Sobre el paper tot s’aguanta… però els edificis cal omplir-los de contingut

Aquesta setmana hem sabut que l’Ajuntament de Barcelona havia comprat l’edifici de l’antiga editorial Gustavo Gili, tot un exemple d’arquitectura racionalista de Joaquim Gili i Francesc Bassó, amagat al mig de l’Eixample. El tinent de batlle de Cultura, Jordi Martí, n’ha explicat totes les virtuts en una presentació a la premsa, que ha restat bocabadada per la singularitat i la bellesa de l’edifici, perfectament conservat encara amb el mobiliari original.

L’operació, valorada en nou milions i mig d’euros, ha de servir, segons el consistori, per a activar tota una mena de carambola d’usos. D’una banda, els 6.800 metres quadrats de l’edifici del carrer de Rosselló 87 es preveuen com a “espai municipal de cultura i educació”, compartit amb les oficines de l’Institut Municipal de Cultural, que actualment són a la Virreina, que amb aquest trasllat podrà destinar tot l’espai del palau al Centre de la Imatge, i a l’antiga Escola Massana, que es convertirà en la nova biblioteca del districte de Ciutat Vella. De la mateixa manera, el trasllat a l’edifici de l’Eixample de l’Institut Municipal d’Educació, actualment a la plaça d’Espanya, permetrà d’ampliar l’escola Francesc Macià. Fins i tot, segons l’ajuntament, l’alliberament dels pisos de sobre la botiga Beethoven de la Rambla, actualment també dedicats a les oficines de la regidoria de Cultura, permetrà de convertir-los en residències artístiques.

Sense projecte executiu i tot esperant un nou mandat

Sobre el paper, tot s’aguanta. Però, si llegim la lletra petita, veurem que el projecte executiu del nou edifici no es redactarà fins l’any vinent i la carambola de trasllats i redefinicions d’usos i espais no es podrà fer fins al mandat següent. És a dir, passades les eleccions del 2023, després de les quals vés a saber qui hi manarà, a la plaça de Sant Jaume. De fet, aquesta indefinició d’avui dia fa difícil de saber quin espai es dedicarà a oficines i quin a programació cultural i, per tant, si realment la Gustavo Gili serà un espai obert a tothom o bé un edifici burocràtic.

L’adquisició d’immobles pels poders públics sempre fa molt efecte en l’opinió pública. La degradació d’edificis singulars i la pèrdua d’alguns en una ciutat arquitectònicament tan variada –del gòtic al darrer crit– preocupa molta gent, i és lògic que es pensi que l’ajuntament, el govern de tots, és el que ha de corregir els excessos destructius de la mà invisible (i torta) del mercat, i fer-se càrrec dels teatres que tanquen, dels edificis d’oficines buits, de les torres precioses i els habitatges amb solera. De fet, el mateix consistori va crear un fons per a comprar aquesta mena d’edificis. Ara, el problema el tenim quan aquestes compres responen més a una actuació de cara a la galeria que no pas a un estudi concret de les possibilitats de cada edifici i a l’estat en què es troben.

En relació amb això, hi ha casos enquistats, com ara el Teatre Arnau; casos que s’han dilatat en el temps, subjectes als canvis de color polític i d’idees dels responsables del cartipàs, com el Canòdrom de la Meridiana; o incògnites que s’haurien de resoldre els mesos vinents, com el Molino. A banda de comprar edificis –lloable política!–, els ajuntaments tenen un altre instrument si volen protegir el patrimoni arquitectònic en risc: el planejament urbanístic i el catàleg de protecció. De fet, ens faríem creus de quines meravelles podrien anar a terra si les comprava un promotor sense escrúpols!

Oteiza i Chillida, el diàleg inèdit entre dos caràcters

La Fundació Bancaixa de València ha inaugurat avui una exposició dedicada a dos dels grans noms de l’escultura basca del segle XX: Jorge Oteiza i Eduardo Chillida. La mostra presenta la novetat de fer dialogar totes soles, en peu d’igualtat i per primera vegada, les obres de dos creadors que, malgrat els seus estils ben diferenciats, van seguir trajectòries fins a cert punt paral·leles, especialment en les dècades dels cinquanta i seixanta, quan tots dos artistes van mantenir una relació d’amistat i admiració i interès mutu.

L’exposició “Jorge Oteiza i Eduardo Chillida. Diàleg en els anys 50 i 60” comença cronològicament l’any 1948, amb dos viatges: el retorn d’Oteiza després d’una llarga estada a Llatinoamèrica i l’anada a París de Chillida amb la voluntat d’esdevenir escultor. I es tanca amb la consagració paral·lela l’any 1969: amb la culminació de l’obra estatuària d’Oteiza al santuari d’Arantzazu i la instal·lació de la primera obra pública de Chillida, davant la seu parisenca de la UNESCO.

L’exposició, que es podrà veure fins el 6 de març de 2022, ha estat possible gràcies a les institucions legatàries de tots dos artistes: la Fundació-Museu Jorge Oteiza d’Altzuza i la Chillida-Leku d’Hernani.

Museu de Mallorca, seixanta anys

El 2 de novembre de 1961, el Consell Insular de Mallorca aprovava el decret de creació del Museu de Mallorca. Per celebrar-ne els seixanta anys, la institució ha renovat a fons l’exposició permanent i prepara un acte públic el dia 24 de novembre. Entre les novetats que els responsables esperen poder mostrar, per bé que no immediatament, hi ha el bust d’August velat de can Pueyo, adquirit pel Ministeri de Cultura espanyol a petició del consell per tal d’exposar-lo al museu.

Aquest Museu de Mallorca renovat també inclourà la cessió pictòrica procedent de la Fundació Sa Nostra, amb pintures d’Anckermann, Bauzà, O’Neille, Ribas, Muntaner, Gelabert, Cerdà, Bernareggi, Cittadini, Gittes i Pilar Montaner, entre més artistes.

L’imprescindible

El festival Clàssics, impulsat per la Casa dels Clàssics, torna enguany amb la ira per protagonista. Demà s’inauguraran els actes amb una taula rodona al CCCB que comptarà amb Maixabel Lasa, vídua de Juan María Jáuregui, assassinat en atemptat terrorista; els escriptors Pol Guasch i Bel Olid; la boxadora Esther Páez; i l’ex-pres José Luis Russo. El Clàssics també s’afegirà a la commemoració del bicentenari del naixement de Fiódor Dostoievski, amb una marató de lectura pública i oberta de Crim i càstig a diversos espais de la ciutat de Barcelona, que començarà el dia 6 al CCCB i es clourà el dia 11 a la Casa Rússia.

El nom propi

L’artista Paula Bonet presenta públicament el seu taller la Madriguera, situat al passatge Valeri Serra 23 de Barcelona, amb una diada de portes obertes. L’espai, concebut com un lloc de creació dedicat al perfeccionament de tècniques de gravat –com ara l’aiguafort, l’aiguatinta o la xilografia– i pintura, però també d’iniciació a la ceràmica i, fins i tot, a la paraula, s’inspira en el Taller 99, de Santiago de Xile, on Bonet es va formar amb creadors com ara Rafael Munita i Roser Bru, traspassada el mes de maig proppassat.

L’efemèride

El 10 de novembre farà trenta anys de la mort de Montserrat Roig, a l’edat de quaranta-cinc anys. En aquesta curta però intensa vida, estroncada per la malaltia, l’escriptora va tenir temps de construir una sòlida obra narrativa, amb obres com El temps de les cireres, premi Sant Jordi 1975, i una carrera periodística excepcional, amb les seves sèries d’entrevistes a personalitats del món de la cultura i el volum Els catalans als camps nazis, per exemple.

Caldrà estar-ne al cas

Magaluf ghost town, el documentari de Miguel Ángel Blanca sobre el món desmesurat i paradoxal d’aquest enclavament turístic de Mallorca –un Twin Peaks balear, segons el cineasta– serà l’encarregat d’obrir el 15 de novembre l’Alternativa 2021, Festival de Cinema Independent de Barcelona.