Slow Wine, per a un vi bo, net i just

Aquesta setmana s’ha fet a Bolonya la segona fira Slow Wine. Inscrita dins el moviment Slow Food i amb l’eslògan “Per a un vi bo, net i just”, ha aplegat petits cellers, sobretot italians, que treballen a partir de l’agricultura ecològica i biodinàmica, amb presència del celler Raventós i Blanc, de la Conca del riu Anoia; el celler Atavus, del Priorat, i l’Olivera, dels Costers de Segre. Però aquesta no és una fira convencional, basada solament a donar-se a conèixer i fer negoci, sinó que també ha partit d’un manifest que descriu uns valors sobre els quals un grup de treball ampli i internacional ha reflexionat de cara a desenvolupar-los, alhora que ha compartit projectes propis, que s’adiuen amb els propòsits del moviment i amb la voluntat de fer xarxa. Entre els participants, hi ha hagut una delegació d’entitats catalanes, coordinades per la cooperativa l’Olivera, celler que fa molt de temps que és vinculat amb el moviment Slow Food internacional. Representants del VINSEUM –el Museu de la Cultura del Vi de Catalunya–, de la Malvasia de Sitges, de la revista Arrels, elaboradors de Catalunya Nord que han muntat l’IGP del ranci sec i impulsors de la fira dels vins indígenes i de l’estatut del vi com a bé cultural, han presentat els seus projectes.

Per conèixer una mica més les voluntats del moviment Slow Wine i de com s’ha desenvolupat la fira i les sessions de treball, hem parlat amb Pau Moragas, de la cooperativa l’Olivera.

—Quan vau entrar en contacte amb el moviment Slow Food?
—Des de l’any 1998 ja ens vam vincular al moviment Slow Food, perquè defensava molt bé els valors de producció agroalimentària que nosaltres en aquells anys teníem la intuïció que volíem seguir. Sobretot en una zona de secà com la nostra, perquè a l’Olivera treballem en zones difícils, fem una agricultura resistent, perquè no hi ha aigua, per la muntanya, etc. I de cop arriba a casa nostra una gent que defensa la petita pagesia, la qualitat dels aliments… i ràpidament ens hi vam interessar, en aquest context que l’Slow Food sempre té d’establir xarxes i construir aliances d’abast mundial, a partir dels principis de producció d’aliment bo, net i just.

—Què sintetitza l’eslògan “bo, net i just”?
—Bo en el sentit gustatiu, però també respecte de la salut, i bo perquè preserva la memòria gastronòmica de cada territori; net, en el sentit de produir a partir de mètodes respectuosos amb l’ambient, amb la idea de sostenibilitat; i just, en el sentit que contribueix a una economia local, a un desenvolupament territorial, que no hi ha explotació. Perquè el sector de l’alimentació, malauradament, encara és un sector que pateix explotació en diferents parts de la cadena. Aquesta defensa de l’alimentació a Itàlia també és una mica com defensar l’ADN dels italians. Com per nosaltres seria defensar la llengua. És un element estructural, de consens. Per ells és el menjar. I en aquest sentit, aquest moviment ha ajudat a valorar la cuina, la cultura i l’economia italiana. Però sempre ha mantingut la tensió i l’enfocament sobre el model agroalimentari, valorant la petita pagesia, lluitant contra els transgènics, i construint una xarxa que no sigui estrictament italiana.

—I quan es comença a configurar l’Slow Wine?
—Com que és un moviment que cada cert temps engega nous projectes, després de desenvolupar el concepte Terra Madre, va establir unes singularitats alimentàries per a alguns aliments. Així va néixer la fira de formatges Cheese a Bra, una de les més importants del món, en què es fa valdre la llet crua, la petita producció artesana, etc.; també s’ha establert una petita aliança amb productors de cafè (a Itàlia el cafè és molt important). I ja fa anys, aquesta singularitat s’ha destacat en el vi, també. Entenen el vi com l’element més simbòlic, vinculat a valors culturals, socials, econòmics. I entren en el vi amb la filosofia Slow Food l’any 2007, quan convoquen a Montpeller una trobada de vinyerons d’Europa. Nosaltres hi vam anar, i també l’Enric Bartra, la Sara Pérez i en René Barbier. Érem uns cinc-cents elaboradors d’Europa discutint sobre qüestions que ens preocupaven: les Denominacions d’Origen, la pèrdua de sòl, la biodiversitat… Aquesta trobada es va tornar a fer l’any 2009 a la Toscana i després va quedar uns anys aturat. Ara fa dos anys, després de la pandèmia, es va llançar la idea de l’Slow Wine Coalition.

—Veig que l’Slow Wine Coalition ha elaborat un manifest.
—És un manifest que no està tancat, però que conté valors compartits sobre el procés d’elaboració, que el celler cultivi les seves vinyes, que es treballi i defensi la biodiversitat, la no-utilització de pesticides, control de sulfits, llevats autòctons, tenir cura del paisatge, un compromís amb la comunitat agroalimentària de la qual es forma part…

—I la fira, com encaixa en aquesta coalició?
—Paral·lelament a l’Slow Wine Coalition s’ha organitzat l’Slow Wine Fair, la fira, on exposen cellers que han signat el manifest o s’arrengleren amb els valors de l’Slow Wine, entenent-ho com una inspiració, cellers identificats amb aquests valors. Alhora, han muntat un programa al voltant de la reflexió sobre la idea del vi bo, net i just, per mitjà de convidar un seguit de delegats d’arreu del món que van discutir sobre temes específics durant els dies de la fira. Sobre la vida dels sòls, la biodiversitat, el futur de les Denominacions d’Origen, la legislació del vi, què és un vi natural… Nosaltres, l’Olivera, érem expositors i també delegats i vam participar en algunes sessions. I després vam fer un sopar amb tots els delegats, alguns dels quals són compradors internacionals. I també vam fer un sopar de productors, vuit-cents, promovent la cooperació més que no la competència.

—Com valoreu en conjunt el resultat la fira?
—L’Slow Wine té la voluntat de reforçar els vincles internacionals i que a vegades acaben convertint-se en projectes conjunts amb finançament europeu o activitats conjuntes. La taula en què vaig participar es deia “Col·laborant som més forts”. I aquest nivell de relacions són interessants, perquè al final dóna pes a la proposta productiva que té cadascú. I són trobades inspiradores. Per exemple, la gent de la malvasia de Sitges s’ha posat en contacte amb la gent que elabora i defensa la malvasia Istriana; hem conegut viticultors que treballen amb persones en inserció, com fem nosaltres; el VINSEUM va projectar una de les pel·lícules guanyadores del Festival Most… Precisament, a Europa tenim aquesta herència. I, de fet, allò que ens salvarà, als productors, serà la cultura. No serem competitius a escala mundial en quantitat ni en la industrialització de la vinya, sinó que ens salvarà aprofundir en la dimensió cultural, de memòria, tradició, que tenim i que representa la viticultura. I avui vivim un moment de crisi gravíssima, pel preu que es paga el raïm i per l’abandonament de les explotacions familiars. D’això no se’n parla gaire, però és un fet molt greu a Catalunya. És una mort lenta de l’agricultura familiar. I aquesta fira i aquests vincles ens ajuden a valorar totes aquestes coses i entendre que hi ha un altre model possible i que hi ha gent que treballa amb aquesta idea també fora d’aquí. A Catalunya aquests marcs de col·laboració crec que es troben molt erosionats. Hem de canviar el xip i buscar eines de cooperació empresarial. D’aquesta manera, la imatge que es transmet també és molt més potent.