24.09.2023 - 21:40
Fa dies que l’entorn de Junts envia el missatge que allò que negocien el seu partit i el PSOE no és simplement la investidura de Pedro Sánchez, sinó una mena de canvi total de les relacions entre Catalunya i Espanya. I ho comparen obertament amb els famosos acords de Pasqua del 1998 al nord d’Irlanda.
Puc entendre que la referència als acords de Pasqua siga una hipèrbole fins i tot necessària, una imatge que vol significar, simplificant-ho, que es podria acabar negociant alguna cosa d’un volum i un valor excepcionals, molt diferent d’una simple negociació d’investidura. Puc entendre que es faça córrer la imatge per preparar la gent per a un gran capgirament de la política –que ja veurem si arriba a prendre forma o no. Ara, compte a emocionar-se massa, perquè, entrant en detalls, el paral·lelisme entre allò que va passar a Irlanda i això que passa ara entre Catalunya i Espanya és molt difícil d’establir i, de fet, encara són coses incomparables.
Sobretot perquè els actors i les responsabilitats de l’una situació i de l’altra no tenen res a veure. Els acords de pau d’Irlanda van ser un exercici extraordinari de diplomàcia que va saber combinar gairebé miraculosament negociacions diverses entre responsables diferents sobre nombrosos temes, i s’aconseguí que tot encaixàs. Un autèntic treball d’orfebreria que ha restat per als llibres d’història. Hi van negociar grups armats, partits polítics i dos estats independents amb el suport explícit de la comunitat internacional, al més alt nivell. I això, tan sols això, ja marca una gran diferència amb la situació d’ací.
Els acords de Pasqua es basaven en el reconeixement que, en aquell moment, el poble del nord d’Irlanda preferia ser britànic, però que hi havia una minoria substancial i, atenció!, la república d’Irlanda mitjançant un mandat constitucional, que volien arribar a la reunificació de l’illa. I a partir d’això s’establia que solament el poble del nord d’Irlanda tenia el dret de decidir què volia ser. Amb això hom pretenia acabar alhora el domini colonial britànic i l’irredemptisme irlandès i obrir una fase imprecisa –ja han passat vint-i-cinc anys– en què les coses podrien canviar gràcies a l’autodeterminació exercida per una població –els irlandesos que viuen en territori avui encara britànic– que fins aleshores ningú no havia tingut en compte com a poble separat amb dret propi ni, encara menys, com a dipositari del dret d’autodeterminació.
Evidentment, aquell acord va donar pas a un canvi total, oimés perquè, gràcies al fet que Irlanda ja té un estat, la república va passar a tenir drets i obligacions al nord d’Irlanda en diversos terrenys de la vida diària i esdevenia garant de la minoria independentista i nacionalista irlandesa –que avui electoralment ja és d’una manera clara la majoria electoral.
Doncs bé, cal ser conscients que tota aquesta arquitectura tan complexa i brillant avui no té paral·lelisme possible a Espanya.
Ni hi ha cap estat garant de Catalunya –com la república d’Irlanda és per als nord-irlandesos– que puga fer canviar coses concretes i efectives a partir del primer minut, ni aquesta negociació involucra i conjura tots els partits polítics i tendències ideològiques. I, per tant, podem suposar que tindrà una acceptació solament condicionada a qui tinga el poder a Madrid i a allò que li interesse o necessite en cada moment. I, alerta, que això inclou la possibilitat que el PSOE que ara diu blanc demà diga negre.
Tinc la sensació que aquesta negociació avançarà molt a partir del fracàs de la investidura de Feijóo. Però dubte molt que puga acabar reeixint i originant un canvi de cultura política a Espanya que no siga simplement oportunista. I, de fet, continue pensant que és més probable que tot això acabe en eleccions al gener que no en una mena de canvi de règim –cosa que sí que va aconseguir l’acord de Pasqua.
Tot amb tot, no tinc cap dubte que el conjunt del moviment independentista, i en concret el president Puigdemont, tenen l’obligació d’explorar el camí i veure fins on mena. És clar que sí. N’han de valorar els pros i contres: si és millor signar un acord històric en un moment en què tot el pes de la democràcia europea és a punt de caure sobre Espanya assenyalant-la en el TEDH o si no. Si l’una cosa reforça l’altra o no. I sobretot si el conjunt de fets acabarà justificant la unilateralitat necessària per a fer efectiva la independència des de les institucions catalanes.
I per això, perquè tot plegat és tan complex, crec que val més ser prudents fins i tot en els eslògans.
