23.02.2020 - 21:50
|
Actualització: 24.02.2020 - 10:16
Aquests dos anys decebedors que hem tingut de ‘govern efectiu’ potser els veurem en el futur com el període que necessitaven per a reestructurar-se les dues posicions lògiques que podien nàixer després d’una confrontació tan aguda com va ser el Primer d’Octubre. Parle de posicions no pas ideològiques, en el sentit restrictiu del terme, sinó vitals i que jo he vist aparèixer sempre, arreu del món, en moments com aquests: es tracta de continuar la confrontació convençuts que es pot guanyar o d’evitar la confrontació convençuts que no es pot guanyar o que no es pot guanyar així –el matís és important, però gairebé sempre es dilueix, a la fi.
La segona d’aquestes posicions, ho expliquen ells mateixos, és la que ha adoptat Esquerra Republicana de Catalunya. Els seus missatges expliquen aquest convenciment i la seua pràctica és exactament aquesta. Ells han volgut capitalitzar aquest camp, que en diuen de l’independentisme pragmàtic. Actuen convençuts que així –com es va fer el 2017, hem d’entendre– no es pot guanyar i reclamen de guanyar d’una altra manera. Sobre el paper no diuen pas que no es puga guanyar, sinó tan sols que així ells creuen que no es pot guanyar. A la pràctica la cosa es complica molt perquè si hom vol enviar un missatge com aquest i no encomanar alhora derrotisme necessita molta finesa. I ERC no té ara mateix dirigents capaços d’exercir aquesta finesa.
I com que n’és conscient, d’això contraataca de l’única manera, he de suposar, que pot: intentant d’acorralar el seu contrincant electoral. Però ho fa amb una virulència que se li gira en contra en molts casos. Ells no ho veuran mai, però aquest ús pejoratiu –és tan sols un exemple– de l’adjectiu ‘convergent’ per a definir qualsevol que discrepa d’ells no convenç sinó els seus més seus i, en canvi, irrita i distancia gent que no ha estat mai disposada a acceptar la infantilització del debat polític. Paradoxalment, és probable que allò que ells creuen que els enforteix els afeblesca, i aplane el camí perquè gent que no fa pas tant no hauria ni pensat de donar suport a Puigdemont, de sobte passe a preguntar-se si no és aquest l’únic camí transitable.
La prova l’hem tinguda aquest cap de setmana amb aquest nou projecte conegut amb el nom d’Independentistes d’Esquerra. És un col·lectiu que hauria de ser naturalment pròxim a ERC, que Esquerra hauria hagut de retenir culturalment al seu costat, però que ha decidit d’agrupar gent provinent de l’esquerra entorn del president Carles Puigdemont i dels consellers Toni Comín i Clara Ponsatí.
Així, reconeixent la política menada a l’exili i al Consell per la República, en realitat aquest grup de militants de l’esquerra independentista no tan sols reconeix que de les dues posicions vitals que es poden prendre ells decideixen de no seguir la que ha adoptat el partit que teòricament els representaria. No; això va més enllà: accepten també que per damunt de la seua comoditat ideològica ara, en aquest moment històric, pesa més la posició vital que no la doctrina política. I assumeixen que, per tant, la posició vital substitueix la ideologia estricta com a eix organitzador de la vida política. És això, en definitiva, que pot donar importància a la maniobra.
Perquè podem discutir de tot allò que vulgueu, però una cosa que ningú no pot negar, si no és banyat en fanatisme partidista, és que els exiliats, i molt concretament el president Puigdemont, han continuat lluitant sense defallir i han guanyat batalles concretes i molt importants, d’un gran gruix polític. Aquest és un fet innegable, mal que siga tapat per la incapacitat, real també, d’articular el garbuix d’organitzacions que gira entorn del 130è president.
Al final el resum és tan senzill com això: Puigdemont, amb una estratègia estructurada i coherent, fereix Espanya cada dia i li fa més mal que ningú. I Espanya, ara com ara, és incapaç d’aturar-lo per més esforços que hi esmerça. I això ho veuen, a mesura que va passant el temps, bona part d’aquells que sostenen que podem derrotar l’estat espanyol i que la confrontació s’ha de mantenir, pensen què pensen. Aquesta i no cap altra, no pas certament el debat dogmàtic sobre dreta i esquerra, és la lògica profunda i important de tot això que passa.
Si l’SNP català acaba apareixent mai, que encara no sé si passarà, això, naixerà d’aquesta dinàmica. No naixerà fruit de la fusió de sigles per dalt, sinó de la reunió per baix de tots els qui sostenen la posició vital de guanyar. I ho farà per decantament, com potser ja ha començat a passar.
Entenc que hi haja qui preferesca fer broma dels protagonistes de dissabte, dient que si són tots uns vells o uns inadaptats i que no representen gran cosa. Crec que és errar l’apreciació, però ho entenc. I entenc encara més que tot això que dic no servirà de res si Puigdemont, Comín i Ponsatí no són capaços d’endreçar finalment aquest bloc confús i contradictori que va, que podria arribar a anar en algun moment, de Demòcrates o la part no autonomista del PDECat fins a la Crida, Independentistes d’Esquerra i potser més enllà encara, passant sobretot per Junts per Catalunya i els seus independents. He de dir que tinc molts dubtes que sàpiguen fer-ho, que algú sàpiga articular aquest front tan complex. Ja han passat massa coses i el president Puigdemont és evident que no acaba de sortir-se’n. Però també he de dir que en aquest moments em sembla que es produeix una reformulació més important de la política catalana, a l’altura de la que hi hagué el 2012. Cosa que vol dir que tot comença a tornar-se molt més que interessant.