18.09.2023 - 21:40
|
Actualització: 18.09.2023 - 22:39
Avui el Consell Europeu d’Afers Generals debatrà la incorporació del català, el basc i el gallec com a llengües oficials de la unió, segons la proposta feta per l’estat espanyol.
Allò que en principi havia de ser tan sols una qüestió de tràmit –la incorporació de noves llengües sempre havia estat un simple tràmit de respecte envers l’estat que ho demanava– aquesta vegada ha alçat una certa polèmica pública, que aquest matí veurem si té molt de soroll mediàtic interessat o si té un fons real. La informació oficial amb què comptem és molt escassa i el soroll l’han fet bàsicament els mitjans –alguns mitjans. D’ací a poques hores eixirem de dubtes.
Sobre aquesta qüestió, m’agradaria remarcar tres coses. La primera és que no va ser improvisada per Junts enmig de les negociacions. Hi ha preguntes presentades a la Comissió Europea, amb resposta per escrit, ja a començament d’any, en què es demana quins passos concrets caldria fer i com. Quan Junts presentà la proposta concreta al govern espanyol sobre allò que li demana, el camí ja havia estat més que aplanat.
Hi ha un segon factor a tenir en compte, que és la diferència entre oficialitat i ús. Allò que compta és que el català siga en la famosa llista. Després vindran els tecnicismes i les adaptacions, que seran importants, però a conseqüència d’haver entrat en la llista. A l’hora de la veritat i en el dia a dia la UE funciona en anglès, francès i alemany, sobretot. La resta de llengües són importants per a la relació amb els ciutadans i per tot l’àmbit de les qüestions formals. En relació amb això, si el català és inscrit en la llista de llengües oficials i de treball, tota la resta –possibles períodes d’adaptació, per exemple– serà secundari i no cal fer cas dels escarafalls dels detractors de la llengua.
Finalment, i aquest és el punt més important, tota la responsabilitat recau sobre Espanya. És Espanya que presenta la proposta, és Espanya que té el privilegi de la presidència rotatòria, cosa que li dóna un poder molt gran, i és Espanya que, en cas de no aprovar-se la proposta, serà el primer estat que perdrà una votació al Consell Europeu, d’ençà de fa més de deu anys.
L’excusa que uns altres estats –si és el cas– s’hi acaben oposant seria una excusa i prou. Hi ha prou maneres, comprant o intercanviant favors si calgués, per a evitar un fracàs. El 2017 Espanya va fer mans i mànegues per frenar els països més proclius a Catalunya. Ja sap quin és el camí, doncs.
