10.01.2023 - 21:40
|
Actualització: 10.01.2023 - 21:59
Cada dimarts Patrícia Plaja, portaveu del govern català, ix a la sala de premsa de palau a explicar davant els periodistes acreditats –en el cas de VilaWeb, Ot Bou– els acords presos. I poques voltes l’he vist tan atordida com ahir quan va haver d’explicar que el govern monocolor d’Esquerra Republicana no tan sols no participaria en la protesta contra la cimera franco-espanyola del dia 19, sinó que el president Aragonès hi acudiria, a la cimera. Fins i tot sense tenir ni idea de què hi anirà a fer ni de quin paper li faran fer. Per explicar-ho d’una manera gràfica, quan l’Ot va tornar a la redacció i li vaig demanar com ho havia vist, tot plegat, em va respondre que, en el moment que Plaja ho havia dit –que el president assistiria a la reunió de Sánchez i Macron mentre el seu partit feia una crida a acudir a la manifestació en contra–, l’estupor va ser tan gros que va tardar uns quants segons a processar allò que acabava de sentir.
A partir d’aquell moment la conferència de premsa no fou gens fàcil per a la portaveu. L’un rere l’altre, tot de periodistes de tot de mitjans diversos li van anar demanant quina coherència tenia allò. Lluís Falgàs, per qui sempre he confessat la meua estima i admiració, ho va resumir bé quan, després de recordar a Patrícia Plaja que tots dos són de poble, li va etzibar que als pobles és clar que no es pot anar a missa i repicar alhora; tan senzill i tan fàcil d’entendre com això. Però, per quina raó, doncs, el govern de la Generalitat ho vol intentar?
La tesi oficial amb què es pretén explicar el desficaci és que ERC és una cosa i el govern una altra. Això, ja d’entrada, és una trampeta dialèctica difícil d’empassar-se. És obvi que el govern, a partir del moment que és el govern de tots els ciutadans, no pot ser la mateixa cosa que el partit, que n’és una part. Però qualsevol govern, i encara més si és monocolor, ha de ser coherent amb el programa que l’ha dut a governar, perquè, altrament, per a què el trien? I, en qualsevol cas, no es pot apartar massa de la línia que marca el partit que li dóna suport perquè per això els ciutadans agafen una butlleta de vot i no una altra. La trampa no pot anar més enllà. Tenir el partit manifestant-se perquè la cimera és una provocació i participar en la cimera provocadora, tot alhora, s’explique com s’explique, no ho pot entendre ningú.
O tan sols s’entén, atenció, si partim d’una hipòtesi terrible per al país i a la llarga –encara que ara ells no ho vulguen veure–, terrible per a Esquerra Republicana mateix: que és que han renunciat a tenir una ideologia, cap classe d’ideologia. Que han deixat de pensar en termes de projecte, de societat i ja sols pensen a preservar el poder, la gestió de les seues prebendes. A governar per governar i prou. Sense horitzó ni direcció, sense voler arribar enlloc més que a final de mes. I –i aquesta seria la novetat– sense intentar ni de dissimular-ho. Perquè la paradoxa és que si ERC no s’hagués unit a la protesta, cosa que a poca gent li hauria vingut de nou, l’executiu ara no semblaria incoherent. Però com que volen anar a missa i repicar…
La decisió, siga com siga, és terrible. “Se uno confonde la politica con l’ideologia, diventa un grossissimo pasticcio” (‘Si hom confon la política amb la ideologia es fa un embolic enorme’ –o ‘un gran pastitxo’, per a dir-ho amb aquest italianisme que també té el català i que significa ‘cosa mal feta, pasterada’). La frase és del dirigent demòcrata-cristià italià, i president del govern unes quantes voltes, Giulio Andreotti, probablement el polític més fosc i inquietant que he vist en ma vida, un autèntic monstre en el sentit menys figuratiu de l’expressió.
Amb aquell posat cínic i terriblement gèlid que gastava, amagat rere unes ulleres estrambòticament grosses, amb aquella frase Andreotti va manifestar que per a fer política –en la manera que ho fan els cínics que només cerquen el poder– has d’oblidar que tens unes idees, has d’oblidar que hi ha una moral que t’impulsa a actuar i has d’oblidar que tens unes raons per a estar assegut en la cadira de la presidència i que estar assegut en la cadira de la presidència no és la teua única raó. Perquè tan sols si ets capaç de fer aquest exercici, la coherència, la moralitat, la rectitud, deixa de tenir valor sense que això et faça mal. Com a persona.
Lamentablement, del disbarat viscut ahir es desprèn que aquest és l’extrem deplorable a què va arribant l’esquerra republicana catalana: a la imitació de la dreta més insensible de la història d’Europa. I a l’acomodació en una forma de comportament que no pot sinó repugnar tots els qui continuem pensant que qualsevol acció política té sentit tan solament si és per a servir la gent, per a intentar de fer realitat els somnis, la voluntat i el desig de les persones. Casa a casa, carrer a carrer i poble a poble, per dir-ho, si m’ho permeteu, a la manera d’Enrico Berlinguer, aquell dirigent del Partit Comunista Italià que va denunciar amb tanta fermesa Andreotti i “els partits d’avui, que són sols una màquina de poder i de clientelisme.”
PS. Us recomane avui, parlant d’Ot Bou, l’entrevista que el meu company fa en el seu pòdcast Santa Eulàlia a Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”. El podeu escoltar en àudio.
VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors, perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent i oferint-vos tots aquests continguts. La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Com sempre ha fet el millor periodisme arreu del món.
