19.04.2019 - 21:50
El mapa del sobiranisme s’ha transformat totalment de cara a les eleccions espanyoles en només tres anys. El principal canvi ha estat a conseqüència de la desfeta de les confluències creades per a Podem el 2016 – quan es va aliar amb setze formacions– i que no s’ha repetit enguany.
En aquesta ocasió, Compromís es presenta en solitari, Més ha format Veus Progressistes i en el cas del Principat, en tres anys, s’ha passat de Convergència a l’espai de Junts per Catalunya, ERC s’ha col·ligat amb el corrent més sobiranista dels comuns i Pirates de Catalunya, Poble Lliure i Som Alternativa han format el Front Republicà.
En la resta de l’estat espanyol, també s’ha produït una dinàmica de canvis similar. Les majories polítiques, a més, han portat a una situació en certa manera contradictòria, ja que en molts casos les expectatives són baixes, en ple procés de reorganització, però a la vegada, les majories són tan ajustades, que un sol escó pot ser clau i molt valuós per a la governabilitat del congrés espanyol.
El sobiranisme gallec es reorganitza
En les darreres dècades, el sobiranisme gallec tenia un referent clar, el Bloc Nacionalista Gallec (BNG). En les eleccions espanyoles, entre 1996 i 2011, va assolir en totes les ocasions, com a mínim dos escons i un 10% dels vots. El 2012, però, canvia tot.
El partit pateix dues grans escissions, la que formaria Compromís per Galícia, de tarannà més centrista i que anirà amb el PNB a les europees, i Anova, dirigida per Xosé Manuel Beiras. Aquest darrer projecte va ser un èxit amb cotes de poder que mai havia assolit el nacionalisme gallec, formant part de les marees en les eleccions municipals, les quals van assolir batllies importants, a la vegada que es va presentar amb Podem i EU sota el partit instrumental d’En Marea, fet que va permetre ser la segona força més votada i obtenir sis i cinc escons en les espanyoles de 2015 i 2016.
Tres anys més tard, la unió s’ha trencat. Podem i EU han marxat d’En Marea, després de no reconèixer les primàries de la formació; el partit instrumental es presenta en solitari i Anova ha decidit no concórrer. En Marea, que es va oposar al pressupost espanyol, manté un tall purament nacionalista i en les europees ocupa el número dos de la candidatura de Compromís. En les espanyoles podria obtenir un o dos escons.
El BNG, per la seva part, després de tocar fons amb un 2,9% el 2016 ha recuperat part del suport, Anova va sondejar anar plegats a Europa, i fins i tot han retornat algunes escissions, com el Front Obrer Gallec. Abans del trencament, el darrer sondeig li donava gairebé un 6% dels vots, però després de la disgregació de l’espai d’En Marea, el BNG podria tornar a tenir representació. Té possibilitats d’entrar per Pontevedra o la Corunya, uns escons que podrien ser clau per la governabilitat al congrés espanyol.
Unitat independentista a les Illes Canàries
Si Galícia viu un procés de disgregació, el contrari succeeix a les Illes Canàries, on per primera vegada l’independentisme canari ha convergit en una sola candidatura electoral.
El setembre es posava en marxa el procés Unitat Independentista Canària, amb objectiu de presentar candidatura a les municipals, consells insulars i parlament, iniciativa a la qual s’hi han sumat Alternativa Nacionalista Canària, Congrés Nacional de Canàries (del dirigent històric Antonio Cubillo) i Unitat del Poble.
El fins ara desconegut nacionalisme canari: tot el que cal saber
Les formacions, en solitari, mai han superat els 8.000 vots, però s’espera que la candidatura tingui un efecte multiplicador, especialment de cara a les eleccions al parlament canari. El nom escollit és Ara Canàries i de cara a les europees s’ha sumat a la candidatura ‘Ara Repúbliques’. També han acordat un ‘Full de Ruta 2019-2029’ perquè l’independentisme sigui majoritari a l’arxipèlag.
Més enllà, el nacionalisme canari de Nova Canàries, de centre-esquerra, també es presenta en solitari, després d’anar en coalició amb el PSOE el 2016. Per tant, hi ha una candidatura més. La formació es va abstenir en l’aplicació de l’article 155 i a les europees es presenta amb Compromís. El suport és alt en les eleccions autonòmiques, per sobre el 10%, però de moment, cap enquesta li ha donat un escó de cara al 28 d’abril.
Finalment, també es presenta Coalició Canària, centrista i nacionalista, que actualment governa les Illes Canàries i que històricament ha governat, ja sigui amb el suport del PSOE o del PP. El partit manté una política poc bel·ligerant amb Madrid i va votar a favor de l’article 155. Aspira a repetir l’escó per Santa Cruz de Tenerife.
EH Bildu i PNB es reforcen a Euskal Herria
El País Basc està dividit en dues comunitats autònomes a l’estat espanyol, amb diferents candidatures electorals, però que en el cas del sobiranisme s’han mantingut respecte a fa tres anys. En el cas de Navarra, dels cinc escons en joc, el 2016 l’esquerra en va assolir tres: dos per Podem i un pels socialistes. La coalició de PP-UPN es va endur els altres dos i Ciutadans va quedar fora amb un 6% dels vots.
En aquest cas, qui s’ha reorganitzat és l’espanyolisme de dretes. Per no perdre cap vot, el PP i Cs es presenten units a la demarcació, juntament amb Unió del Poble Navarrès (UPN), sota la marca Navarra Suma, un pacte extensible a les eleccions al parlament navarrès i als comicis municipals.
El sobiranisme basc, que no va obtenir cap escó a Navarra, en aquesta ocasió aspira a tenir un representant al congrés espanyol. EH Bildu, amb un 9,4% i Geroa Bai, aliat del PNB al territori, amb un 4,3%, no van poder obtenir escó el 2016. El partit que obtingui més vots (de moment sembla que Bildu) té moltes possibilitats d’aconseguir un dels dos escons que va guanyar Podem ara fa tres anys.
En el cas de Bascònia, es presenten les mateixes formacions que ara fa tres anys. Després de la victòria de Podem el 2016, en aquesta ocasió el PNB aspira a recuperar la primera plaça i té força possibilitats de guanyar un escó més, fins a obtenir-ne sis escons, claus per a la majoria al congrés espanyol. EH Bildu també espera guanyar un nou escó i, que sumat al de Navarra, faria doblar els representants abertzales de dos a quatre.
Noves candidatures a l’Aragó, Andalusia i Astúries
En la resta de l’estat espanyol, trobem noves candidatures sobiranistes que el 2016 no es van presentar o formaven part de les confluències de Podem. A Aragó, l’única candidatura sobiranista serà la de Puyalón, després que la Chunta Aragonesista hagi renunciat a presentar-se.
Puyalón va signar un acord electoral amb Podem en el marc de les eleccions espanyoles de 2016, però l’any passat va decidir desvincular-se després considerar que els morats havien incomplert els seus compromisos. La formació, independentista d’esquerres, serà la primera vegada que es presenta a les eleccions espanyoles i de moment cap enquesta li ha donat cap diputat. En les europees ho fa dins ‘d’Ara Repúbliques’ juntament amb el BNG, Bildu i ERC.
En el cas d’Astúries, es presenta el partit Andecha Astur, sobiranista d’esquerres fundat el 1990, el qual tampoc es va presentar el 2015 i 2016. En aquesta ocasió, la seva candidatura també s’emmarca dins d’Ara Repúbliques’. No obstant això, en les darreres eleccions, la formació ha obtingut solament uns pocs milers de vots, fet que fa molt improbable la seva entrada al congrés espanyol.
També es presenta Andalusia pel Sí, un dels partits hereus del Partit Andalusista, que es va dissoldre el 2015. Format un any després, té un tarannà andalusista i federalista, tot i que reitera la defensa de la legalitat espanyola en el procés català. També té intenció de participar en les europees i municipals. En les darreres eleccions andaluses va aconseguir 22.000 vots (0,61%). Per tant, sembla molt difícil que ara pugui obtenir cap diputat.
El regionalisme, present a les eleccions espanyoles
A banda les candidatures sobiranistes a les eleccions espanyoles, trobem un seguit de formacions regionalistes que trenquen la dinàmica de les formacions d’àmbit estatal i que poden aconseguir un escó al congrés espanyol i ser fonamentals per a la configuració de majories.
La candidatura amb més possibilitats és la del Partit Regionalista de Cantàbria, que governa la comunitat autònoma i que es torna a presentar després de dues absències. El 2011 va obtenir un 13% dels vots a la seva circumscripció, però, com que hi havia solament cinc escons en joc, no obtingué representació. Amb un 14%-15% dels vots, podria obtenir el diputat perfectament.
El Partit Riojà també té un pes relativament important a la demarcació, i torna a concórrer a les eleccions espanyoles després d’onze anys. I Coalició per Melilla, una escissió dels dirigents musulmans del PSOE a la ciutat autònoma, es presenta per primera vegada tot sol després d’estar associat amb Esquerra Unida (2008-2013). Podria ser la primera força a les municipals, però no s’espera que obtingui l’únic diputat de la ciutat a les espanyoles.
Una incògnita és Som Regió, a Múrcia, partit creat per l’ex-president de la comunitat entre el 2014 i el 2015, que va abandonar les files del PP amb acusacions encreuades de corrupció. Es presenta per primera vegada i té un suport encara incert. Cap d’aquestes formacions regionalistes mencionades no es van presentar el 2016, i ara ho fan.
Finalment, afegim-hi formacions regionalistes, principalment concentrades a Castella, que aspiren a tenir resultats d’un miler de vots, com ara la Coalició Extremenya, el Partit Regionalista del Partit Lleonès, la Plataforma Poble Sorià, la Unió Regionalista de Castella i Lleó i el Partit Castellà. Llevat d’una sorpresa majúscula, no entraran al congrés espanyol.
A la majoria de partits els és molt difícil d’obtenir cap diputat, passat les formacions basques, però la política de dos grans blocs ha fet que un sol escó pugui sense fonamental, com va passar al nacionalisme canari en la darrera legislatura. De moment, són formacions amb què no compta ningú, però en podria canviar radicalment la situació i les aspiracions l’endemà mateix de les eleccions.
