaig inventar, com també la situació descrita. Havia escrit aquell fragment, no per mentir, sinó per fer un homenatge a Erri de Luca, un escriptor que he descobert tardanament –no podia ser abans ni després, ho sé del cert– i que estic devorant aquests darrers dies. O, per ser més precisos, les seves obres em devoren a mi.
El que em va sorprendre és que, aquest post inventat, una gran quantitat d’amigues i amics, físics o virtuals, es van pensar que era veritat i van expressar la seva admiració per haver viscut aquell encontre gairebé meravellós. I això em va preocupar. Jo estava convençut que la gent entendria que aquella situació que jo descrivia era, avui, gairebé impossible. Al tren ningú no es diu res, tothom està concentrat en el seu mòbil o, una minoria, llegint algun llibre. Què havia de fer, doncs? Dir-los que havia mentit? Això no és cert, jo no tenia la voluntat d’enganyar, no estic d’acord amb aquesta poètica no escrita segons la qual tot el que penges a les xarxes ha de ser veritat. Ep! No em refereixo als qui les fan servir per a insultar i embrutar el món gairebé sempre a favor de causes oprobioses.
I, així i tot, la pertorbació continuava. Un munt de persones que tenen la generositat de mirar-se les coses que penjo se sentiran decebudes, potser, si avui llegeixen aquest escrit. Ho vaig comentar a una col·lega que també publica a VilaWeb, i la seva resposta em va tranquil·litzar. Ella em deia: “Ahhh! Ostres, ho descrius tan exacte que m’ha agradat pensar en la màgia quotidiana… Tant se val si és veritat o no… La veritat està sobrevalorada…”
Nota al marge: Això va molt de veres, no hi ha cap mena de ficció. Quan ERC va investir Salvador Illa ho va fer amb unes condicions que no sap ningú, potser tampoc no les saben algunes de les faccions del partit que no van participar en el contuberni per fer un senyor molt conservador –va, senyores Colau i Albiach, deixin de repetir mentides– president de la Generalitat. En el pacte d’ERC va semblar que el partit catalanista havia negociat portar dues conselleries (Cultura i Política Lingüística). Els primers nomenaments de la consellera de Cultura semblava que premiaven un cert perfil independent. Però ara ja comença a córrer que els quadres del Partit Socialista han posat el crit en el cel. I les delegacions de cultura per tot el territori comencen a recaure en militants del PSOE. Ai, mare! Es pot saber per què va tornar de Suïssa, senyora Rovira?
