11.01.2024 - 21:40
Deixeu-me començar amb una prèvia, perquè d’un temps ençà s’ha estès la idea força idiota que només pot parlar d’una qüestió qui l’ha viscuda. Doncs bé: jo he tingut a les mans una carta de l’Agència d’Immigració Noruega que em donava tres mesos per abandonar el país, o altrament seria detingut i deportat. Un contracte laboral que em va arribar tard va fer que, per una setmana, em caduqués el permís de residència i s’activés la maquinària d’expulsió. Això va passar la primavera del 2010, quan començava a estabilitzar-me com a professor d’institut a Trondheim i alhora tot el meu sector professional a Catalunya s’havia ensorrat per la crisi econòmica, o sigui que imagineu-vos el daltabaix. Per sort, amb una mica de burocràcia es va poder solucionar, i al cap de poc un canvi legislatiu ens va fer la vida més fàcil als europeus. Explicada l’anècdota, començo.
Fa prop d’un mes deu batlles de Junts per Catalunya de municipis del Maresme van demanar l’expulsió dels delinqüents reincidents que siguin immigrants. La notícia va provocar una escena habitual en una nació que no té cap poder real ni s’ha d’enfrontar tota sola als reptes del món, que és engegar debats de parvulari. Raquel Sans, portaveu d’Esquerra Republicana, va advertir que aquesta mena de declaracions “deshumanitzen” les persones immigrades i són uns discursos que “fomenten l’odi”. També es van publicar idees tan estrambòtiques com ara que ningú no demana de deportar els delinqüents autòctons, i fins i tot algú va preguntar per què no s’expulsava la família Pujol (!).
Vist el nivell, anem a les qüestions més bàsiques. Qui té el dret de viure a Catalunya? Perquè al capdavall es tracta d’això. La resposta més evident, mentre no siguem independents, és tots aquells que tenen la ciutadania espanyola –i si són de més enllà de Portbou, la francesa. En aquest grup també hi podem incloure els ciutadans dels països de l’espai Schengen, gràcies a la cessió de sobirania dels estats que el van signar. Malgrat haver-hi algunes limitacions tenim una llibertat de moviments força àmplia, i per això un passaport europeu és un dels objectes més preuats del món. L’últim col·lectiu el formen tots aquells a qui hem donat estatus de refugiat. Si l’han aconseguit és precisament perquè la seva vida perillava al país d’origen, i hi ha prou jurisprudència que indica que un retorn és il·legal.
Ara bé, més enllà dels ciutadans i dels refugiats, cada estat-nació decideix per la via legislativa quins grups d’immigrants (econòmics, estudiants o per reagrupament familiar) poden quedar-s’hi a viure i a treballar, i quins hi tenen la porta tancada. A l’hora d’afrontar la immigració econòmica del sud cap al nord, les esquerres occidentals (no catalanes) viuen la tensió entre la voluntat de compensar la pobresa que va crear el passat colonial i alhora la convicció que l’entrada massiva de treballadors estrangers posa en perill les condicions laborals dels autòctons. A la dreta li passa el mateix: a una banda hi ha la temptació identitària que mobilitza molts electors, a l’altra els beneficis que té per a l’empresariat l’existència d’un gran cos de mà d’obra barata.
Des del triomf del model globalitzador, a final del noranta, és aquesta última visió la que s’ha volgut imposar arreu. Ara mateix el gran debat públic a Occident se centra en l’acolliment de més o menys refugiats, però alhora cada país intenta cobrir en silenci les necessitats del seu mercat laboral: el Regne Unit post-Brexit importa cada any centenars de milers de metges i enginyers de les antigues colònies de l’est asiàtic, mentre que Noruega en té prou amb els europeus per a fer funcionar els hospitals i les factories de salmó. Espanya, com ja vaig explicar en un article anterior, té una política molt clara des de l’època Aznar, i només l’entrada massiva d’immigrants permet alimentar la voracitat d’un model basat en sous baixos i feines poc qualificades. És un sistema tan precari per als treballadors que fins i tot l’estat ha de desplegar un gran nombre d’ajuts socials per a compensar les ínfimes retribucions laborals (recordeu que els sous reals no pugen des de fa gairebé cinquanta anys).
La polèmica sobre la proposta dels batlles de Junts s’emmarca en el consens pervers que els polítics van fabricar fa trenta anys: els interessos de les elits econòmiques per a mantenir el model de precarietat es blanquegen amb un discurs d’esquerres –de portes obertes i pau al món– tan naïf com perjudicial per als treballadors. És allò que cada dia ofereixen la majoria dels mitjans catalans i els informatius de TV3. Si recupereu la peça del Telenotícies, sentireu que els batlles “han endurit el seu discurs, més propi de l’extrema dreta”, perquè es veu que ara les etiquetes ideològiques les assignen els periodistes de la televisió pública.
Tot i això, la proposta de Junts encaixa perfectament en el consens europeu (més enllà de sectors molt minoritaris de l’esquerra i d’algunes ONG subvencionades), per més que els batlles i el partit fossin incapaços, com és habitual, d’articular-ho en un discurs raonat i coherent. Aquest consens diu que es pot obrir el camí de l’expulsió d’aquells que no tenen els documents de residència, perquè mai no els hem donat el permís de viure a Europa; i també dels criminals, perquè trenquen el pacte fonamental dels nouvinguts que no són refugiats: els permetem que es puguin guanyar més bé la vida, i a canvi han de ser uns membres productius de la societat i complir la legislació vigent. Altra cosa és que deportar algú sigui força complicat, perquè normalment els països d’origen en neguen el retorn, però això ja és un debat seriós per als estats adults.
Finalment cal assenyalar fins a quin punt és perillós el discurs d’Esquerra Republicana, tot i que sospito que els mou el càlcul d’anar a pescar el vot dels nouvinguts nacionalitzats. Proclamar des de la talaia que no es pot parlar dels immigrants individuals que delinqueixen perquè això “criminalitza” tot el col·lectiu, i imposar la censura sobre un debat necessari, vol dir tractar els ciutadans com uns menors d’edat sense capacitat de discerniment. Llavors vindran els que oferiran solucions fàcils i hi barrejaran qüestions identitàries, i correm-hi tots.
