Com es revitalitzen les llengües minoritzades a Europa?

La Universitat de Barcelona ha estat la seu del primer taller internacional del programa ‘Sustaining Minoritized Languages in Europe’ (SMiLE). Promogut per l’Smithsonian Center for Folklife and Cultural Heritage de Washington, el programa és la primera activitat que aquest centre fa a Europa i té com a objectiu avaluar les polítiques lingüístiques que s’han dut a terme en diferents llengües minoritzades del continent. L’octubre del 2016 va tenir lloc la primera reunió d’experts, també a la Universitat de Barcelona, i allà es van posar els fonaments del projecte. Poc després, es va fer una convocatòria oberta i el novembre del 2017 es van fer públics els projectes guanyadors. Ara s’ha fet la primera reunió de tots els equips de recerca per a acordar aspectes fonamentals com ara la metodologia o la terminologia i per a emprendre, de manera coordinada, tots els projectes.

Entre els projectes guanyadors, hi ha ‘Sowing the seeds at Semente: grassroots revitalization and language activism in contemporary Galicia’, presentat per Bernadette O’Rourke i Marcos López Pena. O’Rourke és una sociolingüista de gran prestigi que ha centrat la seva recerca sobretot en l’irlandès i el gallec. A Catalunya, col·labora habitualment amb Joan Pujolar, sociolingüista de la UOC.

Per bé que el projecte d’O’Rourke se centra en el gallec, l’irlandès també hi està representat en la proposta ‘The Intersecion of Language and Community in Corca Dhuibhne’, presentada per Cassie Smith-Christmas i Orlaith Ruiséal. Smith-Christmas és especialista en transmissió familiar de la llengua i aquest és el primer focus del projecte que han presentat. Altres focus són els neoparlants i l’ús de l’irlandès com a recurs cultural.

Sara Brennan va fer la seva tesi doctoral sobre l’irlandès i ara presenta, juntament amb James Costa, el projecte sobre l’occità ‘Language revitalisation as community building in Occitania: Language, economics and the politics of transmission’. James Costa, competent en moltes llengües, entre les quals el català, és professor a la Sorbona de París i pertany –com Brennan– a la unitat de recerca LACITO-CNRS.

El frisó septentrional és una altra de les llengües presents en el programa, amb el projecte ‘Measuring effectiveness: A study on changes in minority language use and perception due to revitalisation efforts, with evidence from North Frisian’. Aquest projecte ha estat presentat per Nils Langer, especialista en sociolingüística històrica i professor de la Universitat de Flensburg, i per Femmy Admiraal, una bilingüe friso-neerlandesa que treballa a la Koninklijke Nederlandse Akademie van Wetenshappen.

Si el gallec, l’irlandès, l’occità i el frisó són llengües prou conegudes pels catalans, un test d’urgència al pati de la Facultat de Filologia ha mostrat que les altres dues –griko/greko i sòrab– són molt menys populars. Per això hem volgut entrevistar les investigadores que han presentat i guanyat els projectes per aquestes llengües. Hem entrevistat Cordula Ratacjczak i Nicole Dolowy-Rybinska, IPs del projecte ‘Sorbian language(s): revitalization efforts in different political systems’, i Manuela Pellegrino i Maria Olimpia Squilacci.

Recerca sobre el greko, la parla grega a Itàlia
Un tret que caracteritza aquest programa és la joventut dels investigadors principals dels projectes guanyadors, i entre aquests, Manuela Pellegrino i Maria Olimpia Squillaci són dels més joves de tots. Squillaci reivindica el seu vessant activista i s’ha abocat amb passió a la revitalització del greko, la seva llengua inicial, i ha fundat la Greko Language Summer School. També ha desenvolupat una aplicació mòbil que és el diccionari greko-italià-greko, ha coordinat el primer curs en línia de greko, i ha produït un espectacle teatral en quatre idiomes diferents (grec antic, greko, varietat romànica local, italià) que permet al públic de tenir una experiència auditiva de la història lingüística de Calàbria.

Totes dues investigadores han tingut vides gairebé paral·leles unides per la llengua. Antropòloga la primera i lingüista la segona, Manuela Pellegrino és originària de la comunitat grika de la Puglia, i Maria Olimpia Squillaci, de la comunitat greka de Calàbria. Ambdues han dedicat la recerca –i la vida– a aquestes llengües d’origen grec que es parlen al sud d’Itàlia. Totes dues llengües tenen molt pocs parlants, la majoria gent gran, i la transmissió intergeneracional és com més va més escassa.

—Com us heu conegut?
—Després d’alguns intercanvis de correus electrònics en els quals fins i tot ens divertíem comunicant-nos en les nostres llengües respectives, ens vam conèixer personalment el febrer de 2017 en un seminari del Cambridge Endangered Language and Culture Group. De seguida que ens vam trobar ens vam adonar de la bona sintonia que hi havia entre totes dues i com ens unia la passió i el compromís per les nostres llengües. Quan vam saber que hi havia el programa SMiLE de l’Smithsonian Institution vam decidir embarcar-nos en aquesta aventura. A propòsit d’això, volem donar les gràcies a Linguapax, que ens va fer conèixer aquest projecte i que ens ha donat suport com a Antena Linguapax a Europa.

—Ens podeu explicar el vostre projecte?
—El projecte consisteix a investigar i analitzar les estratègies de revitalització vigents a les comunitats de parla grega d’Itàlia, griko i greko, des dels anys seixanta fins a l’actualitat i explorar les repercussions d’aquests programes en les comunitats locals. El projecte vol mostrar també com el greko i el griko, malgrat nombroses similituds, mostren algunes diferències significatives. A més, en examinar el cas de la comunitat grega al sud d’Itàlia, el projecte proporcionarà dades valuoses per a poder comparar les pràctiques de revitalització amb les que s’apliquen en altres comunitats minoritàries europees.

—I com us ho fareu per treballar, tenint en compte que són dues comunitats allunyades?
—Tenim la intenció de passar quatre mesos en les nostres comunitats respectives i cinc mesos juntes per col·laborar i, sobretot, intercanviar. El fet de ser alhora expertes i membres de la comunitat facilita molt el treball de camp. A més a més, el temps que compartirem serà molt important per proporcionar-nos noves perspectives de les comunitats respectives i és essencial per a la comparació i l’avaluació continuada.

La supervivència del sòrab
Cordula Ratacjczak va néixer prop de Colònia. Va aprendre sòrab quan va anar a viure a Lusàcia, ara fa vint-i-dos anys. Allà va fer el doctorat. Els seus fills anaven a una escola bilingüe i parlaven sòrab. Fa set anys que treballa en un diari escrit en aquesta llengua. Cordula Ratacjczak ha fet la recerca amb Nicole Dolowy-Rybinska, que és de Varsòvia i treballa a l’Institut d’Estudis Eslaus de l’Acadèmia Polonesa de les Ciències. Nicole Dolowy-Rybinska ha centrat la recerca, sobretot, en llengües minoritàries eslaves, en projectes de revitalització i estudis sobre els moviments activistes i les actituds que té la població cap a aquests projectes per intentar recuperar i mantenir les llengües, sobretot a Lusàcia, a Cashúbia (Polònia) i a la Bretanya. Cordula Ratacjczak i Nicole Dolowy-Rybinska ens parlen sobre el sòrab.

—Ens podeu explicar quina és la situació del sòrab?
—Són realment dues llengües: l’alt sòrab i el baix sòrab, i es troben en situacions totalment diferents. Els parlants de les dues llengües es poden entendre entre ells si fan un esforç. No es pot saber quants parlants de l’alt sòrab hi ha exactament, però es calcula que podrien ser uns 15.000. El baix sòrab, en canvi, té menys de 1.000 parlants, tots ells de més de 60 anys. Entre 1930 i 1950, va deixar-se de transmetre la llengua de manera molt radical. La situació de l’alt sòrab és una mica millor. Es va conservar perquè estava fortament lligat al catolicisme.

—Per què us heu interessat per aquesta llengua?
—Cordula Ratacjczak: Perquè el meu avi era sòrab i perquè m’hi vaig traslladar.

—Nicole Dolowy-Rybinska: Va ser per accident. Vaig començar a aprendre sòrab l’any 2001 quan vivia a París. Era l’única estudiant i tenia molt bona relació amb el professor, que em va transmetre positivament la possibilitat de fer recerca a Lusàcia i ajudar el sòrab.

—En què consisteix el vostre projecte?
—Volem veure com funcionen les comunitats i quines són les actituds que té la gent cap a la llengua i cap a la gent que aprèn sòrab. També volem mirar quina política lingüística es fa a Lusàcia –a nosaltres ens sembla que no n’hi ha cap– i consensuar una estratègia per a fer una política lingüística positiva per al sòrab. A més, volem compartir amb la gent els nostres resultats i engrescar-los en la tasca de revitalitzar el sòrab.