29.11.2019 - 21:50
|
Actualització: 30.11.2019 - 17:52
Centenars de persones s’han manifestat aquest matí a París en el marc de la campanya ‘Perquè visquin les nostres llengües‘, que agrupa les principals associacions de defensa i promoció de les llengües minoritzades de l’estat francès. La manifestació s’ha fet davant el Ministeri d’Educació, per a exigir un canvi en la política lingüística. També s’ha fet una concentració a Perpinyà pels qui no han pogut assitir a la mobilització a la capital francesa.
« Pour que vivent nos langues » à Paris actuellement @Paul_Molac @F_Alfonsi pic.twitter.com/DdFblEc9Ru
— PourLaBretagne (@PourLaBretagne) November 30, 2019
Els organitzadors han fet una crida a la mobilització general contra l’actual ministre d’educació francès, Jean-Michel Blanquer, per la reforma de secundària i el batxillerat, la qual ha arraconat les llengües minoritzades i ha fet minvar de manera significativa els matriculats. Però la crítica va més enllà, i assenyalen que malgrat la retòrica favorable, és un problema de l’estat, que independentment de qui hi hagi al capdavant, no té cap voluntat real d’establir polítiques lingüístiques efectives reals.
Les llengües a l’estat francès: entre el renaixement i la desaparició
També remarquen que hi ha una xarxa densa i activa de pares, professors, activistes i càrrecs locals que han treballat per la supervivència de les llengües, però posen en qüestió que n’hi hagi prou ‘davant la mala voluntat de l’estat’. Com a solució, destaquen l’ensenyament immersiu, que s’utilitza àmpliament per salvaguardar les llengües amenaçades –com el francès al Quebec, l’alemany a Bèlgica i el gal·lès a la Gran Bretanya– i que és utilitzat de manera eficaç a l’estat francès en l’educació associativa i en ‘experiments prometedors’ en l’educació pública.
La reivindicació sobiranista es fa forta
La manifestació ha estat impulsada per dos càrrecs electes sobiranistes, el diputat bretó Paul Molac i l’eurodiputat cors François Alfonsi, els quals han tingut un paper important de denúncia d’aquesta situació en l’àmbit institucional. El procés de revalorització i de recuperació lingüística i cultural que hi ha hagut aquests darrers anys ha tingut també una traducció política sense parangó.
D’ençà del començament de la cinquena República francesa (1958), els únics sobiranistes que havien format part de l’assemblea francesa eren de territoris d’Ultramar, però això ha canviat aquesta darrera dècada i els partits sobiranistes han entrat a les institucions, encara que el sistema majoritari francès dificulta enormement que les minories puguin assolir cap mena de representació.
El 2012, el bretó Paul Molac i l’occità Gustave Alirol, en aliança amb partits francesos (PS i EELV), van aconseguir l’acta de diputats. Una fita per al sobiranisme. I a les següents eleccions, el creixement encara va ser més important. Avui, cinc diputats formen part de Regions i Pobles Solidaris, la federació de partits polítics sobiranistes, i d’aquests, els tres corsos no han tingut el suport de cap partit estatal. Els altres dos són Molac mateix i l’occità Jean Lassalle, que també va ser candidat a les presidencials i va rebre gairebé mig milió de vots. En les eleccions legislatives del 2017, cal remarcar també el resultat històric, tot i que insuficient, d’Euskal Herria Bai, amb un 10,4% dels vots a Iparralde i el d’Unser Land a Alsàcia (7%), on per primera vegada un candidat sobiranista alsacià va passar a la segona volta.
En les eleccions europees d’enguany, s’ha mantingut l’èxit dels sobiranistes, que en coalició amb els verds van ser tercera força a tot l’estat, amb uns resultats especialment bons als municipis bretons, corsos i bascs, a més dels nord-catalans que pertanyen a la xarxa de reserves naturals catalanes, els quals combinen una preocupació per l’ecologisme amb la menor presència de població de la resta de l’estat.
L‘estat francès es veu forçat a remodelar-se
El govern francès, malgrat una política clarament centralista i uniformadora, s’ha vist forçat a flexibilitzar un model institucional rígid arran les demandes d’autogovern i els bons resultats d’aquestes forces. La gran victòria dels nacionalistes corsos a les eleccions territorials del 2015 va forçar a acceptar una reforma i establir una nova institució a Còrsega. Els tres organismes que hi havia –els dos departaments i la col·lectivitat territorial– es van fusionar en un sol govern i en una sola assemblea, que va entrar en funcionament el primer de gener de 2018 amb una majoria absoluta de vots i escons dels autonomistes i independentistes.
De la mateixa manera, a Alsàcia, el primer de gener de 2021 es formarà una institució totalment nova, la col·lectivitat europea d’Alsàcia, que tindrà les competències dels dos departaments, a més d’altres de noves, com són la gestió de carreteres nacionals, la política transfronterera i la promoció del bilingüisme. El territori va perdre tota mena d’autogovern el 2014, quan va quedar diluït en la macro-regió del Gran Est, però el creixement del vot sobiranista –amb més d’un 10% dels vots a les regionals– ha estat clau per a la creació d’aquest nou organisme.
Finalment, cal destacar la creació a Iparralde de la comunitat d’aglomeració del País Basc, que té competències sobre desenvolupament econòmic, transport, medi ambient, recollida de residus i sobre l’èuscar. Va entrar en funcionament el 2017 i ha estat un model en el qual s’han emmirallat organitzacions de Catalunya Nord per tenir una institució pròpia.
En relació amb els canvis institucionals, també cal recordar que l’any passat l’arxipèlag de Nova Caledònia va fer un referèndum d’autodeterminació acordat amb el govern francès, en què el no va guanyar amb el 56% dels vots. La votació es repetirà el 6 de setembre de 2020 i encara es pot tornar a convocar un altre referèndum el 2022 si ho demana un terç dels diputats del territori.
Les eleccions municipals per a mesurar la força
Tornant a la part europea, la força dels partits sobiranistes es mesurarà a les eleccions municipals que es faran d’ací a quatre mesos. En el cas de Còrsega, volen que serveixin com a eina de regeneració i per a posar fi al contrapoder de molts batlles, els quals, aliats amb partits francesos, dominen de fa dècades la política municipal (amb acusacions de caciquisme incloses). Un exemple és la ciutat de Bastia, que d’ençà del 1912 havia estat governada per la família Zuccarelli, fins que Gilles Simeoni –ara president de l’illa– va guanyar les eleccions de fa cinc anys.
El president cors ha destacat que els comicis serviran per a decantar l’equilibri de forces i perquè el govern francès escolti les demandes del govern cors, que inclouen l’amnistia, l’oficialitat de la llengua i un estatus de residència, que implica que no es pugui comprar un habitatge a l’illa si no s’hi ha viscut, com a mínim, cinc anys. Tanmateix, aquesta vegada el moviment cors es pot presentar dividit. La coalició Fem Còrsega, encapçalada pel mateix Simeoni, defensa d’ampliar la base, incorporant formacions encara que no siguin sobiranistes, mentre que els socis de coalició, els partits Còrsega Lliure i Partit de la Nació Corsa, demanen de mantenir la llista unitària i endurir el to amb l’estat, fet que pot provocar una crisi en el si del govern i que hi hagi més d’una candidatura en alguns municipis.
Les eleccions també poden ser un revulsiu en altres territoris. En el cas del País Basc, a Baiona s’ha format la llista Baiona Verda i Solidària, que uneix independentistes, ecologistes i l’esquerra (Euskal Herria Bai, Europa Ecologia – els Verds, Ensemble! i la França Insubmisa) i que pot obtenir molts bons resultats. A Nantes, la Unió Democràtica de Bretanya, el principal partit bretó, s’ha aliat amb l’actual batllessa socialista, que s’ha compromès a donar suport a un referèndum per la reunificació de Bretanya. I a Catalunya Nord, el partit Sí al País Català aspira a presentar candidats en una cinquantena de municipis i dóna suport al candidat Romain Grau (REM) a la batllia de Perpinyà. Paral·lelament, a la capital nord-catalana s’ha començat a formar una llista única d’esquerres que sembla que compta amb el suport d’ERC.
Les eleccions locals, per tant, poden ser un nou revulsiu per als moviments de tot l’estat francès que han començat una mobilització general en una cursa contra rellotge per a salvar el patrimoni polític, lingüístic i cultural enfront d’unes institucions franceses que continuen el procés d’uniformització.
