27.11.2015 - 02:00
El sistema d’immersió lingüística fou dissenyat com una eina de cohesió social, alhora que cercava l’extensió del coneixement i de la presència social del català. L’hem defensat i l’hem de defensar aferrissadament dels qui, amb arguments fal·laços, volen evitar que aquests objectius es puguin assolir. Per això mateix no hauríem d’enganyar-nos a nosaltres mateixos ni defugir l’autocrítica. Si es tracta d’un element central del model de convivència a Catalunya, potser ens l’hauríem de prendre més seriosament, i fer balanç dels resultats de manera honesta i estricta.
Quina és la realitat, més enllà de les proves PISA o dels resultats de la selectivitat? Tots sabem que una part dels joves catalans, especialment en algunes zones del territori, tenen una competència limitada en català, i alguns, a més, no el fan servir habitualment. N’hi ha prou de sortir a comprar un tarda al centre de Barcelona, de Tarragona o de Martorell, per posar alguns exemples. Són joves provinents de barris i ciutats on el català no té cap presència, o gairebé, més enllà de l’escola. Amb sort, deuen haver fet l’educació infantil i la primària en català, però en canvi és molt probable que el castellà hagi esdevingut majoritari, si no exclusiu, a secundària. Aquests joves viuen en castellà: família, amics, lleure, feina… Si llegeixen, ho fan en castellà; rarament miren TV3 o consumeixen productes culturals en català. Parlem de generacions que, sobre el paper, han viscut de ple la immersió.
Joves amb aquest perfil arriben a les facultats d’Educació perquè volen ser mestres. Hi tenen tot el dret. Però quin futur té la immersió en aquestes circumstàncies? Podem esperar que la universitat resolgui les mancances que arrosseguen? Més aviat no, perquè encara hi ha una altra realitat sorprenent: a tots els estudiants de Catalunya que superen l’ESO se’ls reconeix un nivell equivalent al C de català. Amb aquesta situació aparentment idíl·lica, de nou sobre el paper, ja es veu que no cal incloure gaires assignatures de català als graus d’educació. Així, a la Universitat de Barcelona trobem una única assignatura quadrimestral obligatòria de llengua catalana en el primer curs, el mateix nombre d’assignatures que es dediquen a la llengua castellana i a l’anglesa. I això és tot. Sobre el paper no hi ha mancances. Per tant, fóra contradictori impulsar mesures per pal·liar una situació que no existeix. Sobre el paper.
Què es pot fer amb tot just quatre mesos de classe? Tots els esforços resulten insuficients. Sobretot si tenim en compte que, molts d’aquests estudiants, que han superat el batxillerat i la selectivitat, tenen mancances greus en l’ús del llenguatge, i per tant en català, en castellà o en qualsevol llengua. Molt sovint no són capaços de redactar textos coherents i ben estructurats; escriuen amb moltes incorreccions; tenen un vocabulari limitat; els costa llegir en veu alta… En català la cosa s’agreuja, és clar. Tot i haver estudiat la normativa durant anys, no han arribat a consolidar-la. El seu català és farcit de castellanismes lèxics, sintàctics i expressius, i tenen problemes seriosos amb els sons del català. Pel que fa als catalanoparlants, la situació general és força semblant: d’una banda, presenten les mateixes mancances quant a la lectura i l’escriptura, i al coneixement de la normativa; d’una altra, si viuen a Barcelona o a l’àrea metropolitana, tenen també dificultats amb alguns sons propis de la llengua catalana. En relació amb aquest segon aspecte, si més no en aquesta zona del país (però també en d’altres), ja es pot considerar en procés d’extinció la vocal neutra, la palatal lateral (ll) i la pronúncia àtona de la conjunció ‘que’. Davant de trets fonètics com aquests mostren una clara incomoditat: els consideren poc naturals, antiquats, ‘molt catalans’ o de comarques. Aquest és ja, de fet, el model que es difon sovint des de les sèries de TV3 adreçades a un públic jove.
És evident que no podem atribuir tota la responsabilitat d’aquesta situació al sistema educatiu. Les circumstàncies socials i sociolingüístiques hi tenen un pes molt important. En el lleure, i en el món de les extraescolars, un altre àmbit important per als infants i els joves, el català hi té una presència escassa, molt singularment en les activitats de caire esportiu. No cal fer ara un repàs de la presència del català al carrer o als mitjans de comunicació, ni parlar de la norma de convergència. Però, sigui com sigui, podem constatar que, amb la immersió tal com s’ha aplicat (o com, en ocasions, no s’ha aplicat), no n’hi ha hagut prou per a assegurar la competència de tots els alumnes en llengua catalana. El forat negre que representa l’educació secundària pel que fa al català acaba de reblar el clau. És evident que no s’hi ha vetllat prou pel compliment de la llei en relació amb la llengua vehicular d’ensenyament, probablement per un excés de prudència. Aquesta realitat, el predomini del castellà a l’educació secundària, ha esdevingut tan habitual que ja no ens sorprenem quan apareixen a TV3 professors d’institut fent la classe en castellà. Potser s’han evitat conflictes (en una actitud ben diferent de la que adopten els contraris a la immersió), però amb aquesta dinàmica hem arribat fins a la situació actual.
No podem continuar assumint acríticament, o interessadament, que els nostres joves acaben l’ensenyament obligatori dominant el català, el castellà (i aviat sentirem que l’anglès), ni tampoc que som davant de les generacions més ben preparades de la història. Tenir títols no és sinònim d’haver assolit competències o d’haver adquirit coneixements; tot plegat s’ha convertit en una ficció. És una realitat idíl·lica sobre el paper. Però estem estafant els nostres fills i ens estem estafant a nosaltres mateixos. Si continuem mentint-nos o mirant cap a una altra banda, hipotecarem el futur de la llengua i del país. I arribarà un punt que no hi haurà cap paper capaç d’amagar-ho.
