02.01.2022 - 21:50
|
Actualització: 03.01.2022 - 09:10
Estic estupefacte per l’anunci que ha fet la Universitat Pompeu Fabra, dient que investigaria una piulada d’Hèctor López Bofill que no va ser feta en cap àmbit acadèmic ni fa cap referència a aquesta universitat, de la qual ell és professor. La piulada en qüestió, parlant de les contradiccions de l’independentisme, deia: “S’admet resignadament que morin gairebé 25.000 persones de covid-19 i ens fa terror absolut que mori algú a conseqüència d’un conflicte d’emancipació nacional.” Pura descripció.
Abans de continuar, crec que cal posar en relleu que l’any passat el professor López Bofill, precisament, va publicar un llibre a la prestigiosa editorial anglesa Routledge titulat Law, Violence and Constituent Power, i que aquest llibre ha estat considerat un dels millors llibres de l’any sobre teoria constitucional en llengua anglesa.
Diguem, doncs, que sobre la violència i els usos constitucionals que hi són vinculats, López Bofill en té un coneixement acreditat i reconegut. La direcció de la Pompeu Fabra, tanmateix, ha reaccionat a aquesta piulada demanant “a l’òrgan competent de la universitat que explori si, en virtut dels principis i mecanismes que recull el Codi Ètic [de la institució] pertoca emprendre algun tipus d’acció”.
Naturalment, molta gent hi ha respost criticant la UPF. Per exemple, a les pàgines d’aquest diari, avui mateix, hi trobareu aquest article del professor Joan Ramon Resina, que té unes credencials indiscutibles, i molt superiors a les meues, per a parlar-ne. No crec que calga insistir-hi, doncs.
Però a mi sí que m’agradaria, en tot cas, anar un poc més enllà d’aquest aspecte del debat, per a provar d’entendre com pot ser que ens trobem una reacció com aquesta i què ho fa que un rector com Oriol Amat haja pogut actuar així. I vull anar més enllà perquè l’anècdota, en definitiva, trau a la llum l’existència d’un tabú de catalans extremadament útil per al nacionalisme espanyol i del qual ningú no vol ni parlar, de tanta por que fa: la violència. És evident que la reacció de la UPF sols es pot explicar com una reacció increïblement exagerada, tement que la piulada “taque” la institució, a partir de la suposició que la frase del professor Bofill és una crida a exercir la violència contra Espanya per a aconseguir la llibertat. Que no ho és.
Ara, la pregunta per a mi interessant és què caram passaria si ho fos? On estaria el problema si un professor universitari digués o explicàs que el conflicte nacional entre Espanya i Catalunya pot implicar que hi haja morts? I diguem-ho tot: com si no n’hi hagués hagut, ja…
Abans he parlat de tabú. El tema de la violència és més que això i és important de contextualitzar-lo i entendre com es fa servir. La violència d’ETA ha estat per al règim del 78 l’equivalent de la plaça d’Oriente franquista –un espai de grans adhesions acrítiques que suscita consens entorn de l’autoritat. I les conseqüències d’aquesta victòria ideològica de l’espanyolisme són ben evidents. A còpia d’imposar la seua versió particular de la pau armada, han aconseguit d’entronitzar un discurs segons el qual ells tenen el dret de matar qui vulguen i en les condicions que vulguen i poden exercir la violència de manera quotidiana contra nosaltres –als tribunals, amb les armes, als restaurants o les consultes mèdiques, amb els insults, amb les lleis o com siga. Però pobre de tu si ni tan sols t’atreveixes a pensar, simplement a pensar, si és lògic i natural el desequilibri polític entre els dos contendents que això origina.
I sobre això, no us enganyeu: no es tracta d’imposar una cultura de la pau, sinó de sotmetre el pensament i forçar els catalans a respectar la violència que s’exerceix contra ells. A respectar aquell amo que s’ha atorgat el dret diví d’exercir la violència i l’exerceix, sabent que això el fa més poderós. En definitiva, som davant un exercici elemental d’humiliació i de control social del contendent que vol remarcar i fer-nos assumir qui és qui mana de veritat i fins a quin punt és clara la dissimetria del poder. I ací teniu, com un exemple magnífic del seu gran resultat, el Primer d’Octubre i la reacció, de derrotats i temorosos, de bona part de la classe política catalana.
Contra això, i per alliberar-nos d’aquest tabú, alguna vegada he recomanat de llegir els teòrics anticolonialistes. Per aprendre’n. Crec que és molt important que els llegim perquè ens poden ajudar a canviar d’actitud. El “deure de la descortesia” de Malcolm X, per exemple, hauria de ser, amb urgència, una actitud generalitzada al nostre país. I ens cal rellegir Els damnats de la terra per a entendre bé què és la llibertat de saber-se no subordinat, que Frantz Fanon ens explica precisament dient que “la violència desintoxica l’individu” –cosa que es va veure clarament, i ho vam experimentar, a la batalla d’Urquinaona. Repassar, en fi, el Discurs sobre el colonialisme d’Aimé Césaire o entendre i assumir aquella demostració empírica d’Edward Saïd que les imatges discursives que crea el poder sobre el poble colonitzat són una arma de primera magnitud, ens aniria molt i molt bé a tots. Ens ajudaria a reconstruir-nos. Fins i tot hauríem de llegir l’adorada Hannah Arendt quan explica, d’una manera tan aguda com magistral, que “la violència apareix allà on el poder perilla“. I recordeu les urnes del 2017, quan la violència va aparèixer, o no les recordeu ja?
Per tant, no és una qüestió de violència o no-violència, sinó de sotmetiment: això ens ho hauríem de ficar tots al cap. Perquè per a guanyar primer de tot has de voler guanyar; i si vols guanyar la primera necessitat és no sentir-te mai inferior al teu enemic. Què és això que fa Hèctor López Bofill i és això que la direcció de la seua universitat pretén que deixe de fer.
VilaWeb necessita el vostre ajut. Feu-vos-en subscriptors.
