27.02.2023 - 21:40
|
Actualització: 27.02.2023 - 21:56
Ahir parlava del paper tan negatiu que té el pessimisme a l’hora d’elaborar un discurs sobre la llengua catalana i avui voldria centrar-me en el que per a mi és l’element clau que origina aquest pessimisme, que és la ràpida desaparició del català dels nostres carrers.
En molt pocs anys, especialment a les grans ciutats, el català ha passat a ser un idioma gairebé inaudible. Però, contra allò que alguns ens voldrien fer creure, no ha passat per l’arribada en massa de parlants d’espanyol.
Perquè és una dada objectiva que aquests darrers deu anys la demografia del país no ha canviat tant, en termes estrictament lingüístics, per a haver originat un tomb tan visible en la dinàmica de les llengües. Segons els estudis de l’Ajuntament de Barcelona, per exemple, l’any 2013 a la ciutat hi havia 79.254 residents originaris de l’Amèrica del Sud –que no tots parlen espanyol, però que són els més proclius a parlar-ne. I nou anys més tard –les darreres dades són de l’any passat– la xifra havia augmentat a 83.906, un salt força negligible. No hi ha, per tant, cap allau de nous emigrants hispanoparlants. Hi ha els que hi havia fa deu anys i quatre mil més, que, escampats per la capital, ben poc canvi poden produir.
Per nacionalitats d’origen, a més, la gran majoria d’estrangers que viuen a Barcelona (òbviament, després dels espanyols) són els italians, 44.000, seguits dels paquistanesos i xinesos, 22.000 i 20.000, respectivament. De manera que aquests tres col·lectius pràcticament igualen el nombre de sud-americans. Els italians parlen una llengua que forma part del continu lingüístic del català i per a ells la nostra llengua és facilíssima, més fàcil que l’espanyol. I els paquistanesos i els xinesos parlen llengües tan allunyades del català que tant els faria haver-se d’expressar en una forma de llatí com en una altra. Tanmateix, amb totes les excepcions que calga, aquestes comunitats han fet de l’espanyol i no del català la llengua de contacte. Per què?
La resposta és bastant evident. Els parlants de l’espanyol no cedeixen ni un mil·límetre ni canvien mai de llengua i són exigents a l’hora d’emprar-la. En canvi, els parlants del català, generalment, d’entrada ja parlen en espanyol a qualsevol desconegut, especialment si és estranger. I no protesten gairebé mai si hom no els entén: canvien a l’espanyol sense recança. En aquestes circumstàncies, quina llengua voleu que trien els estrangers per a entendre’s amb la població indígena?
D’aquest fenomen, tècnicament, se’n diu “dissimulació” i, dissortadament, ja ha superat l’estadi de la relació amb els estrangers per a assentar-se fins i tot en les relacions interpersonals amb els locals. Es tracta que els catalanoparlants dissimulem que tenim una llengua pròpia i tendim a no fer-la servir, llevat que estiguem segurs que som en un àmbit exclusivament i completament catalanoparlant. No és, per tant, que hi haja menys catalanoparlants i que per això el català se senta menys: és que els catalanoparlants silencien la seua llengua i la fan inaudible. No hi ha cap substitució demogràfica, sinó que s’ha trencat el mecanisme que històricament havia fet d’aquest país allò que és.
D’ençà dels orígens més remots, els Països Catalans som un territori de pas on qui hi roman és català. I la llengua havia estat sempre el factor de catalanització. El vell “Pus parl’en cathala. Deu li’n don Gloria” què era, al capdavall, si no la concessió de la condició d’igual a l’altre sols considerant la llengua que parla? El 1500 els occitans que es van desplaçar a Catalunya van arribar a representar el 20% de la població total del Principat i, tot i que parlaven allò que en podríem dir variants de la mateixa llengua, van acabar adoptant la versió del sud del Pirineu, tot dissolent-se en el conjunt. Les tres grans, enormes, onades migratòries del segle XX van aconseguir gairebé doblar el cens, però no van posar fi a la llengua ni durant la dictadura franquista.
La novetat ara, per tant, no és l’emigració sinó la dissimulació. Allò que canvia és que els acabats d’arribar no tenen per referència el català perquè els catalanoparlants renuncien a fer-los entendre que el català és allò que els farà catalans.
Ahir alguns lectors opinaven que en parlar del pessimisme els donava la culpa a ells de la situació de la llengua, però ells consideraven que a qui havia d’adreçar la meua queixa era als governs, als polítics, a les empreses. Em sap greu que s’ho prenguen així, però no tinc cap dubte que la culpa, més enllà de les institucions, la tenim, sí, tots i cadascun de nosaltres. I que la situació solament la redreçarem en la mesura que, un a un, convençut a convençut, tornem a ser allò que érem, quan tornem a fer, un a un i cada dia, allò que sempre havíem fet.
Que els governs, i els polítics, no ho fan bé és indiscutiblement evident. És vergonyós, però el president Ximo Puig s’adreça sistemàticament en castellà als ciutadans d’Alacant, d’Elx, de Crevillent. La batllessa Ada Colau pràcticament sols fa servir l’espanyol en les xarxes socials. El principal referent de l’independentisme a les corts espanyoles, Gabriel Rufián, és notícia quan fa alguna cosa en català. I ha estat un conseller de Compromís, Vicent Marzà, el qui ha trinxat el sistema de línies a l’escola valenciana…
Ha fet coses molt gruixudes i molt greus aquests darrers anys la classe política, és cert. Oriol Junqueras va destruir la tradició sencera del catalanisme amb la seua proposta frívola i interessada d’abraçar el bilingüisme català-espanyol. Però Artur Mas primer i Carles Puigdemont després s’hi van apuntar també. I no discutiré que la repressió espanyola –en parlaré demà, d’això– va fent efecte. Però ni això no pot justificar aquesta absurditat quotidiana que és la dissimulació constant del català per part de la gran majoria de la població.
Perquè, agrade o no, és aquesta dissimulació, i no l’acció dels governs, allò que ens fa invisibles a cada cantonada. I si no ens en fem conscients, d’això, no recuperarem allò que avui és, clarament, recuperable.
PS1. Un lector també m’ha escrit avui demanant que per què no feia aquestes crítiques temps enrere. Però el cas és que sí que les feia. Les he fetes sempre. I, com a prova documental, us deixe aquest editorial del 9 d’octubre de 2012, just l’endemà que Oriol Junqueras fes la proposta d’una república bilingüe on el castellà fos igual que el català. Llegir-lo avui és ben curiós, en dues direccions, perquè es titula “La Catalunya ucraïnesa és un perill”. Una direcció és que el text parteix d’un comentari de l’inefable José Zaragoza que anava dient per Madrid que no calia preocupar-se per la independència perquè fins i tot si fóssem independents continuaríem dominats per Espanya. La segona és com ha canviat Ucraïna i quina lliçó, doncs, no és per a nosaltres avui.
PS2. Ahir va ser un dia important en el judici contra la presidenta del parlament, Laura Borràs. Josep Casulleras Nualart ens la va anar narrant en aquestes cròniques que vam anar publicant durant el dia: “Laura Borràs desplega una dura declaració contra tots els qui la incriminen”, “Boye acorrala els guàrdies civils sobre la validesa de les proves contra Borràs” i “L’última carta de Laura Borràs: així ataca la pericial informàtica la principal prova contra ella”.
La feina de VilaWeb és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors.
