19.01.2022 - 21:50
El meu habitual post scriptum de l’editorial d’ahir ha desencadenat un munt de comentaris, preguntes i respostes que m’han arribat aquestes darreres hores, moltes demanant-me que explicàs a què em referia exactament. Com que jo no tenia cap intenció críptica de cap mena, ho aclariré avui. D’entrada, vull dir que l’exemple del Consell per la República el posava amb referència al mètode i les maneres amb què s’haurien de fer les coses en una democràcia. I amb la facilitat amb què fins i tot organismes revolucionaris com aquest se n’obliden de sobte.
Potser el lector recorda que, parlant del cas dels sous del parlament i del carrerisme polític, escrivia ahir: “Suècia o Suïssa no funcionen bé perquè els suecs o els suïssos no tinguen temptacions. Funcionen bé, sobretot, perquè tenen unes regles de governança pensades per a impedir la corrupció i el nepotisme.” I, a partir d’aquesta constatació, raonava que la llei de partits postfranquista i la llei electoral han configurat un sistema pervers de governança del país i de funcionament polític que té les conseqüències que té i que cerca la mínima participació popular possible.
I era després d’explicar això que avisava que les regles són el fonament, però que també cal tenir en compte sempre el factor humà, la cosa cultural. I afegia que alguns membres de l’Assemblea de Representants “ja es comporten com si fossen al Parlament de Catalunya. Tenen el vot i es creuen legitimats per a fer-ne allò que vulguen, sense consultar els votants”.
No parle, per tant, de res en concret, sinó que avise que fins i tot quan un organisme com el Consell fa un pas endavant tan gran com fer les eleccions amb unes regles pròpies, la temptació de continuar exercint de polític apareix de seguida, segons que he observat en diversos actes públics, escoltant alguns dels seus membres.
I és en aquest context que volia apuntar ahir i explicaré avui la possibilitat d’una pràctica més revolucionària, més radical, de la democràcia. D’una pràctica que crec que el Consell està en disposició de provar i que hauríem d’aspirar que fos el mètode electoral definitiu per al país en el futur. Perquè del model actual el pitjor que hi ha, en el fons de tot, és això que l’electe una volta rep el teu vot ja se’n considera amo i senyor i pot votar com vulga, t’agrade o no t’agrade a tu que l’has votat. I hi ha maneres, regles de governança, que això poden evitar-ho o dificultar-ho extremadament.
Alguna vegada ja he explicat el polèmic experiment fet en algunes poblacions estonianes on s’ha votat amb el mòbil i, amb l’ús del blockchain, es permet que els ciutadans, després, retiren el vot al polític que han elegit si no fa allò per què el van votar. I així s’arriba a la possibilitat de fer-lo plegar. Els polítics, quan els ho explique, arrufen el nas i hi oposen tot d’impediments logístics. D’acord. Però sense necessitat d’arribar a aquest extrem hi ha coses molt senzilles i factibles que es podrien implantar ben fàcilment al Consell per la República i que dibuixarien una democràcia molt més radical, ni que fos com a exemple per al conjunt del país i com a provisionalitat republicana.
Per exemple, em referesc al recurs al referèndum, que és facilíssim amb la tecnologia que ja té implantada el Consell avui. Una manera d’evitar que els polítics s’allunyen de la població és sotmetre’ls a una interacció constant amb els votants. Per això crec que al Consell per la República es podrien experimentar i s’haurien d’experimentar mesures pioneres en aquesta línia.
Els referèndums sempre fa por que paralitzen o allarguen la presa de decisions. Però això, en un sistema de vot electrònic com el que té el Consell, no és cap excusa vàlida. Imaginem, per exemple, que s’acordàs que les decisions que adopte l’Assemblea de Representants o el Consell de Govern han de ser validades pel cos electoral. Caldria que fossen totes les decisions? No necessàriament. Per no col·lapsar la presa de decisions es podria acordar, per exemple, que les decisions que tinguessen el vot afirmatiu de dues terceres parts dels representants a l’assemblea es considerassen automàticament vàlides, perquè tindrien un consens molt gran. En canvi, es podria determinar que les que no arribassen a tal grau de consens, que acostumen a ser les més polèmiques i per tant també les més delicades, haguessen de ser referendades per la base. Com? Amb un referèndum electrònic que el Consell pot organitzar i activar en vint-i-quatre hores. I amb quines condicions? Doncs, per exemple, es podria establir la necessitat que votàs un mínim del cens i acordar que si no s’arriba a aquest mínim aleshores la decisió sotmesa a vot fos automàticament acceptada –perquè s’entendria que no molesta tant els electors, si no es mobilitzen. Aquest model innovador de funcionament és impossible d’aplicar en la comunitat autònoma o en un estat o a l’àmbit europeu, però si al Consell es pot executar, que es pot fer demà mateix, per què no hem de deseixir-nos del model institucional antic i dels vicis corresponents?
Evidentment, no cal ni dir-ho, de la mateixa manera es podrien estudiar moltes altres coses. Caldria crear, per exemple, un mecanisme àgil per a permetre que els inscrits al Consell poguessen reclamar en qualsevol moment referèndums, solament presentant una xifra mínima de signatures.
En definitiva, jo volia dir que models de governança com aquest, o uns altres de semblants, trencarien amb les regles del passat i significarien un pas endavant, pràctic i concret, ja, en la construcció d’una democràcia catalana radical. L’assemblea, en tant que és un parlament, continuaria essent sobirana per a prendre qualsevol decisió, però ho podria fer millor, amb la tranquil·litat de saber que els votants, si més no, no estan disconformes amb els seus representants, cosa que reduiria la possibilitat de desafecció. I també, o això diuen si més no els teòrics, rebaixaria les tensions i promouria avinences molt sòlides.
Simplement, em preocupa que, pel que sé, pel que sent o pel que m’expliquen, l’Assemblea de Representant ni tan sols pren en consideració, ara que es constitueix, de posar en pràctica actuacions radicals com aquesta, oportunitats tan clares de canviar a fons la política tradicional perquè se’n canvien del tot les regles. I trobe que seria una gran pena que una institució que ha estat capaç de fer un procés electoral modèlic, completament obert, sense llistes de partit, de base territorial, de Països Catalans i electrònic, reste aturada en allò que és corrent i tradicional –la temptació dels 121 electes de pensar que a mi m’han votat i d’aquests vots en faig allò que em plaga–, en compte de córrer amb alegria i determinació a explorar les grans oportunitats que té, precisament perquè és lliure de lligams amb la legalitat espanyola.
PS. No ens enganyem, tampoc: vivim una època de crisi democràtica accelerada. I això és visible al nostre país i al món. I per això cal actuar, cal arriscar-se i cal atrevir-se a innovar també en política. Entre nosaltres hi ha gent que en sap molt, de tots aquests processos que Martin Hagen defineix com “la democratització electrònica” o que Jan A.G.M. van Dijk ha caracteritzat encertadament com la “democràcia plebiscitària pluralista”. I tenim una institució, el Consell per la República, que s’ha convertit en un referent d’una altra manera de fer les coses, precisament amb l’elecció de l’Assemblea de Representants. No entenc, doncs, per què ens hem de quedar amb el model de governança antiga, si precisament no hi ha cap impediment, ni un, per a canviar-ho tot. Tenint en compte, a més, que això que ara podem provar ja a escala amb el Consell demà pot ser el revulsiu per a frenar i blocar l’il·liberalisme i aquesta “democràcia autoritària” que cada dia avança més i més de pressa en tants indrets del món.
