Sobre els antics prussians

Quan es parla de Prússia, hom pensa indefectiblement en Frederic II “el Gran”, monarca del segle XVIII famós per la puixança del seu exèrcit, per haver eixamplat el regne annexant terres de la confederació poloneso-lituana i per haver esdevingut hegemònic entre els estats alemanys. Qui ha visitat el palau de Sans-Souci a Potsdam ha pogut comprovar l’ambició de Frederic emulant  Versalles ensems amb l’absolutisme de Lluís XIV. Amb ell Prússia esdevingué la força unificadora de la Confederació del Nord d’Alemanya primer, i de l’imperi alemany després. Arran de la revolució de 1918-1919, Prússia deixà de ser una monarquia i es convertí en l’estat lliure de Prússia. Per poc temps, perquè fou abolit per les forces d’ocupació aliades el febrer del 1947, quan privaren Alemanya d’una gran part del territori prussià, incloent-hi l’antiga capital, Königsberg –rebatejada Kaliningrad pels russos, que encara en són titulars. Fins llavors, Prússia havia restat hegemònica en les diverses refundacions de l’estat i la petja d’aquella hegemonia persistiria, contra la idea fundacional de la República Federal, quan Berlín tornà a ser la capital d’Alemanya el 1990. De fet, la referència a Prússia subsisteix en organismes de l’estat federal, com la Fundació del Llegat Cultural Prussià, que supervisa els vint-i-tants museus i organitzacions culturals de l’àrea de Berlín. Una vaga memòria cultural de caràcter burocràtic és tot el que queda d’un estat que, amb els clarobscurs de les grans potències, féu història de gran format.

Però aquesta Prússia que ve al cap en primera instància no era l’original. Els prussians eren un poble, o més ben dit un conjunt de tribus que habitaven la regió al sud-est de la mar Bàltica, entre el Vístula i la llacuna de Curlàndia. D’aquesta regió prengué nom l’imperi dels Hohenzollern sense tenir cap relació ètnica, cultural ni lingüística amb els antics prussians, que parlaven una llengua relacionada amb les bàltiques i tenien una religió pre-cristiana de culte dels avantpassats. D’aquesta gent no sols no en resta a penes cap memòria, sinó que fins i tot el nom els fou usurpat ensems amb els territoris, la religió i els costums. Primer amb les migracions eslaves dels primers segles de l’era cristiana i després amb la conquesta de l’Orde Teutònic, els antics prussians foren assimilats per altres pobles. D’ençà del segle XIII la llengua prevalent ja era el baix alemany i el prussià amb penes i treballs arribà al segle XVIII, en què acabà d’extingir-se. És freqüent que de les cultures exterminades les notícies ens arribin pels conqueridors. De l’antiga Prússia es coneix l’estructura tribal pel Chronicon terrae Prussiae, compost per Peter von Dusburg el 1326, un segle després de la conquesta pels croats de l’Orde Teutònic. Peter esmenta onze “països” i deu tribus, denominades amb criteri geogràfic. De fet, aquest criteri també defineix l’ètnia conjunta, car el nom Prūsas (prussià) es relaciona etimològicament amb una massa d’aigua, referint-ho a una regió farcida de llacs i aiguamolls. Tanmateix, els antics prussians no s’anomenaven així entre ells; exacerbant el localisme, adoptaven el nom de la regió que habitava cada tribu. Aquesta particularització enterca, aquest delimitar la identitat grupal als accidents geogràfics, els impedí d’organitzar-se políticament i gestionar la totalitat del territori. El conservadorisme tribal els afeblí, cosa que propicià la conquesta i subjugació. Durant segles subsistiren nominalment, havent estat substituïts per un altre poble que els imposà llengua, religió i govern, en canvi de transmetre el patronímic a un dels imperis més influents d’Europa.

Podria acabar l’article aquí, deixant-lo en una senzilla paràbola. Però hi ha un colofó metodològic que convé no estalviar. La geografia fou un cavall de batalla del determinisme de final del segle XIX, una variant del darwinisme ambiental impulsat per Hippolite Taine i representat a la península ibèrica pels autors de la Generació del 98. Ja es troba en el fascinant Idearium español d’Ángel Ganivet, precursor d’aquell grup d’escriptors. Oposant la geografia a la història, Ganivet afirma que la història d’Espanya del segle XVI al XIX ha estat un error per haver-se apartat dels determinants geogràfics. D’acord amb aquest criteri, la configuració peninsular d’Espanya com a transició entre Europa i Àfrica aconsellava de continuar la reconquesta a l’Àfrica en lloc de dispersar les energies en la conquesta transatlàntica.

Amb el desprestigi de les “lleis de la història” al final de la Guerra Freda, el determinisme teleològic fou desplaçat pel determinisme espacial. La territorialitat tornava a enllaçar amb la identitat, conferint-la i modificant-la. La doctrina romàntica que associava la identitat dels pobles a la llengua i els agrupava d’acord amb els elements lingüístics compartits era bandejada en favor de criteris més permanents. La configuració orogràfica de l’espai, la climatologia i la hidrologia eren productors naturals d’identitat, com els aiguamolls de la Prússia originària. D’aquesta manera, bescanviant la història per la geografia, un determinisme en substituïa un altre. Amarrant la predicció amb referents pretesament objectius es continuava exorcitzant la incertesa i expulsant l’element humà més imprevisible: la voluntat. Al capdavall, ni els llacs, rius i zones pantanoses del sud-est de la mar Bàltica, ni la cultura material de les tribus prussianes, ni la lluita de classes a l’interior de cadascuna, no expliquen satisfactòriament la incapacitat d’unificar-se i organitzar la defensa del territori compartit o de preservar la llengua. La voluntat és el gran enigma salvaguardat en tots els mites d’ençà que la humanitat reflexiona sobre el seu destí. I ara, si em permeteu un salt amb valor de punts suspensius en la cadena significativa, voldria proposar al lector a tall de deure per a les vacances, de tancar el parèntesi obert per la paràbola. És molt fàcil, sols cal tenir orelles i escoltar la remor de l’entorn.