28.03.2017 - 22:00
|
Actualització: 29.03.2017 - 07:38
Smoking Souls no són pas nous, ja tenen dos discs a la motxilla, però Cendra i or (Propaganda pel Fet!) pot significar el punt d’inflexió en la seva carrera. Aquest tercer treball té molt bona acollida i a poc a poc comencen a omplir de concerts el calendari d’estiu. Són de la Marina Alta, un planter musical d’on també han sorgit grups com ara la Gossa Sorda i Aspencat. En el gran escenari musical que és el País Valencià, dominat pel mestissatge i la cançó d’autor, Smoking Souls comencen a aconseguir seguidors des del rock. Un rock fosc i amb tornades pop que atrapen. El primer concert serà el 30 de març a València. El disc es pot descarregar gratuïtament a la seva web.
—Smoking Souls, la Gossa Sorda, Aspencat… Què hi passa, a la Marina Alta?
—Carlos Caselles: Deu ser l’aigua [riuen]. És molt curiós que en una zona tan petita i en un radi de pocs quilòmetres s’hi concentren tants grups. I pense en Zoo i La Raíz, que també són de les comarques centrals. Supose que, com que sempre hi ha hagut grups amb renom, això fa que la gent jove tinga la cultura de començar a tocar, organitzar-se i crear grups.
—Pau Camps: Nosaltres mateixos. Jo recorde que quan tenia tretze anys i ja anava a veure concerts de la Gossa. O escoltar-los al cotxe amb els meus pares. Era la cosa més normal.
—Amb Obrint Pas i la Gossa Sorda va haver-hi un esclat brutal. Podríem dir que els grups d’ara sou la segona fornada?
—P. C.: Segurament és la següent generació musical.
—C. C.: Més que fornada, és com una continuació d’aquella generació. No crec que s’haja tancat cap etapa, hi ha una continuïtat. Després d’ells no hi ha hagut cap buit.
—P. C.: Cal pensar que Obrint Pas i la Gossa Sorda han creat una escena musical al País Valencià que no hi era, i han cantat denunciant moltes coses que hem hagut de suportar. Molts hem après a qüestionar coses gràcies a aquest circuit musical que nosaltres hem continuat. Som hereus de la feina que ells han fet.
—La part millor de tot plegat és que ara mateix, al País Valencià, s’hi fa molta música i de tots els estils.
—C. C.: Quan vàrem començar molta gent ens deia que ja era hora que sorgís un grup diferent. Ja hi havia hagut grups que feien rock o pop rock. Sí que és veritat que no s’havien vist tant. Però això no vol dir que no hi hagués hagut grups molt bons i que eren referents, com 121 dB. Ara, en certa manera, hem arribar a més públic fent un estil musical, el rock, que no es toca molt a la nostra zona.
—P. C.: Certament, vivim en una zona on últimament hi ha molt de mestissatge i aquest estil contrasta amb la nostra proposta.
—Quant a les lletres, també sou una rara avis, perquè no acostumeu a fer missatges polítics ni referències a autors.
—P. C.: No ens ha agradat mai donar lliçons ni pregons a ningú. Evidentment, tenim les nostres idees polítiques, però a l’hora de transmetre-les cerquem que cadascú les faça seues i les puga transportar al pla personal, emocional o, fins i tot, polític. I si qualsevol es para a escoltar una lletra de Smoking Souls, hi pot trobar contingut polítics.
—C. C.: Són lletres més íntimes que donen una visió de la vida, siga social, amorosa o política. Però des dels nostres punts de vista ens sembla interessant, perquè permet que cadascú les interprete com vulga. Aquest és el nostre objectiu.
—Respecte del disc anterior, Nòmades, l’estil musical és molt similar, possiblement amb noves textures. Quins canvis hi volíeu aportar?
—C. C.: Realment no hem intentat canviar res, en el sentit que no teníem cap previsió de publicar un disc més rock, o més disco, o el que siga. Hem anat component cançons i per a aquest treball en vàrem arribar a tenir més de vint. Llavors hem escollit les onze que el formen. Respecte del disc anterior, més que canvi estilístic, hem treballat més, hem tingut més cura dels detalls.
—P. C.: I hem explorat un poc amb canvis de ritme. A les cançons els hem pegat moltes més voltes, hem fet proves, sempre partint des de la base rock que ens agrada. Algunes d’aquestes proves s’hi han quedat i algunes no.
—Per què Cendra i or? És la dualitat que intenteu de transmetre en les lletres?
—P. C.: Creiem que era un nom amb molts significats per eixe contrast. La cendra pot ser la misèria més absoluta, l’esglaó més pròxim a la mort. Quan passa el rastre del foc, hi queda la cendra. Però d’eixa cendra, hi ha un missatge de força, d’optimisme i d’esperança per a rebrotar nova vida. Com l’au fènix, que renaix entre la cendra daurada i eterna com les idees.
—El canvi de govern al País Valencià s’ha notat en la vostra esfera cultural?
—P. C.: S’ha notat molt quant a oferta cultural. En l’última gira vàrem anar a tocar en algunes places de pobles on, lamentablement, feia vint o vint-i-cinc anys que no es cantava en valencià.
—Sí?
—C. C.: I en alguns llocs vàrem ser el primer grup de la història que hi tocava en valencià. És molt bèstia. Per exemple Carcaixent (Ribera Alta) o Alcúdia de Crespins (Costera).
—P. C.: I molts més on no hem tocat i això ha passat. Per això, sí, la cultura ha millorat. Però hi ha molta feina per a fer. Crec que al País Valencià ja hi havia un moviment social, però el temor és que s’apaivague tot confiant en la via institucional. Cal continuar amb eixa feina de base autònoma.
—Culturalment, creieu que la nova RTVV us pot ajudar a promocionar-vos com a grup.
—P. C.: Sí, però no val qualsevol tipus de televisió pública. Cal construir-la molt bé, des de la base, tenint en compte la cultura valenciana, que hem de recordar que no va sortir mai en l’antic Canal 9.
—C. C.: És que moltes voltes em sorprèn que hi haja tanta gent als nostres concerts perquè no tenim cap finestra per a mostrar-nos. No hi ha mitjans. En certa manera, és molt bonic fer-se conèixer pel boca-orella. Però pensem que si hi ha una televisió pública la música podrà tenir molta visibilitat.
