Sobre la dimissió de la consellera Esperança Camps

Crec que ha arribat l’hora d’exposar obertament algunes qüestions que no s’han explicat sobre la dimissió de la consellera de Participació, Transparència i Cultura, Esperança Camps, a qui s’ha acusat públicament, entre més coses, de ‘manca de projecte’.

Dic per endavant que, com a assessor de comunicació de la consellera i de la conselleria durant aquests mesos, sóc part implicada i que les meves opinions seran considerades partidistes. No intentaré demostrar el contrari. La interpretació subjectiva de la realitat és la millor manera que tenim les persones per a analitzar i explicar les situacions que ens envolten.

Fet aquest aclariment, exposaré la meva vivència des que vaig començar a treballar a la conselleria, i explicaré per què la meva posició és i serà incondicional i d’una estima absoluta cap a la consellera Esperança Camps.

Quan em van oferir la possibilitat de formar part de l’equip com a assessor de comunicació, vaig tenir moltes contradiccions personals que vaig haver de superar abans d’acceptar. Contradiccions que tenen a veure amb la manera de fer i d’entendre la política i els polítics. Jo formava part i encara som part de la ciutadania ‘allunyada’ del sistema polític, de les seves pràctiques, del seu discurs. Els que em coneixeu bé sabeu que la decisió no va ser gens fàcil, sinó molt meditada i en cap cas un ‘acomodament’ d’allò que he defensat els darrers anys, ans al contrari. Sabeu que és molt fàcil de jutjar algú quan assumeix un càrrec públic d’aquesta mena, la qual cosa és totalment justificada per les experiències que vivim, diàriament, amb la política dels tractes de favor, de la contractació d’amics i de la col·locació de persones no qualificades simplement pel fet de formar part d’un partit polític. És un pastís i un repartiment molt golós. En el meu cas, la nòmina, també – 46,283,81 euros bruts l’any.

La meva curta experiència en això de la política –poc més de 8 mesos– no ha fet sinó recordar-me la distància insalvable que hi ha entre els partits polítics i la ciutadania.

Al cap poc temps de treballar, vaig rebre una comunicació de Més per Menorca en què se’m requeria a signar el seu codi ètic. Aquest document –relació de bones pràctiques– incloïa una aportació econòmica mensual al partit del 8% del salari net (percentatge que pot tenir reduccions segons les diverses situacions personals). No entraré a qüestionar la legalitat o no d’aquesta ‘donació’ al partit. Tampoc les resolucions de la seva assemblea. Però sí qüestiono l’essència d’aquest tipus d’actuacions. Només el fet d’haver de rendir comptes amb qui t’ha ‘nomenat’ em sembla alguna cosa més que poca ètica, i principalment, si parlam de doblers públics i de persones que no tenen res a veure amb el partit. La meva posició era clara: em vaig negar a signar el codi ètic i ho vaig fer saber per escrit a Més per Menorca. A més, vaig posar el meu càrrec a disposició de la consellera, a qui entenia que havia de rendir comptes per la feina feta. Vull fer saber que, en aquesta situació, hauria estat molt fàcil per a la consellera assumir les directrius del partit i forçar la meva sortida. Però no, no ho va fer. No ho va acceptar de cap manera i, a més, em va donar tot el seu suport. Per fortuna, avui dia, encara hi ha persones que defensen la independència professional i la llibertat individual com un dels valors fonamentals. (La qüestió del codi ètic i de la donació econòmica al partit no s’acabà aquí; això n’és un petit tast, però crec que no és necessari aprofundir més, ara per ara, en aquestes misèries).

Un dels més grans atreviments de la consellera Esperança Camps, a qui no he de descobrir per les seves capacitats en el terreny cultural ni per la seva trajectòria en la protecció de la llengua i cultura catalanes, és justament aquesta fermesa en la defensa de la independència professional. I n’ha estat un exemple clar la seva posició respecte d’IB3. Esperança Camps ha lluitat, tot i les pressions, per posar fi a allò que denunciam els professionals dels mitjans de comunicació públics des de fa molts anys: la politització i el servilisme d’IB3 al govern de torn, un mitjà segrestat des dels inicis per uns polítics que encara no han entès què és la cosa pública. Esperança Camps, amb una llarga experiència a Canal 9 i amb un gran coneixement de la corruptela política que hi hagué a dins, es va obstinar des del primer dia a practicar una política d’ingerència zero dins l’ens. Aquest ha estat el seu missatge i, també, la seva praxi. Com també ho ha estat el de la cultura molesta, el del pensament crític per a avançar cap a una societat millor. I em referesc a la relació amb determinats sectors culturals, com ara l’Associació d’Artistes Visuals de les Illes Balears. L’AAVIB té unes demandes molt clares sobre com han d’operar les institucions i sobre les pràctiques que han de tenir en relació amb el sector de les arts visuals. La recuperació del diàleg i dels vincles amb aquests sectors no poden ser únicament una escenificació i esperar que deixin ‘de ser molests’ perquè hi ha un govern que els entén. No, de cap manera. Aquests sectors han de continuar reclamant i posant el mirall davant unes institucions que van anys enrere la societat. Aquest ha estat, també, el missatge i la praxi de la consellera. Però, com podeu suposar, no tothom entén i respon de la mateixa manera davant les crítiques. Els llombrígols no permeten veure-hi més enllà.

El meu objectiu no és explicar aquí, una per una, totes les situacions davant les quals la manera de fer de la consellera m’ha honrat com a ciutadà. Només vull fer entendre que hi ha gent allunyada de la política, i que no ha militat en tal o tal partit, que posseeix un tarannà diferent, una amplada de mires que fa avergonyir la de molts dels representants polítics d’aquest país. Gent que està capacitada per a assolir, no sense errades, els projectes de canvi que necessita la societat. Amb ganes de treballar i deixar-hi la pell. Amb un discurs diferent, honest. Sense egos ni personalismes.

No us podeu ni imaginar la quantitat de despropòsits que he hagut d’escoltar aquests prop de vuit mesos provinents de persones suposadament capacitades per a l’exercici de l’administració pública. Persones que semblen haver oblidat el desert cultural el qual ens ha instaurat el Partit Popular aquestes darreres dècades. Persones que no han volgut sumar perquè al capdavant hi ha hagut una consellera ‘poc política’ i que no els representava. Persones, per a mi, irresponsables i sense sentit de govern, que s’han dedicat a escampar, per aquí i per allà, una suposada ‘feblesa’ de la consellera amb l’objectiu de debilitar-la políticament. Acusant-la de ‘manca de projecte’. Vestir un cos, que no té una trajectòria i una militància en la política, de debilitat, és molt senzill. Basten quatre desinformacions, un parell de titulars i ho tenim arreglat. Així funcionen els claveguerams de la política actual. Encara que es diguin d’esquerres, progressistes o no sé què punyetes més. Així ens ho han fet saber. Si hi ha un discurs propi, incòmode, diferent del seu, s’acaba el debat. Primer, t’arraconen. Després, et tomben. Perquè ells tenen la força. Són part de l’estructura. I, en això, ho hem de reconèixer, són bons. Ànims, consellera. Ànims, Esperança. Com hem repetit una i mil vegades:

Morir-te
encara no
tens massa deutes
amb les flors

Tià Sabater fou col·laborador de l’ex-consellera Esperança Camps.