Sobre el comunicat de l’ANC

El primer objectiu per al dijous, és aconseguir que el bloc independentista obtinga més vots i més diputats que el bloc reaccionari. Quan s’haja aconseguit, més enllà de qui serà el president, caldrà tindre clar que el més important és la feina a fer a partir del divendres. Evidentment, el president deurà el seu càrrec a unes eleccions il·legítimes i imposades, però també acceptades. I tots, els professionals de la política també, han de saber que és el Poble, qui va al davant. Fou la gent qui va rebre els colps el primer d’octubre. Cal parlar de tot. De qui serà què i de què farà l’endemà. El moment és difícil, però ni de bon tros és el pitjor que s’ha superat. Penseu que la duresa d’Espanya és fruit de la desesperació que li inspira la seua feblesa. El primer objectiu és guanyar. I somrient, que els treu de polleguera. I, a partir de l’endemà, continuar treballant per la República. Els altres no tenen cap programa ni saben què fer.

ERC està aprofitant la decisió del govern de M. Rajoy d’estroncar la Generalitat per proclamar president el seu candidat. És donar poder a l’estat, colaborar-hi.

Voler que el president legítim es mantingui no té res a veure amb personalismes, té a veure amb no acceptar les imposicions de Madrid. Vam haver d’acceptar la votació però, com a mínim, reinstaurem el govern que ens han ‘decapitat’ (com diu Sáez).

De tota manera, digui el que digui l’ANC, ERC no canviarà de posicionament.

Doncs jo crec que el que cal és defensar la legitimitat de la Generalitat i del procés que ha desenvolupat el govern català acompanyat també per nombroses organitzacions socials. I la legitimitat ve donada perquè s’han emparat en el dret d’autodeterminació de Catalunya, dret d’autodeterminació que no pot quedar a disposició del parlament d’altra nació. I la legitimitat ve donada també per que ha estat avalada per una majoria parlamentària i pel poble el 1-O. D’aquí que podem parlar de cop d’estat i de segrestos dels nostres polítics presos, sense oblidar la violència exercida per la policia enviada per l’estat contra la població que votava.
I així les coses, les forces polítiques republicanes han decidit concórrer a les eleccions de forma separada. I ara i aquí el millor que pot passar és guanyar aquestes eleccions i, a continuació, restituir les institucions catalanes tal com estaven abans d’aplicar el article 155. Si després cal atendre la nova correlació de forces ja es farà com passa en tots els països democràtics. Hi haurà marge per aplicar polítiques socials en funció d’aquesta correlació, però no podem cedir en quan al respecte a les institucions catalanes. Ara, si la cosa depèn dels vots dels comuns veurem si estan per restituir la Generalitat o no.
Apart d’això jo veig un parell de “mantres” que caldria desmitificar:
Per una banda la qüestió de la “unilateralitat”. Entenc que en política caldria parlar més de determinació per desenvolupar el programa o full de ruta i aquesta determinació sempre estarà pendent de la correlació de forces.
Per altra, crec que cal donar una resposta contundent a les expressions fetes per Josep Borrell fa un parell de dies. Porten molt de temps els socialistes parlant de divisió social on molts de nosaltres veiem que hi ha diferents posicionaments polítics. I si hi ha aquesta divisió és més accentuada del que voldríem segurament ve induïda pel comportament del règim polític espanyol contra la nació catalana. Ara parla aquest parla de societat malalta e infectada. Entenc que cal parar els peus a aquesta mena de deriva fascistoide i és una responsabilitat del PSC. I no es tracta de parar-lo a base de contestar amb frases ocurrents, sinó entrar al fons, perquè és cert que estan venent aquesta idea ja fa molt de temps per les Espanyes. A mi em sorprèn aquest llenguatge supremacista perquè sincerament no me esperava que alguns poguessin arribar tan lluny amb el seu autoodi.

Em dona la sensació que estem caien massa en les trampes de l’unionisme per sembrar discordia.

Despres de les eleccions ERC i Junts per Catalunya es posaran d’acord i posaran damunt la taula la millor fórmula per manetenir i construir la república.

El que es discuteix en aquestes eleccions no és el govern sinó la recuparació de l’administració.

Si l’independentisme perd les eleccions haurà estat per les trampes de l’estat i no podem reconeixer de cap manera el govern que en surti. Ens haurem d’aferrar al govern a l’exili i treballar desde la clandestinitat. És això el que ha dit l’ANC.

Si l’independentisme guanya les eleccions ERC i junts per Catalunya hauran de trobar la fórmula per compaginar el desenvolupament de la república i la recupareació de l’administració.

La única possiblitat que es donés el conflicte que els sembradors de discordia ens volen fer creure seria si l’independentisme guanyes de forma tan aclaparadora en vots i escons que ERC pogués formar govern sense Junts per Catalunya.

Seria molt sorprenent una victòria tan exagerada amb candidats a la presó, amb candidats a l’exili, amb amenaces contants de totes bandes per coaccionar als electors, amb tots els mitjans de comunicació de masses espanyols i la majoria dels catalans descaradament contraris a la independeoncia … Una victòria folgada en vots i escons en aquestes condicions seria equivalent a un vot unánime en condicions normals. Simplement imposible.

Potser estem en un moment on hi ha massa tibantors per a implementar fefaentment la República. Us demane tranquil·litat, serenor i esforç en aquesta recta final de tres dies intensos.

Ho veig com una bona oportunitat: si ho veiem amb perspectiva històrica és exactament igual que va passar en la Proclamació de la Independència de les tretze colònies dels EUA. Les pugnes entre aquells homenots de la proesa eren ni m´s ni menys que J. Adams, T. Jefferson, G. Washington, John Hancock , B. Franklin, J. Madison, etc per la manera de reixir-n’hi.

Estratègies i tàctiques diverses. Interessos diversos però que confluïen –tots ells- en l’objectiu de la llibertat. Igual que ens passa a nosaltres en aquest punt d’inflexió. Nosaltres juguem amb l’avantatge de que enfront no tenim l’imperi més poderós i amb les ments més privilegiades ue tenia Jordi III.

Ells tenien l’entrebanc de que estaven forjant això que hui en dia diem “Democràcia liberal”. Si som capaços de deslligar imatge funció, veurem que ens és propiciatori que l’imperialisme que ens està “calfant” sàpiga quina serà la decisió que prendrem. Els resultats del que vota la gent ens donarà les claus per a guanyar la partida.

Un parell de marmolades a l’amic Vicent:

1. No és segur que guanyem com volem dijous vinent. No digues blat fins que el tinguem al sac i ben lligat. NO em refie de cap olfacte, ni enquesta. Ací mos l’estem jugant encara al roig i al vermell. Sabent que el 0 és verd i la banca.
2. Si s’adoneu veureu la desconnexió absoluta amb les candidatures colonialistes i feixistes. Entre les que incloc els dos “invents del CNI” com C$’s i Podemos-España (ex-15M, que ja hem vist que han abdicat de tot menys de les poltrones) i les seues delegacions al Principat i als altres dos i mig Països Catalans caients al sud del Pirineu. És a dir, com els fundadors dels EUA, ja estem fent realitat la República, si més no, amb la NO COL·LABORACIÓ i NO COOPERACIÓ amb l’estat colonialista. En tenen de tot (estat, mitjans econòmics i de comunicació, exèrcit, serveis d’intel·ligència, jutges i tribunals, fiscals, etc) menys el factor humà que en aquestes “guerres” és el cor del tronc.
3. Això ja ho interpreten com a desobediència: la “desafecció meninfotera”, per això amenacen amb “desinfectar-nos”.
4. La trajectòria de tot demòcrata radical d’aquest país sempre ha estat titubejant doncs el marc de treball on incidíem sempre ha estat l’estranger i colonial. Érem conseqüents i no podíem ser radials com olia W. Benjamin, i per això sempre ens ha calgut anar resituant-nos per a ser més eficaços per a la societat a la que manifestem adhesió.

PS-1: com a mostra de la sinuositat partidista faré un esbós personal: 1980 PNPV. 1982 UPV. 1988-9 BNV. 1992 ERC (servidor siga possiblement hui el 95 % de militants són més nous que jo mateix). Doble militància creació -a València a Can Bermell- Reagrupament de Carretero-Sayas-Renyer-Molina, etc. 2016 Reagrupament s’integra a PDE.Cat amb qui també pague quota.

És a dir, com els nostres antecessors front a l’imperi colonial de època dictatorial, ens calia redoblar o triplicar esforços per a fer que les sinergies foren confluents i no divergents, per eficàcia. Allò que hom diu: “fer tots els papers de l’auca”.

PS-2: Per cert, trobe que les CUP estan predestinats a treure l’aigua clara en aquest envit per la LLIBERTAT I LA DEMOCRÀCIA AVANÇADES. Balears i Valencians conservem el joc del “TRUC”, que és un joc de cartes per parelles bàsicament consisteix a “enganyar” la parella contrària, ja sia per portar bones cartes o per anar de “farol”. Vosaltres ja m’enteneu.

La violència contra els habitants de Catalunya -espanyols encara- ha estat inaudita. La liquidació del Govern democràtic – espanyol encara – ha estat il·legítima. No s’ha acceptat la presència d’observadors internacionals a les eleccions – espanyoles – autonòmiques. La campanya ​electoral – espanyola també – ha estat potinera, perquè uns candidats han jugat amb tot a favor, i altres humiliats i empresonats o a l’exili han hagut de fer el que han pogut.

El resultat podem estar convençuts que serà una batalla de dades: les oficials; les dels partits; les de l’ANC. ​El que és segur és que ​ningú proposa unes eleccions ​tan arriscades ​si pensa que corre el risc de perdre-les.​ ​Segurament costarà molt fer quadrar el que ixca de les urnes, ​això sen​t​ optimist​a​.

​Podem augur​ar manifestacions massives en defensa dels resultats​ i del Govern legítim i possibles noves accions de pressió . ​Afegint que sigui quin sigui el resultat el Reino mantindrà la palanca del 155​ ben​ tibada​, a despit de tot​. ​Per que hauria de cedir no res? Qualsevol consideració cap al nostre país de nou seria interpretat com una humiliació, i de nou perdran una gran oportunitat de fer bon joc i obrir-se al futur que els estem oferint.

Preparem-nos perquè vorem grans coses​ el proxim lany nou, i també vorem caminar la Republica de Catalunya.

Home! Ja era bona hora que algú amb autoritat, fora de la política, ho digués ben clar, això d’ERC -aquesta ambició i fred de peus que, al meu entendre, sempre han demostrat i sempre han posat davant del bé del país-. Jo no entenc ni del dret ni del revés el capteniment del govern els darrers dies (i setmanes) de setembre i primeres setmanes d’Octubre, tampoc no entenc la posició de l’ANC llavors; de fet, no entenc gairebé res d’això que hem fet i deixat fer; però quan la raó em dugui a votar, arrossegant els peus i francament a contracor, només podré fer-ho reclamant allò que ens han pres. La institució; no pas les persones concretes…

Completament d’acord amb el comunicat de l’ANC, que dit sigui de pas té un vicepresident militant d’ERC. A més, i ho deixo per escrit, si es compleix el que pronostica aquest editorial pel que respecta al canvi de President, m’acabaré estalviant una quota anual. El canvi de President, donat el cas, hauria de ser en les eleccions constituents. Fer-ho en aquestes implica acceptar, acatar i aprofitar-se, en benefici propi, d’una mesura totalment ilegal com és la destitució d’un govern escollit a les urnes.

El President de Catalunya és en Puigdemont, estigui a on estigui, però tenim unes eleccions bordes que ens hem d’empassar. Lo important, crec jo, és que si s’assoleix la majoria al Parlament s’ha de treballar per assolir, també, la majoria al carrer, tenir paciencia, pensar que mai havíem sigut tants i reflexionar sobre els errors comesos. Un procés de tal magnitud “a 18 mesos vista” ho ha fet, a parer meu, encara, més difícil, però tot s’ha d’aprendre. Desitgem-nos sort.

Més enllà de consideracions sobre si és millor anar junts o separats, sobre la teoria de “passar el rasclet” o la de les “circumstàncies excepcionals”, unes quantes considerations:

– Si el dijous ERC queda per sota, encara que sigui en una única circumscripció electoral, de C’s, és evident que ells ho consideraran una victòria psicològica i ho faran servir com a matraca tant de temps com sigui necessari per desmoralitzar i desmuntar el país. És molt important l’efecte psicològic. Sembla mentida que els partits no ho vegin.

– Crec que és força evident que els independentistes seguim tots mobilitzats, malgrat l’evident lluita entre partits (per mi, sincerament, una desgràcia que hauria pogut evitar-se fins i tot amb llistes separades simplement fent un pacte de punts comuns i evitant parlar de president de la república/Generalitat).

Si guanya l’unionisme serà perquè la seva participació s’ha incrementat molt. Apart del feixisme, hem despertat la bèstia dels que viuen aquí però mai s’han sentit d’aquí (que solien passar de les eleccions “de los catalanes”). Dels que votarien PSC, PP o- pitjor- C’s, encara que presentessin un sofà i els demanessin que parlessin en suec en ares de la unitat d’Espanya. Dels que votaran C’s, PP o PSC per Espanya i per “fotre els catalans” sense importar-los les conseqüències per ells mateixos. Trist, perquè teòricament som una societat formada, però no per això menys cert. Passegeu-vos per barris de Cornellà, Ciutat Meridiana, Santa Coloma, Badalona, zona alta de Barcelona… i en veureu la trista realitat

– És molf difícil que Puigdemont, Juqueras o cap dels encausats pugui formar govern. És més, és poc probable que els deixin sortir de presó malgrat haver estat escollits.

Diran que no perquè el delicte el varen cometre abans de les eleccions, cosa que en un estat d’empat tècnic entre unionisme i independentisme pot conduir a un govern unionista perquè- simplement- no puguin votar els encausats i empresonats la investidura al parlament.

Això implicarà que, o bé arriben a un acord amb CeC (si CeC no vota amb l’unionisme, que tot és possible) o bé han de renunciar tots a l’acta de diputat per no deixar la Generalitat als peus dels cavalls. Això també comportaria un problema molt gran, ja que tota la cúpula dels partits independentistes està encausada.

Qui formaria govern ? Marta Rovira amb Eduard Pujol, per exemple ?

– Es miri com es miri, la Generalitat que surti estarà sotsmesa al 155 i al dictat de Madrid. Fins i tot si decideixen graciosament aixecar-lo serà una vigilàcia i unes travetes contínues.

El que hem vist de recentralització, gasiveria, etc, no és res comparat amb el que ens espera, en un entorn en què, a més, continuaran els processos judicials, es durà a terme una causa general, s’aprofitaran els 2-3 mesos que quedin fins tenir govern per tal de desmuntar més l’autonomia, etc. Tot és pura venjança i escarment. Ho hem de tenir clar.

Això, o resistim d’una vegada.

Però sembla poc probable que, si no ho vàrem fer quan la gent estava mobilitzada i teníem un cert control del país, ho poguem fer ara.

– Si hi ha majoria del bloc independentista, és probable que calgui un acord des de JxCat fins la CUP.

I aquí tornem al problema que ja hi va haver el 2015: la CUP voldrà, legítimament, tirar pel dret, però JxCat i ERC probablement (no és cap secret, ja ho han dit diverses vegades) optin per vies de multilateralisme, pacte amb Madrid (oxímoron), etc.

Com es podrà conjugar una cosa amb l’altra sense caure precisament en una situació en què tornin a aplicar el 155 ?

Tornem al mateix: l’única possibilitat seria la resistència popular i la desobediència. Però estem preparats, tenim prou control, i estem prou mobilitzats per fer una cosa com aquesta ?

El panorama és, com diu l’editorial, galdós. Tenim normalment molta imaginació els catalans, però no ens hem d’enganyar.

Hem d’analitzar fredament la situació i pensar què podem fer per revertir-la. Perquè l’alternativa és deixar el país en mans de qui el vol destruir fins l’arrel, qui vol eliminar-ho tot, fer polítiques antisocials i convertir la llengua i la cultura en un patois semblant als que els agranden tant als Srs. Valls, Caja, Vidal-Quadras, Albiol, Nart o Borrell.

Inclosa purga, desinfecció, esterilització i causa general.

I això, encara que sigui per totes les generacions de catalans que han resistit i mort per la llibertat, la cultura, la democràcia i la raó, no ho podem permetre !!

Gràcies de l’editorial, és molt aclaridor i m’hi sento molt d’acord, però voldria afegir matisos a alguna de les idees de fons: quan diu que ERC va decidir presentar-se per separat precisament per intentar que el President fos Junqueras, ho veig inexacte; primer de tot ho trobo una mica injust pels molts votants d’ERC (jo no, que quedi clar, que encara estic indecís entre els altres dos), tradicionals votants d’ERC des de fa molts i molts anys amb fidelitat, que tindran el carnet o no, però voten més amb fidelitat a una ideologia que en el sí del partit no ha canviat, que no pas per cap oportunisme polític; jo estic convençut que a molts d’aquests votants tradicionals no els va fer cap nosa votar a JxSi el 27S perquè del que anaven aquelles eleccions no era d’ideologia, sinó de país… exactament igual com ara!
Dit això, estic d’acord amb el jefe, que al nucli dur del partit, a la maquinaria del que se’n diu l’aparell, pot pesar més el reforçament hegemònic del partit que no altres qüestions, i que el fet de veure l’arxirival amb qui es comparteix una part important d’espai electoral, ara molt tocat i debilitat (CDC-PDECat), els fa venir més salivera que mai. Jo, d’això n’estic convençut i em fa més nàusea que mai. Un altre matís: no crec que aquest nucli dur de l’aparell volgués específicament Junqueras de President, el que volen és un President amb carnet d’ERC, sigui qui sigui, com es va posar de manifest amb segons quines declaracions d’inici de campanya.
Més matisos, no crec que Junqueras precisament, sigui un polític d’aquests covats i cuits al foc lent de la cantera d’un partit, al llarg de moltíssims anys, amb control fàctic absolut sobre l’aparell, etc., més aviat el veig com un esperit una mica lliure, igual com va ser Puigdemont a Convergència; si no recordo malament, les primeres eleccions a les que Junqueras es va presentar per ERC, encara ho va fer com a independent, encara “sense el carnet” (amb tota la càrrega pejorativa que l’expressió entre cometes pugui tenir).
Finalment, no m’imagino que amb un resultat poc diferenciat (amb ERC amb un escó o dos més que Puigdemont), al Sr.Junqueras li faci gaire il·lusió trencar el fil històric de legitimitat de la institució de la Generalitat, sabent que una part no negligible potser fins i tot del seu propi electorat, preferiria mantenir Puigdemont en la màxima representació institucional, permetent així a més, passar de puntetes una vegada més sobre l’innegable realitat política que representa el fet que aquesta tant estimada institució nostra que és la Generalitat, és deutora a la vegada de la seva pròpia indiscutible legitimitat, com també de la “legalitat” que prové de l’estat espanyol, com ja va passar fa 40 anys amb Tarradellas.
Però ara tot això son conjectures. Dijous tot-hom a votar, a qui sigui de les tres candidatures, maximitzant vots i escons, per facilitar l’acció política d’a partir de l’endemà.

Els partits espanyolistes, sense cap mena de rubor, aprofiten el 155 per eliminar deshonestament els oposants. Així doncs, l’independentisme surt amb un gran handicap, gràcies a la intervenció de Madrid, en unes eleccions forçades que van estar convocades, no pel president de la Generalitat (com normalment es fa) sinó pel govern del PP tirant mà d’un article que segons el parer de molts juristes s’està aplicant d’una manera no prevista per la constitució espanyola.

Em costa creure que ERC tregui avantatge de la situació i prescindeixi del legítim president per posar-ne un altre, en el cas de que aquesta formació arribi primera el 21-D; cosa que encara s’ha de demostrar.

Si acceptem aquest escenari (el partit de Junqueras guanyador, per tant Junqueras president, com diuen alguns membres destacats del partit), suposo que el primer acte oficial del Parlament haurà de ser destituir Carles Puigdemont com a president (no es pot esborrar un president de la història de Catalunya així com així!) per donar pas al nomenament del president que el substituirà.

No em puc imaginar una situació més immoral i mancada d’ètica.

Una maniobra com aquesta Esquerra la pot pagar molt cara.

És bo que el mateix Alcoberro que és qui va enviar el document, hagi acceptat que el text ha estat desafortunat i que no ha calculat prou bé l’oportunitat del moment de fer-ho, cinc dies abans de les eleccions, amb tot no se’ns diu ni quants membres del secretariat l’han aprovat, si només ha sortit de la cúpula ni si hi ha hagut divisió d’opinions abans de publicar-la.

Per entendre el meu raonament aniré per parts. D’entrada diré que el pas de Jordi Sànchez (malgrat la situació ignominiosa que pateix ell i la seva família), de la presidència de l’ANC a la llista del «president» no em va semblar encertada, encara que ara hagi renunciat a presidir-la. No es pot comparar amb el cas de Carme Forcadell, ja que la decisió que aquesta va prendre va ser quant ja no tenia cap càrrec directiu a l’entitat.

Tot i estar en profund desacord amb el cessament del president Puigdemont, cal aclarir que «el president legítim escollit a les urnes el 27-S del 2015» tal com es diu en la primera carta, no va ser Puigdemont sinó Artur Mas. I precisament aquest president escollit va ser qui va decidir qui els substituiria arran del conflicte amb la CUP. Per això Carles Puigdemont no ha estat cap president escollit pel poble català a través d’unes eleccions.

Quan s’apel·la a la decisió del poble català per restituir el president, s’oblida que ara, en unes noves eleccions (il·legítimes, anormals i il·legals i que responen al 155), també serà el poble català qui escollirà el futur president. Si no investir el president «legítim» vol dir que s’accepta el cop d’estat, i el 155, també ho és la proclamació de Puigdemont perquè també participa en les mateixes eleccions i amb els mateixos condicionants. A més si parlem de legitimitats, suposo que ningú pot dir que el més normal és que governi qui tingui més suport electoral i pugui aconseguir pactes parlamentaris, que no el que en tingui menys.

Finalment, considero un greu error l’escriptura del text i el moment de fer-ho tenint en compte que l’ANC és una entitat que mai no hauria de participar en unes eleccions i no hauria d’haver entrat en decisions i pactes que hauran de decidir els polítics escollits per les urnes sobre qui serà el pròxim president i el govern de Catalunya en el cas que les forces independentistes puguin guanyar a les eleccions de dijous. De fet, aquest embolic, ja ha provocat que hi hagi membres de ple dret gent que han deixat l’entitat.

Abans de fer documents delicats cal pensar-s’ho bé i no precipitar-se perquè es poden ferir sensibilitats i donar la sensació de partidisme. També caldria ser més curós en el to general de la primera carta que traspuava una certa amenaça, que no s’havia vist fins ara a dins de l’entitat.

Tot és conseqüència lògica de fets irreconciliablement contradictoris de base.
1) La legitimitat democràtica d’unes eleccions en contradicció amb la il·legalitat d’aquestes mateixes eleccions.
2) Una república proclamada que s’ha de defensar en unes eleccions autonòmiques.
3) Uns partits, polítics i electors participant en unes eleccions imposades per un 155 que diuen rebutjar per il·legítim.
Contradiccions assumides com a necessàries per subsistir i plantar cara a l’atac, d’acord, però no per això menys contradictòries.

De resultes, els mateixos que avalen la legitimitat del govern destituït treuen partit de les contradiccions per prioritzar la legitimitat democràtica de guanyar unes eleccions que hauran servit per substituir aquest govern legítim del qual, a més, formaven part.

I és que, com de costum, assumir la contradicció de dos termes a priori excloents, porta a donar carta de naturalesa a la contradicció facilitant que qualsevol pugui equiparar-ne la legitimitat d’ambdues tesis segons convingui a cada moment.
És a dir, allò que primer ha estat assumit i naturalitzat com a mal menor, després és explotat a conveniència.

El comunicat de l’ANC és impecable en coherència amb l’objectiu de l’entitat. L’ANC no va néixer per complaure els partits, sinó precisament per disciplinar-los a favor de l’objectiu que diuen que defensen, i és normal que els partits, que en alguna ocasió han intentat incidir massa en el cor de l’entitat, marranegin i es queixin de poca oportunitat quan això els confronta amb les seves maneres.

Estic del tot d’acord amb l’editorial, Vicenç. No sé si hi ha prou consciència de com hem d’interpretar aquestes eleccions imposades i de la necessitat de no trencar el fil de la història. Quan Joan Rubiralta s’auto-justifica amb el seu argumentari partidista posant en dubte el President, i oblidant que es va sotmetre a una moció de confiança, demostra que molta gent no ho té prou clar; i això fa patir.

ERC no paeix que altres forces polítiques s’hagin sumat a l’independentisme, dels quals en tenien el monopoli. Sap greu, perquè si això ho haguessin sabut gestionar de forma positiva, ara serien molt més forts, i tot l’independentisme se’n beneficiaria. En canvi, aprofitar-se de la cuina d’unes enquestes que tots sabem interessades per reivindicar un suposat vot útil és baix.

Doncs sí, sembla que jo mateixa sóc víctima de la competència que inevitablement s’ha establert entre la família de la gent que volem la república. Mal senyal.

Dijous a la nit sabrem com és el nostre país. Veurem si som una espurna d’esperança en el món, o si ens hem de recloure a guardar clandestinament un tresor dins d’un món tenebrós, per preservar-lo fins que arribin temps millors.

Una trampa dialèctica barrejar lògica amb política.

És lògic restituir l’anterior govern amb Puigdemont al capdavant, com també ho és que en unes eleccions posteriors, si guanya ERC, sigui Junqueras el president. Què separa les dues proposicions lògiques: un cop d’Estat, la política. Aquí s’acaba l’equidistància. Un cop d’Estat que fa que la segona opció, la de Junqueras, només existeix per obra i gràcia del 155. D’aliats per la República han passat a adversaris per la República que en realitat per ERC és aprofitar aquestes eleccions il·legals (!) per quelcom més que “combatre el 155”, per canviar de passada el govern anterior, i per tant acatant la utilitat de la il·legalitat per interesos partidistes. Això no es pot amagar o interpretar, és clar.

I els republicans que militem en la resistència de l’1-O, de la mateixa manera que alguns partits republicans han entrat en aquest joc, podem utilitzar el nostre vot per castigar la maniobra divisora d’ERC (la CUP juga una altra lliga) perquè les conseqüències si guanyessin el 22-D augmentarien les dificultats d’implementar la República i que a ben segur l’Estat espanyol empraria les diferències que podria originar. No em fa por dir ben alt allò que entreveig en les declaracions de l’ANC, i del mateix editorial d’avui.

Com republicà votaré la llista (que més s’assembla) de país, la que retorni l’anterior govern legítim. No podria confiar amb cap autoritat catalana surgida directa o indirectament del cop d’Estat.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

El malalt -el procés- no te un bon pronostic. Massa errors de gruix per salvar-lo.
Error 1: Proclamar la República i posar-la a la nevara “per negociar”
Error 2: Treure-la de la nevera i no gosar posar-la al plat per por a la violència.
Error 3: Consellers que no feia ni 72 hores que havien proclamat la República van com xaiets a les ordres de l’AN i els empresonen.
Error 4: Acceptem participar en unes eleccions autonòmiques, nosaltres, els independentistes.

El 155 ja ha guanyat, ara nomes cal ratificar-lo, i guanyi un o altre bloc estem votant Sí o No al 155. Es això, no sigueu ingenus, les elecions no son autonòmiques, son un referendum. Encara no ho heu vist?

El mal menor, mal al cap i a la fi, es que no es atifiqui el 155. Això passa per ratificar la República que ara representa Puigdemont a l’exili.

La CUP es una alternativa insubonable, però desgraciadament minoritàia

ERC ha malmés el procés en la seva obssessió de conquerir la Generalitat. Si l’aconsegueixen tindran, ells, no pas nosaltres, un president autonòmic que te mes en comú amb la mare Teresa de Calcuta que amb David Ben-Gurion.

Els Estat necessiten líders forts. No en tenim, i el mes pobable es retrocedir, no pas al 155 sino al 1714.

Benvolgut Vicent, crec que en el teu editorial hi ha algunes contradiccions, les quals ja m’he trobat en el decurs de les meves converses amb els companys d’ERC i l’ANC. Si no m’enganyo, ara mateix tenim una República proclamada i la República Catalana té a hores d’ara un M.H. President de la República, el Sr. Carles Puigdemont, qui es presenta com a cap de llista per tal de reforçar la candidatura unitària de Junts per Catalunya. Com tu ben dius aquestes eleccions són per tal de escollir el president de la Generalitat o, si es vol el Conseller en Cap, però en cap cas el President de la República Catalana. Cas de guanyar ERC les eleccions, amb una majoria independentista, el parlament pot elegir el Sr. Oriol Junqueras com a proper Conseller en Cap, el qual serà investit pel president de la República, iniciant un període de cohabitació. Cas que la llista més votada fos Junts per Catalunya, el M.H.P. de la República podria escollir una persona de consens dintre de la seva llista. Recordem que, en tot cas, la persona ecollida per ser President de la Generalitat (o del govern, o Conseller en Cap) haurà de ser una persona de consens dintre de l’àmbit independentista o no tindrà la majoria suficient per ser investit. En realitat l’aplicació barroera del 155 ha obligat que la república sigui presidencialista, abans de tenir una Constitució, la qual cosa no és greu, car d’una part la definició final de la forma l’establirà la pròpia Constitució, i d’altra la situació no difereix gaire de la que ja teníem amb JxSi. Doncs, dintre de l’àmbit republicà, que ERC no discutirà, aquestes eleccions a la Generalitat de Catalunya poden perfectament ser interpretades en clau constituent, avançant-nos cinc mesos al pa previst, gràcies a l’ajuda, per suposat involuntària, del Govern d’Espanya. Disposem d’una República proclamada, amb un President de la República i en breu disposarem, si els deus ens són propicis, d’un Conseller en Cap que escollirà el Govern de la República i iniciarà el període constitucional. Que més volem?

No entro en el debat, ERC i JxCat. Ni escolto debats ni ho vull. Es diuen coses que no són certes, que no es poden dir, que ho voldríen expressar i no poden o no volen. Només sé que el dia 21D17 hem d’omplir les urnes de vots per qualsevol dels tres partits que volen continuar lluitant per a restablir la República, ERC, JxCat i CUP.
El que em repugna veritablement, molt, són els partits i coalicions que ens volen trinxar, Cs’, PP; Comuns, PSC. Un pas endavant o 40 anys enrere ? Tú decideixes, així de clar. Les discusions internes continuaran, però haurem guanyat i tindrem més força. I s’ha acabat anar amb el lliri a la mà. Ningú sap que passarà el dia 22D17. El que sí sé, és que el MHP de la República senyor Carles Puigdemont, ara a l’exili, amb quatre Consellers i els altres, dos, el Vicepresident i el Conseller d’Interior a la presó, i els Presidents d’Òmnium i l’ANC també, han de tornar a casa. Perque els nostres vots així ho demanen. Cal restablir el Govern que ha estat segrestat, foragitat, empresonat.
El Govern de la República ja el tenim, i han de tornar a ocupar el seu lloc.
I a preparar-nos perque vindran díes, molts díes de lluita, i no ens podem ni arronsar ni agenollar.

Junqueres-ERC i la CUP van tenir POR a convocar eleccions democràtiques on TOTHOM pogués votar per ratificar o no l’1O davant el MON.

Van deixar el President sol, i a sobre titllant-lo de traïdor, traïdors ells!! A la democràcia de la nova República si us fa il·lusió i voleu dir-li així!!

Vull pensar que l’ANC es demòcrata, per tant dóna suport a l’unic líder demòcrata independentista que sembla ens queda, i que haurà de lluitar molt contra els independentistes autonomistes ERC i els independentistes somiatruites CUP… Si guanya esclar, i no li posaran fàcil liderar el moviment independentista amb intel·ligència i honestedat.

L’ANC ja te gent a JxC i ERC.. Ves no la torneu a pifiar, sortiu de la política i torneu a la societat civil.

No estic d’acord, per partidista, de les justificacions vers ERC que fa el Sr. Rubiralta. Com a demòcrata les respecto.
Sortosament, vistos tots els comentaris, és una possició molt minoritària.

Cal votar la llista del President per a manifestar que segueix sent el nostre President i que cap colp d’estat de PP-PSOE-C’S via 155 te legitimitat per a treure’l.

Ara no es tracta de les eleccions constituents, es tracta de reafirmar que estem amb la República, i la possició egoísta i autonomista de la cúpula d’ERC no ajuda (no dels seus votants ) . Si resulta que malauradament un partit del 155 és el mes votat, cosa que espero que no, que no plorin, ho han forçat ells anant corre-cuita a presentat llista de partit, no de país.

Cal votar restablir el govern que barroerament ens han pres.

Alguns portem denunciant la maniobra d’ERC des del principi, tanmateix sembla que molta gent no ho veu així, ja que les enquestes no ens donen la raó.

Estic d’acord amb l’opinió de fons sobre el comunicat de l’ANC. Una cosa és empassar-se el gripau i l’altra, no poder ni tant sols queixar-se.

La política de partit d’ERC, és bén lícita però és això, política de partit, que no pas de país. D’altra banda, no em sembla net voler amagar les intencions amb l’objectiu últim de captar el vot de qui no s’en adoni.

M’agradaria que la voluntat de la gent fós més tossuda que les enquestes i dijous guanyés JuntsxCat.

Vicent, avui discrepo moltíssim del teu parer: “La decisió d’acudir separadament a aquestes eleccions implica unes incoherències que és impossible que no es posen en relleu”, perquè el problema, al meu entendre, no és el d’anar a les eleccions amb llistes separades o no, si no el fet d’anar-hi o no. Des de el moment que hom accepta participar en el procés electoral endegat pel 155, s’està reconeixent la derrota i la possibilitat de que el resultat canviï la situació prèvia d’una manera que serà incontestable. És especialment paradigmàtic que el propi President Puigdemont es presenti, fet que el condemna a reconèixer un eventual resultat en que sorgís una majoria constitucionalista que el deixaria deslegitimitat com a President, en aquest cop, avalat per les urnes. Què farà si perd? dirà que és el President de la República mentre tenim altre President de la Generalitat del bloc unionista? algú en el món avalarà això? El problema és si el President és Junqueres i no ho és si guanya l’Arrimadas?
D’altra banda, fer llenya de la decisió d’ERC d’afrontar un procés electoral de manera separada del Pdecat i no fer la mateixa crítica a la CUP és pura hipocresia i palesa un posicionament que veig molt sectari. A més, i pel que fa al paper de l’ANC, amb independència del seu darrer manifest, s’està constatant que la crida a captar apoderats pels partits independentistes s’està concretant en derivar la majoria de voluntaris a les llistes de Junts pel Cat, es a dir, d’equidistància res. Malament anem.

Tot i que coincideixo amb l’anàlisi que en fa el Vicent Partal a l’Editorial, cal aclarir que el Secretariat Nacional de l’ANC, abans de la constitució de les candidatures, no va acceptar donar suport a la llista unitària, l’única proposada, anomenada “1 d’octubre”, amb Puigdemont i Sànchez al capdavant, promoguda per alguns dels primers constituents de l’ANC. Malgrat que el 86% de socis demanava, a través de la consulta sobre el tema, una llista unitària i que les coordinadores i coordinadors de les diferents Assemblees Territorials hi estàvem també a favor. El SN ens va dir que si volíem recollir signatures per a la llista unitària havia de ser a títol individual… Molts vam participar en aquesta recollida, encara que sense estar validats per l’ANC com a tal.

Per tant, l’ANC com a entitat (concretament el seu SN) no ha defensat des de bon començament l’opció que ara reivindica, sinó que ho a fa posteriori, després d’haver perdut la possibilitat de materialitzar-se en llista unitària i d’haver passat a ser una llista transversal del Pdecat. I cal remarcar que la situació en relació al 155 és la mateixa en aquests moments que abans de la constitució de les candidatures.

És evident que el fet que a pocs dies de les eleccions aparegui un posicionament contrari al que el SN de l’ANC mantenia abans de la formació de les candidatures resulta si més no incoherent, i no ajuda pas massa ni al manteniment d’una pretesa neutralitat, amb què fa un mes es justificava la manca de suport a una llista unitària encapçalada per Puigdemont i Sànchez, ni a la conciliació dels partits en disputa.

Si ens haguéssim presentat en una llista única, no tindríem més joc que acceptar el dilema entre governar una autonomia o exhibir la inutilitat del nostre postulat. Governar una autonomia intervinguda amb el càrrec impossible de fer justícia i bon govern de forma unilateral. Els altres, només havien de fer el mateix que porten fent uns quants anys; posar pals a les rodes.
Això ja va d’un altre pal: demostrar si rajoy i els seus poden ocupar la raonabilitat i la centralitat. I si la ocupen prenent-la als altres que la tenen del tot. Ni erc, junts per cat o cup han de deixar aquesta centralitat; alhora que el MHP tampoc la deixa.

El President no es pot tocar despres de les eleccions, guanyi qui guanyi. Som un grup de diferents sensibilitats sobiranistes que estem circulant aquesta PETICIO, per DEMANAR als PARTITS sobiranistes que, GUANYI QUI GUANYI el 21D, es comprometin a MANTENIR al MHP Puigdemont com a President legítim de la República Catalana. Si hi esteu d’acord, si us plau, signeu i viralitzeu (facebook, twitter, whatssap..) aquesta petició . Que firmi la mare, el pare, l’avi, l’ àvia, el tiet, la tieta, els cosins, els germans, amics…gràcies!!

https://www.change.org/p/grup-pel-suport-al-president-leg%C3%ADtim-de-la-rep%C3%BAblica-demanem-als-partits-sobiranistes-que-el-22d-confirmin-al-mhp-puigdemont-com-a-president-04d2cf05-3dc8-4979-b323-22f4600c2e35?recruiter=18468826&utm_source=share_petition&utm_medium=copylink&utm_campaign=share_petition&utm_term=five_thousand

Nol explica prou bé el Sr. Comín a lpentrevista que li fan; caldrà mantenir el govern legítim a l’exili mentre un govern a l’interior intenta fer passes cap a la implementacio de la Republica. Que el govern legítim sigui el presidit per Puigdemont des de l’exili no impedeix tenir un govern “ilegítim” tot i que oficialment “legal” a l’interior. (i de presidents del govern a l’interior no ho podran esser ni en Puigdemont ni en Junqueres, durant el temps que calgui per arribar a tenir el control del territori)

Per a Eva Salas. Parteixo d’un respecte pel teu punt de vista, que mostra un patiment per una pretesa pèrdua d’unitat motivada per comentaris que, com és lògic, poden ser crítics.

El meu parer és que no cal dramatitzar ni la crítica ni l’autocrítica, sinó tot el contrari, ja que que no només són mentalment saludables, sinó que intel·lectualment són molt més generadores d’arguments i solucions que no pas l’acceptació submisa d’actuacions que ens afecten. La crítica és aquella correcció que ens permet millorar.

I no dubto que surti qui surti, els nostres partits, els que estan per la República, acabaran posant-se d’acord. Ànims! No s’acaba el món!