04.11.2021 - 21:50
|
Actualització: 05.11.2021 - 07:38
Vaig conèixer poc el professor Manuel Sanchis Guarner, però una vegada vaig tenir la sort, el privilegi, de visitar-lo a sa casa de València. Era l’època en què l’insigne lingüista era perseguit per la barbàrie blavera, acusat d’haver defensat en públic allò que ell havia defensat sempre, tota la seua vida, amb el seu treball: que el valencià era, és, el nostre català particular i que n’estem ben orgullosos, d’això. Li vam demanar visita un grup de joves estudiants i, en entrar al seu despatx, em vaig fixar de seguida que sobre la taula de treball tenia la senyera de la ciutat, amb la franja blava, aquella que nosaltres contemplàvem precisament com el símbol oposat a tot allò que ell representava. La seua estima per la ciutat era insubornable i la va plasmar en un llibre imprescindible que encara avui és una gran referència, tot i que es fa difícil de trobar: La ciutat de València. De manera que els blavers no li robarien també la senyera, ens va dir.
Don Manuel Sanchis Guarner era un home simplement excepcional. Elegant, savi, dialogant, amable… Els feixistes li havien enviat una bomba amb mig quilo de dinamita, que evidentment no va ser mai investigada per la policia, i li havien pintat l’entrada de casa amb frases molt més que indignes. I es veia afectat, és clar. Ja era un home molt major, que havia sofert la derrota de la república i una mena d’exili interior a Mallorca. I refer-se de tot allò havia estat massa difícil i dolorós per a haver d’aguantar com si res, a la seua edat, aquell renaixement del feixisme que tant va marcar la transició al País Valencià.
Tanmateix, d’aquella visita sempre en recordaré una frase que ens va dir quan li demanàrem què havíem de fer per impulsar la llengua i el país. És una frase clarivident que he vist escrita en diverses publicacions seues i que em torna al cap de manera constant. “Mireu, una llengua no es perd perquè gent nova no la parle, es perd si la gent que la parla deixa de parlar-la.”
D’aleshores ençà he pensat, i avui ho pense més que mai, que aquella frase –tan senzilla, directa i elegant com era ell– és la clau de tot. Jo he mirat de ser coherent amb aquell pensament tota la meua vida. Conec gent que hi ha estat coherent tota la vida. Però per desgràcia no sembla que la societat en general l’haja entès i, encara menys, que l’haja assumit. Fins al punt que s’ha fet evident que el perill més gros que té el català ara mateix no és sinó aquests canvis de llengua, aquestes renúncies personals, que constantment fa tanta i tanta gent. Aquestes concessions permanents a l’espanyol o al francès. Aquesta incapacitat de tanta gent que parla català de mantenir-se amb normalitat en la seua llengua al més mínim indici que això pot ser no dic ja conflictiu, dic incòmode.
Evidentment, la política hi té molt a veure i els governs no s’han lluït, precisament. I no es pot demanar a la gent un comportament heroic. És cert que s’han comès errors gravíssims en tots els terrenys –i un dels més greus, com ja es va veient, és aquesta darrera relativització del paper de la llengua a l’hora de definir i conformar la catalanitat. És obvi que Espanya no ha cessat ni un segon de pensar i empènyer el seu projecte supremacista. Darrere cada decisió que ha pres, totes i cadascuna, hi ha això, la idea de matar el català. Que la major part dels mestres del Principat, com ens van explicar ahir i ja ho sabíem, no facen servir el català per adreçar-se sistemàticament als seus alumnes és un problema de la conselleria, és cert. D’una conselleria que fins ara defensava que aquest problema no existia. Però això no pot tapar ni ha d’excusar que ho considerem també un problema de coherència personal, de tots i cadascun de nosaltres.
Perquè al final, com deia Ovidi Montllor, tot comença en un mateix. I totes les decisions particularment nostres de cada dia, tant si ho entenem com si no, tant si ho volem entendre com si no, tenen una significació col·lectiva ineludible. No canviar de llengua no és igual, personalment ni socialment, que canviar de llengua. I en això, a l’hora d’adoptar aquesta actitud, la intervenció de l’estat, la pressió dels poders, no és el factor decisiu, per més influent que puga arribar ser. Tan sols és decisiva, i passeu-me la redundància, la decisió de cadascú de nosaltres.
VilaWeb és possible gràcies al suport dels lectors que han decidit de fer-hi una petita contribució econòmica, fent-se’n subscriptors. Si podeu i ho voleu, ajudeu-nos, si us plau.
Només a VilaWeb
Dissabte a les dotze del migdia farem a València la darrera sessió d’enguany de l’Assemblea de Lectors de VilaWeb. Serà a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (carrer de Sant Ferran, 12) i complementarà les que hem fet des de l’estiu a Barcelona, Ciutadella i Perpinyà. Aquestes assemblees són obertes als subscriptors i als lectors amb la voluntat d’explicar-los la situació del diari i escoltar les seues opinions i crítiques. Normalment es feien en moltes ciutats; per exemple, el 2019 es van fer en dinou poblacions dels Països Catalans, però la pandèmia va impedir les del 2020. El 2021 les hem represes a la tardor, però sols en quatre ciutats, i esperem tornar-les a fer l’any vinent, com era tradicional, en molts llocs. Les assemblees formen part del compromís de transparència i accessibilitat que té VilaWeb.
També dilluns farem a Barcelona un altre acte, aquesta vegada per a presentar el llibre Salvem els mots, el gran èxit editorial del nostre cap d’estil, Jordi Badia. Si voleu participar-hi, ací en trobareu les indicacions.
Quant als continguts del diari d’avui, m’agradaria destacar l’entrevista de Clara Ardèvol a Pere Manzanares, arran dels quaranta anys de l’Associació Arrels, que es commemoraran aquest cap de setmana a Perpinyà. I la d’Andreu Barnils a Teresa Jordà, consellera d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya, que diu, hores abans d’anar a Glasgow a participar en la COP26, que hem perdut la lluita contra el canvi climàtic.
La fotografia
Una caravana d’emigrants, que camina cap als Estats Units, s’ha trobat frenada quan ha entrat a Mèxic, a Chiapas, per unitats de la Guàrdia Nacional Mexicana, que ha volgut barrar-los el pas, complint els polèmics acords signats en l’època de Donald Trump. La fotografia és de Juan Manuel Blanco.
