09.06.2020 - 21:50
|
Actualització: 10.06.2020 - 09:31
L’inspector Jordi Arasa, actual cap de l’Àrea Regional de Recursos Operatius (ARRO) de Barcelona dels Mossos d’Esquadra, ha estat condemnat a dos anys i quatre mesos de presó, suspensió de sou i feina i inhabilitació professional per dos delictes de lesions, arran del desallotjament violent de la plaça de Catalunya el 27 de maig de 2011, quan era ocupada pel moviment 15-M. Pels mateixos fets, el 2014, l’inspector ja va ser condemnat per una falta de lesions a l’ex-diputat de la CUP David Fernàndez. S’escau que Arasa va ser ascendit pel conseller Buch a cap de l’ARRO, unitat que dóna suport a la Brimo en tasques d’ordre públic, el mes de març proppassat, quan ja havia estat jutjat per aquestes agressions i estava pendent d’una sentència que tothom sabia que arribaria aviat. I fa pocs dies encara va ser protagonista d’incidents quan es van reprendre les mobilitzacions a Gràcia, després de la pandèmia.
Arasa no és cap desconegut: el personatge és, i ha estat sempre, polèmic. Fins i tot es va presentar a declarar com a acusat amb uniforme i amb l’arma reglamentària, fet que la jutgessa Myriam Linage va retraure-li. El va obligar a deixar-la a l’armeria dels Mossos, al Palau de Justícia, i el va instar a vestir-se de paisà en les sessions següents. ‘En una sala de justícia no s’hi ha d’entrar uniformat quan s’hi va com a acusat i les armes hi són absolutament prohibides’, van haver de recordar-li, en un detall que no deixa de ser més que significatiu del seu tarannà. La meua opinió, i he comprovat que és compartida per companys seus, és que un personatge com aquest, tan violent i incapaç de controlar-se, fa anys que havia d’haver estat apartat del servei. Cosa que fa incomprensible, encara més, que fos ascendit recentment. Quant a això, ahir, ERC, per exemple, va demanar explicacions al conseller de Junts per Catalunya, explicacions que hauria de donar però que serà molt difícil que puguen convèncer ningú.
Perquè la qüestió és com és que hem arribat fins ací, com s’ha pogut degradar tant aquesta situació. Quan els Mossos es van desplegar van aportar alguns elements de policia democràtica i moderna que eren xocants, agradablement xocants. Fins i tot el vestit, pensat per Miquel Sellarès perquè no fos agressiu i inspiràs confiança. Però sobretot el tarannà. La manera d’acostar-se a la gent i interessar-s’hi. Era una policia nova, sense els vicis heretats de la vella policia espanyola, i és veritat que en gran part del país continua essent així. I no cal dir que hi ha molts mossos, em sembla que la gran majoria, que es comporten seguint unes regles exquisides de tracte amb la població, com a servidors públics –que són això. Però fa anys que és ben sabut que hi ha unitats i personatges que, amb violència i menystenint els drets, engeguen a rodar tota la feina dels seus companys, aixequen polèmiques constants i taquen la imatge del conjunt, especialment quan la direcció política, com ha fet el conseller Buch, en compte d’apartar-los els promociona i tot.
El debat sobre la violència de la policia és més al carrer que mai, arran de la polèmica viva als Estats Units després de l’assassinat de George Floyd –i sobre això us recomane molt que repasseu l’article que publicava Joan Ramon Resina dilluns i aquest reportatge que publiquem avui. Hi ha gent molt interessada a reduir-lo a una caricatura: o bé acceptes aquests cossos, aquestes unitats, militaritzades i hiperviolentes, i per tant els seus excessos, o bé regnarà el caos. Però això, simplement, no és veritat. I ara mateix la situació potser és tan extrema que s’han posat sobre la taula, per la gravetat dels fets, propostes que haurien semblat utòpiques i impossibles de debatre fa tan sols quatre dies. Com ara la decisió del govern municipal de Minneapolis d’intentar de dissoldre el cos de policia actual o fins i tot repensar si hi ha més sistemes de mediació social i de control d’incidents que siguen més adequats a la realitat de les nostres societats que no la força policíaca nua i crua. Aprofitem-ho. Parlem-ne obertament. Perquè és un debat important, ací i allà. I perquè fins i tot, de manera egoista si ho voleu així, l’administració hauria de ser la primera interessada a evitar taques tan grosses com la que significa per a ells una condemna com aquesta que es va saber ahir.
PS. El ‘Debat en confinament’ que fem cada dijous a VilaWeb tindrà de convidat Joan Canadell, un any després de la victòria d’Eines de País a les eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona. Els subscriptors de VilaWeb podeu enviar les vostres preguntes per a l’entrevistat i les respondrà durant el debat, que retransmetrem en vídeo, com fem cada setmana. Si encara no sou subscriptors us en podeu fer en aquesta pàgina.
