Sobre la història natural de la destrucció

D’ençà de la Primera Guerra Mundial, l’augment en les guerres de víctimes civils indefenses ha anat brutalment en augment. Calia evitar la mort de soldats i la pèrdua econòmica d’efectius militars. El combat entre estats, entre exèrcits, cara a cara, va anar donant pas a unes altres tècniques molt més inhumanes, si era possible, de vèncer en una batalla.

Com es podia derrotar l’enemic, com sembrar el terror i minar-ne la moral i els recursos vitals, i estalviar el nombre més gran de baixes en l’exèrcit propi? Bombardant. Semblava més pràctic, fàcil i net destruir la rereguarda de l’enemic i matar-ne la població civil, que desmoralitzar la pròpia amb la pèrdua de les “costoses” vides dels professionals militars en el front de batalla.

El cel es va convertir en el millor aliat dels senyors de la guerra. El bombardament aeri, a principi del segle passat, era el sistema ideal per a sotmetre i terroritzar els pobles colonitzats sense arriscar gaire. Una lliçó que van aprendre prou bé els imperialistes europeus i americans que, després de les guerres mundials, es van convertir en líders i exemple a seguir de les democràcies actuals.

Per això, per una qüestió efectiva i pràctica, un dia aquest mètode es va començar a fer servir a Europa: a Gernika, a Madrid, a Lleida, etc., en aquell camp de proves que va ser la guerra del 1936-1939. Barcelona va ser la primera gran ciutat de la història universal que va ser bombardada en massa i de manera continuada durant gairebé tres anys. La bombardaven Franco, Hitler i Mussolini, mentre Churchill, Roosevelt i Blum s’ho miraven de lluny, impassibles.

L’occident va saber llavors que les seves ciutats també podien ser destruïdes com les del tercer món. D’ençà d’aquell moment, i malgrat les lleis que van provar de controlar-ho, tots els estats han treballat per augmentar el seu potencial assassí contra els civils desarmats i esquivar la legislació internacional. I ho van posar en pràctica. Els dirigents europeus i americans van inventar la guerra total. Després de Barcelona, va passar a Londres, Dresden, Hamburg, Berlín, Tòquio, Hiroshima, Corea, el Vietnam, Bagdad, Sarajevo, Kàbul, i ara passa a Gaza i Ucraïna, ha passat a Mariúpol i a Khàrkiv. Actualment, la gran màquina de guerra aèria són els drons.

Les imatges documentals de les matances

El cineasta ucraïnès Serguí Loznítsia, nascut el 1964 a Bielorússia, és un mestre en la creació de films amb imatges d’arxiu. L’any 2022 va impactar al Festival de Canes amb Sobre la història natural de la destrucció, film elaborat exclusivament amb imatges d’arxiu, basat en el llibre del mateix títol de l’escriptor alemany W. G. Sebald. De fet, el film i el llibre són absolutament complementaris. El llibre el va publicar Anagrama l’any 2003 i el documentari es pot veure ara a les plataformes digitals.

Sebald va néixer l’any 1944 als Alps d’Allgäu. Va viure i va estudiar a Suïssa i a Anglaterra. No va viure directament la catàstrofe del Reich tot i que de sempre va sentir que havia deixat rastres a la seva memòria. Al seu entorn la guerra no s’havia expressat mai amb paraules, però l’ombra d’aquell passat silenciat enfosquiria les vides de generacions.

El pes de l’horror de l’Holocaust era molt profund a la consciència dels alemanys. Els sis milions de jueus assassinats en els camps d’extermini nazi eren un dels màxims episodis de terror que havia viscut la humanitat. Tota la societat alemanya, en un grau o en un altre, preferia oblidar-ho, passar pàgina. No se’n parlava a les famílies i, tal com constata Sebald, tota una generació d’escriptors alemanys va ser incapaç d’abordar la qüestió.

Així fou, de retruc, com l’episodi dels bombardaments i la destrucció de les seves vides i ciutats va restar també relegat a l’oblit. Els alemanys es van esforçar a crear un nou futur, callar, oblidar el passat i reconstruir les seves vides i les seves ciutats. Censura i autocensura pre-conscient. És com si la població, malgrat el seu gust innat per narrar, reflexiona Sebald, hagués perdut la capacitat física de recordar, especialment dins els confins de les superfícies destruïdes de les ciutats. Per això escriu: “Les imatges d’aquell terrible capítol de la nostra història no van traspassar mai veritablement el llindar de la consciència nacional.”

Per esvair aquella ombra de censura que marcava la seva vida i la de la seva generació d’alemanys, Sebald va investigar tant com va poder. Què havia passat amb els morts i els supervivents dels bombardaments d’Hamburg, Dresden i més ciutats. Com es van fer els bombardaments, com va morir la gent i com sobrevivien entre les runes els qui encara eren vius. Com corrien pels carrers persones convertides en torxes vivents. Com rebentaven els cadàvers escalfats per l’esclat de les aigües bullents de les calefaccions sota el foc de les bombes. La pudor posterior de putrefacció humana que va durar mesos en el que va ser, potser, el camp de runes més horrible de tot Europa. La gent viva va embogir, emmudir, al·lucinar, com zombis. Envoltada d’escombraries, aigües negres i eixams de mosques verdes, rates i cucs gegants que van sorgir de les runes de la destrucció.

En el seu relat hi ha moltes escenes impressionants. En la memòria, en retinc dues d’ençà que vaig llegir el llibre fa molts anys. Les he comprovades i el record resta intacte. Quan la gent espantada baixava d’un tren de passatgers, una maleta de cartó va caure a l’andana i es va obrir. La propietària estava molt alterada. Entre joguines, un estoig de manicura i roba interior socarrimada, hi havia el cadàver d’un nen rostit i momificat que la dona s’enduia no se sap on.

En una altra escena explica que, en un viatge en tren durant quilòmetres, tan sols es veien runes per les finestres a banda i banda. El vagó anava ple de gent. Semblaven somnàmbuls, amb la mirada fixa a terra o al sostre. Ningú no mirava mai a fora per les finestres.

El film que posa imatges a les paraules de Sebald

L’ucraïnès Serguí Loznítsia ha posat les imatges reals a allò que ens va explicar Sebald en paraules. Sense veu en off. Sense testimonis de carrer. Només música. Les imatges d’arxiu que ha fet servir són excel·lents, tant per la vida de la gent abans i després de les matances, com per la construcció de bombes i avions.

Els britànics i els alemanys van fer realitat una indústria de la massacre aèria enorme i eficaç. Hi ha seqüències impressionants dels vols de bombardament i de la posterior destrucció causada quan s’esvaïa el foc, les flames, el fum i la pols. Imatges que remeten a moltes de les que veiem d’ençà de fa mesos per televisió sobre les guerres actuals.

La lectura i el visionament de totes dues obres causa un efecte colpidor que explora els límits de la crueltat humana i els resultats devastadors. Alhora que detalla i mostra la cara fosca, per molts anys, ignorada o silenciada, del desastre que van ser els bombardaments aeris contra la població civil indefensa de la Segona Guerra Mundial. Tant a Alemanya com a la Gran Bretanya. El material d’arxiu i les reflexions i dades de Sebald sobre el que va passar a Alemanya, aportades ja fa anys actuen com un joc de miralls, on es reflecteixen les tragèdies bèl·liques antigues en els bombardaments que hi ha a Gaza, a Ucraïna i més llocs del món.

Les xifres sempre són variables segons les fonts consultades, però segons que relata Sebald a l’assaig d’investigació en fonts oficials, la RAF va llançar un milió de tones de bombes sobre Alemanya. 131 ciutats van ser atacades, una vegada o més. Algunes van ser gairebé arrasades. 600.000 civils van ser víctimes, 3 milions d’habitatges van ser destruïts i, en acabar la guerra, hi havia 7 milions i mig de persones sense casa. A cada habitant de Colònia li corresponien 31,4 metres cúbics de runes, i a cada ciutadà de Dresden, 42,8. Però què significava realment tot allò?, es demana Sebald al començament de l’assaig, no ho sabem. I va treballar profundament i rigorosament per esbrinar-ho.

És moralment acceptable fer servir la població civil indefensa d’objectiu militar? Com es pot justificar la destrucció en massa de ciutats i l’extermini de bona part dels seus habitants? Són qüestions ètiques que van començar a plantejar-se aleshores i encara són vigents avui, quan el mètode de matar per l’aire és plenament acceptat per la majoria d’estats del món, siguin considerats democràtics o dictatorials.

Les justificacions de Winston Churchill i Bombarder Harris

A banda de mostrar-nos la destrucció terrible i les conseqüències per a la vida de les persones i les ciutats, el documentari de Serguí Loznítsia també ens il·lustra sobre el que era el pensament d’alguns dels grans protagonistes que ordenaven els bombardaments aeris. Com comunicaven a l’opinió pública les seves intencions i, fins i tot, com ho justificaven.

El film inclou fragments de discursos radiofònics d’alguns de dos o tres dels principals protagonistes. Un dels quals és el mariscal de l’aire britànic Arthur T. Harris, Bombarder Harris, un dels responsables màxims i entusiastes de la guerra aèria contra la població civil. Com que el documentari no té una veu en off (i fa bé) que aporti unes mínimes dades sobre els personatges i els fets, crec oportú de reproduir una de les referències que en fa l’escriptor suec Sven Lindqvist a l’assaig Historia de los bombardeos (Turner, 2002):

“Arthur Harris va acceptar, sense piular, una ordre rere l’altre de concentrar-se en la indústria petroliera, en què la maquinària bèl·lica alemanya podia ser reduïda a la meitat. Tanmateix, en el seu pensament, condicionat per dècades de guerres colonials, no hi havia lloc per a la indústria petroliera. Eren les ciutats les que s’havien de cremar. Es va sotmetre obedient als plans de bombardar les plantes petrolieres. Però hi va haver ‘desviacions de l’ofensiva principal’ que es van continuar centrant en les zones residencials, és a dir, en combatre la ‘moral’ de dones, nens, i vells.”

Al film és Bombarder Harris en persona qui ens explica, tal com ho va fer en realitat als ciutadans britànics per ràdio, l’essència del seu pensament:

“Colònia, Lübeck, Rostock… aquest és només el començament. Deixin que els nazis prenguin bona nota de l’horitzó occidental on veuran un núvol fins ara no més gran que una mà. Però, darrere aquest núvol rau tot el poder massiu dels EUA. Quan una tempesta esclati a Alemanya, recordaran els dies de Lübeck, Rostock i Colònia com un home atrapat en la ràfega d’un huracà recordarà els suaus zèfirs de l’últim estiu. Hi ha molta gent que diu que el bombardament mai guanya la guerra. Bé, la meva resposta és que encara no s’ha provat mai, i ho haurem de veure. Alemanya aferrant-se més i més desesperadament a les seves conquestes, i nèciament intentant-ho més, farà que sigui un experiment inicial més interessant.”

Però, sens dubte, de tot el film, la intervenció històrica que més impressiona per la seva cruesa és la de Winston Churchill. Són paraules que va pronunciar per ràdio abans dels bombardaments de la RAF sobre les ciutats alemanyes, quan la guerra ja havia entrat en la fase final:

“La població civil d’Alemanya té una manera fàcil d’escapar d’aquesta severitat. El que han de fer és abandonar les ciutats on es duen a terme treballs de munició. Abandonar la feina i sortir al camp i mirar el foc a les cases des de la distància.”

Bombardaments de civils per a sortir de la marginalitat?

Vejam què ens explica W. G. Sebald. Segons ell, l’estratègia del “bombardament d’àrea” es va basar en la posició summament marginal en què es trobava la Gran Bretanya l’any 1941. Hitler era al cim del seu poder, els nazis havien conquerit el continent i eren a punt de penetrar a l’Àfrica i l’Àsia. Els britànics no tenien cap possibilitat d’intervenir-hi. Eren relegats al seu destí insular. Amb aquesta perspectiva, Churchill va creure tenir la solució i va escriure a Lord Beaverbrook i li va dir que solament hi havia una via d’obligar Hitler a un enfrontament: “Un atac d’exterminació absolutament devastador dut a terme per bombarders molt pesants del nostre país sobre el territori nazi.”

I així ho van fer. Construint bombes, avions i entrenant pilots, tal com mostra el documentari de Serguí Loznítsia, amb un esforç patriòtic i industrial gegantí. Les imatges d’arxiu són documentaris de propaganda de l’exèrcit o del govern i mostren com es va perfeccionar, tant a la Gran Bretanya com a Alemanya, amb orgull patriòtic i alegria proletària la indústria de la matança aèria de la població civil.

Dresden, 1945

Per exemple, Dresden. Quan la guerra ja tocava a la fi, el 13 i el 14 de febrer de 1945, l’aviació aliada i americana van destruir la ciutat i els seus habitants en un atac infernal, gairebé sense precedents. Hi van morir desenes de milers de persones. Hi van participar uns mil avions. La destrucció va ser gairebé total en una ciutat que no tenia un valor estratègic especial. I menys encara quan la guerra ja era pràcticament decidida.

Així descriu Sven Lindqvist allò que va passar: “Dresden seria la més gran victòria de l’Escamot de Bombarders (de Bombarder Harris) de tota la guerra. La tempesta de foc d’Hamburg, que havien intentat de repetir una vegada i una altra sense èxit, es va reproduir aquí d’una manera encara més cruenta. La temperatura va superar els mil graus. Al voltant de cent mil civils van morir –el nombre exacte és impossible de determinar, atès que hi va haver nombrosos cadàvers que mai no van poder ser identificats, ni tan sols separats els uns dels altres, una vegada van passar a l’estat ‘semilíquid mitjançant el qual la pols torna a la pols’, segons paraules de Kurt Vonnegut. L’escriptor nord-americà era aleshores a Dresden com a presoner de guerra, sobrevisqué a l’atac i va ajudar a desenterrar els cadàvers.” Ell és un dels que, anys a venir, van gosar de començar a explicar allò que havien vist i viscut.